Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El sector agrari comunitari en xifres

Els caps d'Estat i de Govern dels països de la Unió Europea i dels països que aspiren a entrar-hi, en una sessió de treball.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Agricultura, ramaderia, pesca (290)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Euro, conversió monetària (96)
Indemnitzacions, compensacions econòmiques, ajuts (274)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Gerhard Schröder (108)
Helmut Kohl (58)
José María Aznar (620)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Comissió Europea (242)
Parlament Europeu (140)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
82 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Després de l'euro, la política
Unió Europea
El naixement de l’Euro i del Banc Central Europeu van absorbir durant 1998 la part més grans dels esforços i treballs de les institucions europees. El naixement de la moneda única, amb la participació d’onze dels quinze membres de la Unió, va representar el pas més important en la consolidació del projecte europeu nascut a Roma el març del 57. L’Euro va confirmar també el que havia estat una constant en la història de la construcció europea: que els passos en el terreny comercial i financer precedien sempre els avenços en la integració política.

Justament l’articulació política de la Unió era el gran repte que plantejava el naixement de la zona euro. La que des de l’u de gener de 1999 seria ja de ple dret la segona gran potència econòmica del món, havia de ser capaç de consolidar un paper polític del mateix nivell. Per fer-ho, havia de donar resposta a tres grans reptes: la seva projecció exterior en matèries de política internacional i defensa; la seva cohesió interior i la constitució d’un autèntic poder europeu que no fos estrictament depenent de les decisions dels governs dels estats membres. Tot aquest procés es feia encara més necessari, i més difícil, perquè havia de ser paral.lel al d’integració a la Unió de nous estats de l’est del continent.

Feia ja anys que aquests problemes eren abordats a les cimeres europees sense que els progressos fossin massa evidents. El tractat d’Amsterdam, aprovat el 1997 i ratificat pels parlaments dels estats membres durant el 1998, suposava un cert avenç en l’autonomia política de les institucions comunitàries i donava més poder al Parlament Europeu que el 1999, per primer cop a la història, hauria de ratificar el nomenament del nou president de la Comissió Europea. Però els progressos eren insuficients i quedava encara pendent una reforma més profunda que permetés pensar en una Unió ja no a quinze, sinó a vint-i-un en una primera fase i a 26 abans que acabés la primera dècada del segle XXI.

El conjunt de problemes que plantejava l’ampliació, van quedar recollits en l’anomenada Agenda 2.000 un document clau que s’hauria d’haver aprovat abans d’acabar l’any però que, davant la falta d’acord, va quedar pendent per al primer semestre de 1999. Els temes principals plantejats eren: el calendari de l’ampliació, el disseny dels pressupostos comunitaris pel període 2.000-2.006 i la revisió de les principals fonts de despeses comunitàries: la Política Agrària Comuna (PAC), que absorbia la meitat del pressupost de la Unió, i els fons d’ajuda a les zones menys desenvolupades, que n’absorbien una tercera part.

Aquest darrer aspecte va ser el que més debat públic va generar al llarg de l’any. Alemanya, el principal contribuent als fons comunitaris, ja feia anys que demanava una revisió dels mecanismes d'atorgament dels Fons Europeus. El manteniment dels criteris que regien fins llavors seria clarament insostenible quan es produís l’ampliació ja que el baix nivell de renda dels països de l’est i la seva elevada taxa d’activitat agrícola dispararien el pressupost comunitari si no se’n modificaven els criteris.

A la reunió del Consell Europeu de Cardiff del mes de juny que tancava el semestre de presidència britànica, l’encara canceller alemany Helmut Kohl va plantejar clarament les seves exigències de retallada de fons, que van ser reiterades a partir del mes de setembre pel nou canceller, el socialdemòcrata Gerhard Schröder. França, el principal beneficiari de la PAC amb més d’un bilió i mig de pessetes anuals, es va negar rotundament a que es reduís substancialment el pressupost agrícola argumentant que aquest era un element bàsic de l’esperit de les institucions europees des del seu naixement. El disseny que francesos i alemanya van consensuar en aquest terreny preveia la congelació de les ajudes als productes del sud i un increment moderat de les ajudes a l’agricultura atlàntica. D’aquesta manera França no perdria subvencions, Alemanya n’obtindria algunes més i els països mediterranis i els candidats de l’est sortirien perjudicats. Una primera demostració de les conseqüències d’aquesta política es va poder veure ja amb la “guerra de l’oli” que va enfrontar el primer trimestre els productors espanyols d’oli d’oliva i les institucions comunitàries.

