Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Composició de l'Eurocambra

Els eurodiputats voten al gener una moció de censura contra Santer, que dimitiria dos mesos després

Representació obtinguda al pels partits polítics dels diferents estats de la Unió Europea

Articles dependents
Romano Prodi
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Euro, conversió monetària (96)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Aleix Vidal-Quadras (83)
Alonso Puerta (2)
Carlos Westendorp (11)
Édith Cresson (4)
Jacques Santer (31)
Javier Solana (84)
Jean-Luc Dehaene (9)
Joan Colom (7)
Jörg Haider (25)
Loyola de Palacio (18)
Manuel Marín (21)
Martin Bangemann (6)
Martti Ahtisaari (12)
Neil Kinnock (5)
Nicole Fontaine (3)
Romano Prodi (88)
Strobe Talbott (4)
Víctor Txernomirdin (25)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Comissió Europea (242)
Consell de ministres (Unió Europea) (7)
Convergència i Unió (1824)
Euskal Herritarrok (92)
Eusko Alkartasuna (167)
Fianna Fáil (6)
Fine Gael (6)
Forza Italia (23)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Parlament Europeu (140)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Popular Europeu (22)
Partit Socialista Europeu (10)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
98 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Arriba l'euro, se'n va Santer
Unió Europea
L’any es va iniciar a la UE amb l’entrada en vigor de l’euro als onze països que accedien a la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària: Espanya, França, Alemanya, Itàlia, Portugal, Irlanda, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Àustria i Finlàndia. Quedaven fora de l’aplicació Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia, per voluntat expressa, i Grècia per raons estructurals. La nova moneda comuna europea es cotitzava inicialment a 1,16675 dòlars i 132,8 iens.

En un semestre de presidència alemanya, l’eufòria inicial per la posada en marxa de la nova moneda europea es va veure aviat minvada l’11 de gener pel debat en sessió plenària del Parlament Europeu de dues mocions de censura dirigides específicament contra la comissària d’Educació de la Comissió Europea, la francesa Edith Cresson i el vicepresident de l’executiu comunitari, l’espanyol Manuel Marín. Aquestes mocions eren només la punta de l’iceberg d’un descontentament general per la tasca de la Comissió, presidida per Jacques Santer, i acusada d’irregularitats diverses.

La crida a la responsabilitat feta pel mateix Santer als parlamentaris i la seva exposició d’un programa de vuit punts per reformar el funcionament de la Comissió i restablir la confiança, va fer que, tres dies després, el Parlament Europeu rebutgés per 293 a 232 la moció de censura contra l’executiu, si bé no va evitar que la dimissió en bloc de la Comissió el 15 de març, en fer-se públiques les conclusions de l’informe del comitè d’experts encarregat d’investigar les irregularitats detectades. La pressió feta pel Partit Socialista Europeu, que havia celebrat un congrés definitori a Milà i comptava amb un programa -Plataforma XXI- específic per a les eleccions al Parlament d’Estrasburg del mes de juny, va determinar que Santer preferís de no resistir.

Es va crear una situació de buit institucional en la mesura que el govern Santer havia de durar fins a final d’any, però es veia difícil mantenir-lo nou mesos en funcions. D’altra banda la imminència de les eleccions al Parlament Europea del 13 de juny feia pràcticament impossible un relleu immediat. Els estats membres van reaccionar, però, amb celeritat i van trobar una solució intermèdia que va evitar la paràlisi de les institucions europees: el 24 de març, els caps d’Estat o de Govern dels 15 van designar l’exprimer ministre italià Romano Prodi, com a nou president de la Comissió amb la intenció de fer possible el compliment dels nou mesos de mandat pendent i allargar-lo per a un període complet de cinc anys més. Aquesta decisió va ser refrendada el 5 de maig pel Parlament Europeu, en obtenir el suport dels dos principals grups, el popular i el socialista (392 dels 505 vots emesos.

Les eleccions al Parlament Europeu van ser el pas previ a la ratificació efectiva de Prodi i a la formació del nou executiu comunitari. Oficialment convocades el 13 de juny, si bé alguns països van avançar uns dies la seva celebració encara que no els resultats, van donar la victòria al Partit Popular Europeu (PPE), contrarrestant la tendència al vot socialista manifestada en les eleccions nacionals fetes anteriorment a Gran Bretanya, França o Alemanya. Amb gairebé 300 milions d’electors i una abstenció de més del 50%, el PPE va aconseguir els seus millors resultats en 20 anys, 225 (23 més que el 1994) dels 626 escons en joc. Contràriament, el Partit Socialista Europeu (PSE) va baixar el seu nombre d’escons fins a 180 (214 el 1994), bàsicament per la caiguda de vot patida a la Gran Bretanya i Alemanya.

