Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Cronologia del semestre de presidència espanyola

Fotografia dels primers ministres i caps d'Estat de la Unió Europea durant la Cimera de Madrid

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Euro, conversió monetària (96)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Jacques Delors (14)
Pedro Solbes (213)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Conferència Euromediterrània (8)
Mercado Común del Sur (12)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
45 lectures d'aquest article
25 impressions d'aquest article
'Au revoir' ECU, 'willkommen' EURO
Unió Europea
En la Cimera de Madrid que tancava la segona presidència semestral espanyola de la Unió Europea, la tasca desenvolupada pel govern de Felipe González va obtenir el reconeixement unànime dels Estats membres. Madrid era reconegut com el lloc on havia començat el futur de la nova Unió Europea de 15 membres. Pocs dies després se celebraven els deu anys de l'ingrés espanyol a la llavors anomenada Comunitat Europea.

De fet, en acabar l'any, Madrid havia quedat associada a la història de la construcció europea com la ciutat on es va gestar tot el procés de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) europea. Si més no perquè havia estat Madrid la ciutat on, durant la primera presidència semestral espanyola l'any 1989, el llavors president de la Comissió Europea, Jacques Delors, havia proposat la creació de la UEM i on, sis anys més tard, els caps d'Estat i de govern reunits a Madrid en una cimera celebrada els dies 15 i 16 de desembre prenien la decisió de concloure el procés, assumint que, a partir del primer de juliol del 2002, desapareixerien les monedes dels Estats membres per donar pas a la divisa única, a la qual se li va donar el nom d'euro.

De la part espanyola, el 1989 va ser Pedró Solbes qui, com a secretari d'Estat per a les Relacions amb la CE, va pilotar la cimera. Sis anys després, ara com a ministre d'Economia, tornava a ser Solbes qui presidia el consell de ministres d'Economia i Finances de la UE (Ecofin) que va preparar els acords de la cimera.

Des del punt de vista de la feina feta, l'avenç cap a la moneda única i l'obertura al sud d'Europa havien estat els temes capitals del semestre espanyol, que, per altra banda, havia enllestit un conjunt de tractats puntuals de gran transcendència: l'acord transatlàntic amb els Estats Units, el del Mercosur (Argentina, Brasil. Uruguai i Paraguai) i el del final del contenciós pesquer amb el Marroc, amb qui l'11 de novembre s'havia arribat a un acord global de relació i de cooperació a través de concessions comercials concretes fins a l'any 2000.

El punt més sonat, però, del final del semestre va ser la definició del camí cap a la Unió Econòmica i Monetària, que havia de començar a regir a partir de I'1 de gener de 1999, quan es fixessin definitivament els tipus de canvi de les divises, amb la plasmació prèvia dels criteris de convergència establerts en el Tractat de Maastricht. Per aquest motiu s'havia nomenat de cara al 1996 un grup de reflexió per a la preparació de la Conferència Intergovernamental (CIG), encarregada d'adaptar les institucions comunitàries al nou disseny d'incorporació de nous membres a la Unió.

Justament en aquest punt, el 1995 es va fer un nou pas en l'estratègia de preadhesió formulada durant la presidència alemanya del 1994, en establir que les primeres adhesions en ferm provinents dels països de l’Est es farien sis mesos després d'acabada la CIG i un cop aclarits els criteris objectius de maduració econòmica i política de cadascun dels aspirants. El mateix esquema valdria per als casos de Malta i Xipre, que també havien manifestat la seva intenció d'adherir-se a la Unió.

Una de les grans fites de la presidència espanyola va ser la celebració de la Cimera Euromediterrània, on els països del sud també van obtenir els seus drets dins el conjunt: crear un gran mercat comú cap al 2010 sobre la base d'acords d'associació individuals, dins l'àmbit d'una zona de lliure comerç progressiu subvencionat per les aportacions del soci més fort, la UE, que s'havia compromès a invertir-hi 4.865 milions d'ecus.

Tot aquest disseny, però, era de portes en fora. De portes endins, el problema que havia d'afrontar la Unió Europea era la convergència efectiva de les economies dels Estats membres. Un objectiu no gens fàcil quan la Gran Bretanya i Itàlia mantenien les seves monedes fora del Sistema Monetari Europeu (SME), si bé Itàlia estava considerant la possibilitat d'ingressar-hi; quan França -amb una reforma de les pensions pendent- s'allunyava de les xifres fixades i quan fins i tot Alemanya veia créixer el seu dèficit i deixava de complir els criteris de convergència.

Si durant el 1994 i el 1995 el fantasma d'una possible Europa de dues velocitats havia posat en qüestió la cohesió comunitària, a finals d'any ja era evident que calia reconsiderar el procés. Dels quinze Estats membres només n'hi havia un que complís els criteris fixats i aquest era, ves per on, el més petit de tots: Luxemburg, un Estat amb una superfície de 2.500 quilòmetres quadrats i una població que no arribava als 400.000 habitants.

