Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El Partit Popular celebra la seva victòria

Els socialistes amb el seu eslògan de campanya

Jacques Santer substitueix a Jacques Delors en la presidència de la Comissió Europea

La cúpula de CIU en plena campanya europea

Articles dependents
Jacques Santer
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Andreas Papandreu (7)
Aníbal Cavaco Silva (12)
Felipe González (226)
Helmut Kohl (58)
Jacques Santer (31)
Jacques Delors (14)
Jean-Luc Dehaene (9)
John Major (27)
Ruud Lubbers (3)
Silvio Berlusconi (102)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Espai Econòmic Europeu (1)
Parlament Europeu (140)
Partit Popular Europeu (22)
Partit Socialista Europeu (10)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
Àustria (41)
Bèlgica (44)
Dinamarca (19)
Estat Espanyol (1908)
Finlàndia (18)
França (306)
Grècia (47)
Holanda (Països Baixos) (55)
Itàlia (158)
Noruega (12)
Portugal (49)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Suècia (40)
Suïssa (Confederació Helvètica) (51)
55 lectures d'aquest article
69 impressions d'aquest article
Eleccions i referèndums
Unió Europea
Entre el dijous 9 i el diumenge 12 de juny de 1994, els ciutadans dels dotze països comunitaris de la Unió Europea (UE) van anar a les urnes per elegir els 567 diputats del Parlament Europeu. La campanya electoral i els resultats van fer palès que l'electorat votava més en funció de la situació política interna de cadascun dels Estats membres que no pas per opcions relacionades amb la construcció europea.

John Major i Felipe González van ser els líders més castigats a les urnes, mentre que altres mandataris, com Helmut Kohl i Ruud Lubbers, no només van veure ratificada la seva política, sinó que també van aconseguir augmentar el seu suport electoral.

Quant a l'abstenció, que va arribar a xifres rècord a Portugal i a Holanda, va ser menor del que s'esperava a França, Dinamarca i Espanya. Precisament, tant els socialistes espanyols com els francesos van ser els que van patir un càstig electoral més significatiu, encara que es va veure compensat en el còmput europeu per l'augment assolit pels laboristes britànics, els socialistes grecs del Pasok d'Andreas Papandreu i, lleument, pels portuguesos de Màrio Soares.

Els conservadors i els democristians integrats en el Partit Popular Europeu (PPE) van obtenir els millors resultats a través del PP espanyol i les CDU i CSU democristianes d'Alemanya, on el canceller Helmut Kohl va obtenir un important èxit personal i polític.

Els resultats en el conjunt dels Països Catalans van donar la victòria al Partit Popular, i el segon lloc el va obtenir el PSOE. La diferència entre tots dos partits va ser, però, menor que en el conjunt de l'Estat. Al País Valencià i a les Balears el PP va ser l'opció més votada i va rebre el suport del 44,2 i el 50,6 per cent dels electors, respectivament. En totes dues comunitats autònomes, els conservadors eren seguits pels socialistes. Destacava l'alt índex d'abstenció a les Balears, de més del 50 per cent. El País Valencià, en canvi, només va tenir un 34,8 per cent d'abstenció.

També a Catalunya l'abstenció va ser molt elevada, del 47,8 per cent. L'opció guanyadora va ser l'agrupació CiU-PSV-PSM, que es va endur el 31,4 per cent de la decisió de vot, seguida del PSC, i amb el PP en tercer lloc. Era el primer cop que Convergència i Unió guanyava unes eleccions no autonòmiques a Catalunya. El vot de la Catalunya Nord va anar molt repartit, però el 20 per cent se'l va endur UDFRPR, que es va col•locar en el primer lloc.

A tot Espanya el triomfador va ser el Partit Popular, que va aconseguir 28 escons i el 40 per cent dels vots, enfront dels 22 del PSOE, amb el 30,6 per cent. La baixada socialista era important si es comparava amb els 27 escons que havien obtingut a les eleccions del 1989 i si es tenia en compte que era el primer cop que el PP guanyava el PSOE en unes eleccions no locals. Els 9 escons d'Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya, els 3 de CiU-UPV-PSM i els 2 representants que tenia la Coalició Nacionalista completaven els europarlamentaris espanyols. El 1989 havien aconseguit representació onze grups polítics.