Si no es reduïen les ajudes agrícoles, l’única possibilitat d’evitar un creixement excessiu del pressupost era retallar els fons destinats als països menys desenvolupats. En aquest camp, Alemanya, França i la resta de països del nord feien front comú davant d’Espanya, el principal país receptor amb un bilió de pessetes anuals, Itàlia, Portugal, Irlanda i Grècia. L’ingrés d’aquests països, llevat de Grècia, a la zona euro es va convertir en un element addicional per qüestionar la necessitat de mantenir les ajudes. L’enfrontament es va mantenir al llarg de tot l’any sense arribar a una solució clara, tal com va quedar demostrat a la cimera de Viena del 12 de desembre, que va concloure sense cap aproximació entre els països europeus pobres i rics pel que feia al finançament de la Unió Europea a partir del 2000. En aquesta cimera, el president del govern espanyol, José María Aznar, es va destacar com el més ferm defensor de mantenir els fons estructurals i de cohesió tal com eren definits fins al moment. Espanya va amenaçar, fins i tot, amb exercir el seu dret a veto a la futura incorporació de nous socis comunitaris si no s’arribava a un acord sobre els fons.

Les decisions sobre el pressupost i sobre l’ampliació van quedar posposats però la voluntat d’incorporar els països de l’est era evident i va quedar simbòlicament fixada per la cimera que el 12 de març van celebrar a Londres els caps d’estat i de govern dels 15 països membres de la Unió Europea i dels 11 països candidats, per avançar en la construcció de la futura Europa dels 26 i tractar de la possible adhesió de Turquia, país que no va assistir a la conferència en protesta per la decisió de finals del 97 d’excloure-la del grup destinat a integrar-se primer que estava format per Polònia, la República Txeca, Hongria, Eslovènia, Estònia i Xipre. L’adhesió de Romania, Bulgària, Lituània, Letònia, Eslovàquia i, potser Turquia quedava per a més endavant.

En el terreny de la política exterior, el paper de l’UE durant 1998 no va ser excessivament brillant. Es van accentuar les mostres de la voluntat europea de jugar un paper propi en l’escenari internacional però les realitats van ser encara escasses. La capacitat d’inspecció i mediació dels representants de l’UE que van viatjar a Algèria va ser molt limitada. Tampoc no va tenir èxit la intermediació de Felipe González, com a representant europeu, en el conflicte kosovar. Una mica més reeixit va ser el paper jugat en la problemàtica d’Orient Mitjà, donant un clar suport a la represa de les negociacions israelo-palestines endegades pels Estats Units que van generar el memoràndum de Wye.

Totes aquestes crisis, i les discrepàncies sorgides dintre de la Unió al voltant del conflicte amb l’Iraq, van posar en relleu la necessitat d’articular una autèntica política comuna de defensa que donés credibilitat a les iniciatives diplomàtiques europees. Els progressos fets durant l’any de cara a una més gran integració de la Unió Europea Occidental i la UE semblaven avançar en aquesta direcció, uns avenços que haurien de concretar-se l’any 1999 quan els quinze nomenessin l’anomenat “Mr PESC” la persona encarregada de dirigir la política exterior i de seguretat comuna que hauria de convertir-se en la cara internacional de la Unió.

El panorama polític europeu del 1998 es va veure marcat també pels canvis polítics a l’interior dels països membres. Especialment, la victòria de la coalició socialdemòcrata-verda a les eleccions alemanyes del setembre va marcar definitivament el canvi de color polític d’Europa iniciat l’any anterior amb la victòria dels laboristes a la Gran Bretanya i de les esquerres a França. En acabar l’any, Espanya era l’únic país de la Unió que no tenia forces d’esquerres al govern.

La consolidació d’una nova majoria socialdemòcrata a Europa implicava un cert canvi de prioritats polítiques i, molt especialment, significava posar en primer pla les polítiques socials i de foment de l’ocupació ja definides a finals de 1997. Així va quedar clar a la cimera de Pörtschach, Àustria, del mes d’octubre, on es va arribar al compromís de potenciar la dimensió social i política de la Unió Europea, argumentant que no n’hi havia prou amb ser el gegant econòmic que prefigurava la nova zona euro nascuda l’u de gener de 1999.