Els criteris de convergència establerts per accedir a la UEM eren:
* Índex de Preus de Consum no superior en més d'un 1,5% al dels Estats membres amb un més bon comportament en matèria de preus.
* Dèficit públic no superior al 3% del PIB, llevat que aquest valor s'hi aproximi i la diferència sigui temporal.
* Moneda que s'hagi mantingut durant els dos anys anteriors dintre dels marges normals de fluctuació del mecanisme de tipus de canvi de l'SME.
* Tipus mitjà d'interès nominal no superior en més d'un 2% al dels tres Estats membres amb una major estabilitat de preus.

L'ACORD DE SCHENGEN

L'altre tema que va marcar l'actualitat comunitària de l'any va ser l'entrada en vigor, el 26 de març de 1995, de l'acord de Schengen. Dos anys més tard del s'havia previst, les fronteres interiors de l'espai format per set països de la Unió Europea van desaparèixer en entrar en vigor l'acord. De moment, s'aplicava a Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Espanya i Portugal, i es preveia la posada en marxa d'un sistema d'informació computeritzada policial comú entre aquests països (Schengen Information System).

Itàlia i Grècia formaven part també de l'acord, però no havien acabat encara la posada a punt dels seus sistemes informàtics ni havien reforçat el control de les seves fronteres exteriors (amb països que no fossin de la UE), tal com requeria l'acord.

França i Alemanya, però, havien escollit la possibilitat d'establir un període transitori, fins a I'1 de juliol, per fer efectiva la supressió total dels controls d'identitat a les fronteres terrestres. Bèlgica havia anunciat, per la seva banda, la intenció d'instaurar un període provisional, encara que més curt. Espanya i els altres tres països en qüestió van suprimir els controls el mateix 26 de març.

Entre els països de la Unió que no s'havien decantat per l'aplicació de l'acord, Àustria tenia previst adherir-s'hi el mes d'abril de 1996, i Dinamarca, Suècia i Finlàndia estaven estudiant la possibilitat de fer el mateix, si bé ho tenien una mica més complicat, perquè entre els països membres del Consell Nòrdic (Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Noruega i Islàndia) ja existia feia temps aquesta facultat i la Unió havia d'estudiar què passaria amb Noruega i Islàndia a efectes de Schengen.

Finalment, la Gran Bretanya i Irlanda s'havien negat a adherir-s'hi i, malgrat ser membres de la UE, eren considerats a tots els efectes fronteres externes.

L'acord, que rebia aquest nom perquè se n'havien establert les bases al poble luxemburguès de Schengen el 14 de juny de 1985, on finalment va ser firmat el 19 de juny de 1990 per França, Alemanya i els tres països del Benelux (Espanya i Portugal s'hi van sumar el 1991), preveia també el desenvolupament d'una política d'estrangeria comuna per evitar la immigració clandestina i un espai judicial comú.
En el cas català, l'entrada en vigor de l'acord va significar la pràctica desaparició de les fronteres excepte les que hi havia amb Andorra i les de ports i aeroports per als trajectes no comunitaris. De tota manera, França va mantenir durant tot l'any una política vacil•lant, i periòdicament restablia controls a les fronteres catalanes. Aquesta actitud es va fer més ostensible després de l'estiu, i es va justificar per les activitats del terrorisme islàmic a l'Hexàgon.

ELS ORÍGENS DE L'EURO

Malgrat que el tractat fundacional de Roma no va preveure cap disposició específica sobre la unificació de les polítiques monetàries i canviaries de la CE, a finals dels anys seixanta va començar a sorgir la idea d'establir una zona monetària pròpia per als països comunitaris, quan l'estabilitat del sistema monetari internacional va començar a afeblir-se. La cimera de l'Haia del desembre del 1969 va plantejar clarament aquest objectiu, i la crisi del dòlar del 1971 el va accelerar. L'acord de Basilea de 1972 va crear l'anomenada serp monetària, que limitava les fluctuacions dels tipus de canvi a un màxim del més-menys 2,25%, i s'hi van adherir sis Estats membres.

El següent pas va ser la creació del Sistema Monetari Europeu el 1979, que creava el mecanisme de canvis (graella de paritats) i reforçava els mecanismes financers a disposició dels bancs centrals, a més d'establir l'ecu com a eix i referència del sistema. La relativa estabilitat aconseguida amb tot això els anys vuitanta va permetre l'adscripció dels nous socis -com Espanya- al sistema.

L'aprovació de l'Acta Única el 1987 va precedir la institucionalització del projecte de la Unió Econòmica i Monetària, incloent-lo en les disposicions del Tractat de Maastricht aprovat el desembre de 1991, si bé no va entrar en vigor fins al 1993. El Tractat va fixar l'inici de la segona etapa I'1 de gener de 1994 amb la creació de l'Institut Monetari Europeu i l'exigència d'eliminació dels dèficits públics excessius, que en una tercera etapa -prevista per al 1999- suposarien l'eliminació dels marges de fluctuació entre les monedes, reemplaçades ja per una moneda única, sota responsabilitat del Sistema Europeu de Bancs Centrals (Banc Central Europeu més els respectius bancs centrals).

Perquè tot això fos possible, les economies nacionals havien de complir uns criteris de convergència. Si el 1997 ho havien aconseguit més de la meitat dels Estats membres, es podria començar. Si no, només ho podrien fer a partir de I'1 de gener de 1999 els que haguessin arribat al nivell establert.