A França l'electorat va repartir càstigs tant al centre-dreta governamental com a l'oposició socialista. Dos dissidents, l'un de "dretes" (Philippe De Villiers) i l'altre d'"esquerres" (Bernard Tapie) van robar vots, respectivament, a la coalició de dretes RPR-UDF i als socialistes, que van rebre la desfeta com una humiliació. De Villiers va manifestar sentir "passió per una França íntegra, alliberada del mal de la corrupció, i preocupació per la grandeur del nostre país en defensa dels seus interessos a Europa". En canvi, per Michel Rocard, secretari del Partit Socialista Francès (PSF), "aquestes eleccions mostren una desafecció dels francesos cap al missatge europeu." Comunistes i ultradretans van mantenir els percentatges de cinc anys enrere.

A Alemanya els mals averanys que s'havien anunciat sobre Kohl no solament no es van complir, sinó que la seva coalició va aconseguir infligir un fort càstig a l'oposició socialdemòcrata comandada per Rudolph Scharping. "El futur d'Alemanya -va declarar triomfal el canceller Kohl-només es pot assegurar dintre de la UE. Encara és en vigor la vella frase d'Adenauer, del 1950, segons la qual la unificació alemanya i la unitat d'Europa són dues cares de la mateixa moneda." Tant els liberals com la ultradreta i els ex-comunistes del PDS van quedar fora de la cambra.

A la Gran Bretanya, els conservadors van sofrir una nova i contundent derrota electoral, encara que no tan dramàtica com s'havia pronosticat. El Partit Laborista, que es trobava en un procés de recerca d'un nou líder després de la sobtada mort de John Smith, va confirmar el seu domini a Escòcia, Gal•les, el nord d'Irlanda i les Middlands, així com a la zona metropolitana de Londres.

A Irlanda, on la participació electoral va ser molt baixa, el Fianna Fail -primer partit de la coalició de govern- va veure com augmentava la seva força amb un escó de més, seguit de prop pel centredreta del Fine Gael. Aquests resultats, en unes eleccions que com en tots els països europeus es van interpretar en clau nacional, i amb una economia amb un 16 per cent d'aturats, va significar una clara victòria per al primer ministre, Albert Reynolds.

A Itàlia, Força Itàlia va reafirmar la seva hegemonia com a primer partit polític del país, i el neofeixista Gian Franco Fini va aconseguir fer entrar dotze diputats de la seva Aliança Nacional al Parlament Europeu. "Els italians -va dir Fini- s'han mostrat molt més responsables que molts observadors i han rebutjat la polèmica sobre el feixisme dirigida contra el nostre moviment, ja sigui a l'interior o a l'exterior de les nostres fronteres." La Lliga Nord d'Umberto Bossi va patir un vot de càstig de l'electorat "per culpa exclusivament de Bossi", en paraules del ministre de Defensa italià, Cesare Previti. Els ex-comunistes del Partit Democràtic de l'Esquerra (PDS) d'Achille Occhetto van retrocedir lleugerament. El cap del govern italià, Silvio Berlusconi, va manifestar que tot i tenir la premsa i la RAI en contra "la gent ens ha votat perquè sap que volem canviar aquest país."

A Portugal i Grècia els socialistes van tenir resultats a frec dels socialdemòcrates a Portugal i de la conservadora Nova Democràcia a Grècia. A Portugal es va produir un percentatge d'abstenció molt elevat: la gent va preferir aprofitar a les platges el pont festiu entre el divendres, dia nacional de Luis de Camoens, i el dilluns, dia de Sant Antoni, patró de Lisboa. La victòria dels socialistes per la mínima, seguits de prop pels socialdemòcrates del primer ministre, Cavaco Silva, "ha de suscitar -en paraules del líder socialista Antonio Gutierres- una profunda reflexió". Per la seva banda, el president grec, Andreas Papandreu, va voler posar en guàrdia la població "contra un perillós afebliment de l'esperit de cohesió i solidaritat al si de la Europa unida", després que, tot i guanyar les eleccions, es van veure encalçats pels conservadors de Nova Democràcia. La nova dreta nacionalista dels generals representada per Primavera Política i les dues formacions d'extrema esquerra també van obtenir, per primer cop, dos escons cada una.