Els liberals (ELDR) es van consolidar com la tercera força política, amb 43 escons (1 més que el 1994), mentre que la Coalició Radical (CRE) aconseguia la representació mínima per conservar el seu grup parlamentari amb 13 escons, 9 menys que el 1994. Esquerra Unitària Europea (IUE/IVN) va registrar un avenç, tot i el retrocés sofert a Espanya, i va arribar als 35 escons (1 més que el 1994). Els Verds també van millorar, obtenint 38 diputats (11 més que el 1994), així com el grup d’Independents per a l’Europa de les Nacions (UPE) que van passar de 16 a 21 escons. La Unió per Europa, amb 17 escons, va veure reduït el seu grup a la meitat, mentre que els independents passaven de 37 a 54 diputats. Entre aquests últims, els partits d’extrema dreta van fer-se amb una significativa representació de 13 diputats en el grup de no inscrits.

Per països, a Alemanya, els democristians van aconseguir el 48% dels vots, mentre l’SPD només un 31%, confirmant la tendència a la baixa de la coalició socialdemòcrata-verds en el govern. La mateixa pauta va seguir l’electorat britànic, agreujada per l’abstenció més alta de totes les consultes per països, 75%. A Irlanda, en canvi, la participació va superar lleugerament el 50% i els resultats van reflectir la distribució parlamentària autòctona: primer Fianna Fail, segon Fine Gael i tercer Laboristes. Als països nòrdics, els liberals van dominar a Dinamarca, els conservadors a Finlàndia i els liberals a Suècia. A França, els socialistes van ser els més votats, destacant també els 9 diputats aconseguits pels ecologistes i els 6 dels seus antagonistes de la formació Caça i Pesca. A Holanda, amb una abstenció del 65%, els democristians van guanyar per molt poc als socialdemòcrates, justament al contrari del que va passar a Àustria, on destacava també el 26% de vots assolits pel partit dretà de Joerg Haider.

A Itàlia, Forza Italia, Aliança Nacional i els Radicals van sorprendre amb els seus avenços, mentre a Portugal guanyaven clarament els socialistes. A Grècia la victòria va ser pels conservadors, mentre a Luxemburg, els socialistes van pagar l’afer Santer, amb una doble victòria, a les europees i legislatives, dels partits democristians i liberal. A Bèlgica, on també van coincidir legislatives i europees, la coalició democristiano-socialista de Jean-Luc Dehaene va haver d’abandonar el poder, cedint protagonisme als ecologistes a Valònia i a l’extrema dreta a Flandes, tocada pels afers de contaminació alimentària,. A l’Estat espanyol el PP va obtenir 27 eurodiputats, el PSOE 24, IU 4, CiU 3, PNB-EA-ERC-UM 2, PAR-PAC-CC-UV 2, el BNG 1 i EH 1.

Els canvis en el Parlament Europeu, que també estrenava seu a Estrasburg, es van traduir en el repartiment de presidències i vicepresidències. L’eurodiputada popular francesa Nicole Fontaine va ser elegida presidenta del Parlament Europeu, mentre els eurodiputats espanyols Aleix Vidal-Quadras (popular), Joan Colom (socialista) i Alonso Puerta (Esquerra Unitària) van ocupar 3 de les 14 vicepresidències de l’Eurocambra.

Un cop establerta la composició del Parlament, el 9 de juliol, Prodi va presentar un nou executiu comunitari format per 19 comissaris, 9 socialistes, 7 conservadors, 2 liberals i 1 ecologista. L’exministra d’Agricultura, Loyola de Palacio, que havia renunciat al càrrec per presentar-se com a cap de llista del Partit Popular a les eleccions europees, va obtenir una de les vicepresidències de la Comissió i la responsabilitat de les relacions amb el Parlament Europeu, Transports i Energia. L’altra vicepresidència va correspondre a l’exlíder sindical britànic Neil Kinnock, amb la responsabilitat de preparar la reforma interna de la Comissió. El valencià Pedro Solbes va ser nomenat comissari d’Economia i Finances, assumint la gestió de la Unió Econòmica i Monetària.