A Holanda només van acudir a les urnes el 35 per cent dels votants i es va confirmar l'ascens dels partits liberals, el conservador (PVV) i el progressista (D'66), amb pèrdues per als verds i petits guanys per als tres petits partits confessionals. Algunes fonts polítiques holandeses van coincidir a destacar la crida al vot de Ruud Lubbers, el polític més popular del país, i l'agressiva campanya desenvolupada per la seva líder en aquestes eleccions, la ministra de Transports, Hanja Maij-Weggen, dirigida a la tercera edat, que hauria reportat la recuperació del CDA.

A Bèlgica, en canvi, la coalició governamental formada pels socialcristians i els socialistes va mantenir les seves posicions, encara que l'extrema dreta va pujar a Brussel•les i en altres regions del país. L'electorat belga, que té l'obligació d'acudir a les urnes (igual que els luxemburguesos on els resultats electorals han estat similars als dels seus veïns) sota pena d'incórrer en un delicte menor i ser multat, va girar un pèl l'esquena als partits de la coalició. Però els més perjudicats van ser els socialistes francòfons i els democristians flamencs, que sota la sigla CPV van continuar perdent vots com en les últimes conteses electorals. En conèixer els resultats, el primer ministre democristià, Jean-Luc Dehaene, es va limitar a dir que "el govern continua", sense voler revelar la incògnita de la seva candidatura a la presidència de la Comissió Europea que aviat havia de deixar Jacques Delors.

A Dinamarca, els liberals i el Partit Conservador van aconseguir una important victòria davant del Partit Socialista, que a les eleccions del 1989 havia estat la força més votada.

En conjunt, els socialistes -agrupats ara en el Partit Socialista Europeu- seguien sent la primera força política del Parlament Europeu, però el conjunt dels grups de centre i dreta tenia a la nova cambra una majoria encara més confortable que la de la legislatura anterior.

L'any europeu va estar marcat no solament per les eleccions al Parlament, sinó també, i principalment, per l'ampliació de la Unió Europea, la quarta de la història i la primera després de l'entrada d'Espanya i Portugal el 1986. Amb l'adhesió de Suècia, Finlàndia i Àustria (feta oficial I’1 de gener de 1995), la Unió s'estenia des del Peloponès fins al cercle polar. Així, la Unió Europea es va estrenar l'any 1995 amb 15 Estats, 368 milions d'habitants i 11 llengües oficials: l'alemany, l'anglès, el danès, l'espanyol, el francès, el finès, el grec, l'italià, l'holandès, el portuguès i el suec. Del procés d'ampliació se'n va apartar Noruega, que a les urnes va donar un no a l'adhesió.

La Comunitat Europea, transformada en Unió Europea I’1 de novembre de 1993, va ser fundada el 1957 amb 6 Estats -França, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i Holanda. La Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca s'hi van afegir 16 anys més tard. Grècia hi va arribar el 1981, i el 1986 va passar de 10 a 12 membres amb l'adhesió d'Espanya i Portugal.

L'adaptació de les institucions de la Unió a l'ampliació i la posterior distribució dels fons d'ajuda al desenvolupament van ser els cavalls de batalla dels debats amb què durant l'any es van enfrontar els 12. Però el primer pla del protagonisme el van tenir les consultes populars que es van fer als 4 països candidats. Els caps de govern d'Àustria, Finlàndia, Suècia i Noruega van firmar els seus tractats per a l'adhesió a la cimera comunitària de Corfú que es va fer el 24 de juny sota presidència grega. Era l'inici del camí que portaria a l'adhesió, però abans calia aprovar-los en referèndum i obtenir-ne l'aprovació dels Parlaments respectius. Aquesta en va ser la seqüència:

Àustria: l'adhesió a la Unió Europea es va aprovar en referèndum el 12 de juny, amb el 66,4 per cent de vots per al sí, contra el 33,6 per cent per al no, amb un índex de participació del 81,2 per cent. El Parlament austríac va ratificar l'adhesió l'11 de novembre, per 141 diputats contra 40, quan la majoria requerida era de 122.