La nova Comissió Europea presidida per Romano Prodi es va instal•lar el 15 de setembre, un cop investida pel Parlament Europeu i després de passar un rigorós examen dels candidats a comissari. La nova Comissió, que hauria de romandre fins el 2005, havia d’afrontar un període cabdal de la integració europea en haver de preparar la primera ampliació comunitària a l’Est, prevista en dues fases, assistir a les negociacions intergovernamentals per a la reforma institucional que s’iniciarien el 2000 i restablir l’autoritat i la credibilitat institucionals. Pel que feia a l’ampliació, al 1999, calia destacar els intents d’Eslovàquia de sumar-se a l’ingrés a la Unió Europea previst per a Polònia, Txèquia i Hongria, en considerar que la separació de Txèquia, amb qui havia format un sol país durant molts anys, va perjudicar la seva projecció europea.

Per tots aquests motius, la fase oberta amb Prodi no permetia més demores en la definició del paper de la Comissió i les funcions que hauria d’exercir. Fins al moment i en un sentit molt ampli, el sistema institucional comunitari presentava el Parlament com el fòrum dels pobles; el Consell amb l’apèndix del Consell de Ministres, com el dels estats integrants; el Tribunal de Justícia el del marc legal, juntament amb el Tribunal de Comptes; el Comitè Econòmic i Social, el Comitè de les Regions, el Banc Central Europeu i el Banc d’Inversions Europeu com els fòrums econòmics i financers, i la Comissió com l’òrgan encarregat d’exercir la representació de l’interès general de la Comunitat. Així, a les portes del s.XXI, s’evidenciaven les limitacions de l’estructura de govern de la Comissió, en no haver estat elegida pels ciutadans, sinó pel Consell d’Europa, no tenir representació política directe i no gaudir del refrendament dels ciutadans.

Aquesta especial relació entre necessitats i facultats de la Comissió era omplerta mentrestant pel Parlament Europeu, que havia quedat molt enfortit institucionalment amb l’aprovació els anys anteriors dels tractats de Maastricht i Amsterdam i que ja havia exercit les seves noves competències encarregant-se d’examinar els nous comissaris proposats per Prodi i aclarir el seu grau de competència, alhora que delimitant les seves estrictes funcions en el desenvolupament de les seves tasques.

La primera prova per la Comissió van ser les propostes fetes el 26 d’octubre pels grups parlamentaris, excepció feta dels representants britànics, de fer una revisió pressupostària a l’alça (705 milions d’euros) per atendre les accions exteriors de l’UE al Kosovo, Timor Oriental i Turquia i signar un acord de pesca amb el Marroc. L’Eurocambra va amenaçar, en cas de no obtenir l’aprovació de la Comissió, amb aconseguir les partides per la via de l’article 272 del Tractat d’Amsterdam que li conferia aquestes facultats. El Parlament Europeu, doncs, volia exercir les seves prerrogatives front les directrius emanades del Consell d’Europa i Prodi, intentant satisfer ambdues parts, va optar pel compromís. La Comissió va presentar un pressupost rectificatiu suplementari, que permetia destinar 400 milions d’euros a les accions exteriors, dels que 150 vindrien d’una revisió a l’alça de les perspectives financeres i uns altres 200 dels anomenats fons de flexibilitat.

El rerefons de tots aquests posicionaments era aconseguir una fluïdesa en el funcionament institucional de la UE que inaugurés un espai propi d’actuació del Parlament i la Comissió front la tradicional tutela del Consell d’Europa cara a la imminent obertura de la Unió cap als països de l’Est i la redefinició de l’acord duaner amb Turquia, que seguia reivindicant la seva integració a la comunitat.

Des del punt de vista pressupostari, aquestes qüestions ja havien estat tractades en l’Agenda 2000 aprovada a la cimera de Berlín del 26 de març i plantejada un mes abans en la de Petersberg (Alemanya). Llavors es va veure com els països del sud -Espanya, Grècia i Portugal- rebutjaven totalment les premisses de negociació del nou paquet pressupostari per al període 2000-2006 defensat per Alemanya, que volia imposar una important retallada de les ajudes comunitàries i destinar els remanents a l’ampliació cap a l’Est prevista pel 2002. El 22 de febrer, quatre dies abans de la cimera de Petesberg, 40.000 pagesos vinguts de tota la Unió es van manifestar a Brussel•les per protestar contra la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) i exigir compensacions per les pèrdues de renda que patien els pagesos a causa de la reducció de preus.

Amb aquests precedents, la cimera de Berlín va servir per assolir unes quantes solucions de compromís. Els països del sud van obtenir un augment del 15% en els pressupostos del 2000 al 2006. Gran Bretanya no va haver d’incrementar la seva contribució neta a la UE. França va obtenir millores en les subvencions als seus productes lactis i de cereals i Alemanya va veure avalada la seva opció de congelar les despeses en agricultura (40.500 milions d’euros anuals). En termes generals, l’acord dotava amb 195.000 milions d’euros els fons estructurals i amb 18.000 els de cohesió i fixava la data del 2002 per a fer una revisió pressupostària a la baixa si s’esqueia.

En l’àmbit comercial, la UE va participar el 28 de juny en la primera cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea i l’Amèrica Llatina, celebrada a Rio de Janeiro, en la que es va acordar obrir negociacions per a la futura creació d’una zona de lliure comerç dels 48 (15 europeus i 33 llatinoamericans) països participants. La cimera es va tancar amb la signatura d’un document de 12 punts -Declaració de Rio de Janeiro- on es recollia aquest propòsit i es convocada una propera reunió a Espanya pel 2002.

En l’àmbit d’actuació comunitari calia destacar també com a accions de l’any les sancions emeses contra Bèlgica pels casos de contaminació alimentària detectats i els advertiments fets a Telefónica de España pel fitxatge del comissari europeu d’Indústria i Telecomunicacions, Martin Bangemann, quan encara exercia el càrrec en funcions. Les sancions contra Bèlgica van arribar el 21 de juny, acusant el govern Dehaene de negligència i falta d’informació en el cas dels pollastres contaminats amb dioxines. La Comissió va anunciar també inspeccions en les instal•lacions de la multinacional Coca-Cola a Bèlgica i a França per intoxicacions produïdes, que, finalment, van ser atribuïdes a la utilització de diòxid de carboni de mala qualitat i en el ruixat de les llaunes amb fungicida (phinol).

En temes alimentaris també, el 29 d’octubre la Comissió Europea va rebutjar els arguments amb que França s’oposava a la importació de carn britànica (vaques boges), un cop el Comitè Científic de Brussel•les ja havia verificat la seva qualitat.

L’afer Bangermann va iniciar-se el 30 de juny, quan Telefónica va anunciar el fitxatge del comissari en funcions i la seva integració al consell d’administració de l’empresa el 21 de juliol. Era el primer cop en la història que un membre de la Comissió Europea passava sense solució de continuïtat a la direcció d’una empresa sobre la qual havia tingut competències. El 3 d’agost, el Consell de Ministres de la UE va cursar una demanda contra Bangemann davant el Tribunal de Justícia de la Unió, que va rebutjar el recurs presentat per aquest, ajornant, finalment, el nomenament de Bangemann a Telefònica fins el juliol del 2000 a l’espera del dictamen definitiu del Tribunal de Justícia.

En un altre front, el 1999 va tenir un gran pes l’acció de política exterior menada per la UE en el conflicte del Kosovo, encapçalada pel segon president de torn, el finlandès Martti Ahtisaari, la intervenció del qual, al costat del rus Víctor Txernomirdin i del nord-americà Strobe Talbott, va permetre arribar al compromís final de retirada de les tropes sèrbies del Kosovo a principis de juny i posar fi a la guerra. Quan encara no era tancat del tot aquest conflicte, el 3 de juny, el quinze caps d’estat o de govern de la Unió reunits a Colònia van designar el fins llavors secretari general de l’OTAN, Javier Solana, com a primer responsable de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europea (UE). Solana, que va haver de vèncer l’oposició d’Itàlia i Grècia i les reticències inicials del govern espanyol, que apostava per Carlos Westendorp, va assumir de facto el seu nou càrrec el 18 de novembre en ser nomenat secretari general de l’organisme pel consell permanent de la UEO, un cop obtingut el vist-i-plau del Consell de Ministres de la UE.

El nomenament de Solana era només el primer pas d’un procés actiu per dotar la Unió d’una política efectiva de defensa que fins ara havia estat delegada en l’OTAN i els Estats Units i que obligava la UE a plantejar-se de debò els temes d’indústria militar, homologació de sistemes, planejament d’accions i, el que era més important, trencar amb la mena de moral anti-militarista que havia acompanyat la construcció de l’Europa del benestar i el comerç. Aquest era el motiu, per exemple, que, al 1999, la UEO només fos representada per 11 dels 15 estats membres, ja que Àustria, Finlàndia, Irlanda i Suècia s’havien declarat fins llavors països neutrals. La primera tasca, doncs, que hauria d’afrontar Solana, en compliment del que deia el tractat d’Amsterdam, seria posar fi a aquesta situació i fer possible la integració de l’UEO a la UE abans del 2002.