Finlàndia: la població va dir sí a la Unió Europea al referèndum del 16 d'octubre, amb el 52,9 per cent dels vots a favor i el 47,1 per cent en contra. El Parlament finès ho va ratificar el 18 de novembre per més de la majoria de dos terços dels vots dels diputats.

Suècia: l'adhesió es va aprovar en referèndum el 13 de novembre amb el 52,2 per cent dels vots, contra el 46,9 per cent dels vots que van ser per al no i un 0,9 per cent de vots en blanc. L'índex de participació va ser un dels més elevats, amb el 84,4 per cent de l'electorat. Els diputats suecs van ratificar-la abans d'acabar l'any. Els resultats del referèndum van confirmar que les dones eren més oposades que els homes a la idea europea; i així com al nord del país -més rural- hi va haver el vot majoritari en contra de la Unió Europea, al sud -més urbà i industrialitzat- els electors van afavorir l'adhesió.

Noruega: l'efecte dòmino es va trencar i els electors noruecs van votar majoritàriament no a la Unió Europea en el referèndum del 28 de novembre. El refús va tancar amb una nota negativa el llarg procés d'ampliació de la Unió Europea amb els països de l'Associació Europea de Lliure Canvi (AELE) i els de l'Espai Econòmic Europeu (EEE). Dels països de l'Europa occidental, només Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein no pertanyien a la Unió Europea.

La Confederació Helvètica va quedar com la més allunyada del procés, després del seu rebuig a l'Espai Econòmic Europeu -també decidit en referèndum l'any 1993-, que estén als Estats que en són membres les principals disposicions comercials comunitàries.

La reforma de les institucions que imposava l'ampliació va enfonsar la Unió Europea en una de les crisis polítiques més greus de la història dels Dotze. Espanya -que mantenia el lideratge dels països del sud mediterrani- s'oposava a la idea de l'Europa de "dues velocitats". La Gran Bretanya, per la seva banda, amenaçava amb el dret de veto per la por de quedar en minoria amb l'arribada de nous membres de població inferior però susceptibles d'aliar-se amb altres Estats en contra seva.

Les primeres divergències van esclatar a començaments d'any, en ple debat sobre l'ampliació comunitària als quatre candidats. En una insòlita aliança, Espanya i la Gran Bretanya van rebutjar l'adaptació matemàtica de la minoria de bloqueig preconitzada pels seus socis, que volien ampliar-la de 23 a 27 vots, afegint-hi els vots dels quatre candidats a l'adhesió. Londres i Madrid entenien que aquesta distribució de vots afavoria el bloqueig de decisions que podrien fer tres Estats grans si és que s'aliaven. Al rerefons hi havia l'intent de frenar al màxim un trasllat dels poders dels governs nacionals cap a l'autoritat comunitària.

Els Dotze no van aconseguir durant l'any 1994 l'acord sobre les espinoses qüestions de la ponderació dels vots i de la majoria qualificada al Consell Europeu. En un últim intent de salvar la situació i quan ja estava fixat el calendari de referèndums als països candidats, van aconseguir al mes de març el compromís de loannina -que va adoptar el nom de la ciutat grega que va acollir una de les trobades dels caps de les diplomàcies comunitàries-, en què es va remetre la qüestió a la conferència intergovernamental que es farà l'any 1996.

Però el veritable debat sobre el futur de l'Europa comunitària el va obrir la proposta de "geometria variable" formulada al mes de setembre pels cristianodemòcrates alemanys de Helmut Kohl, quan Alemanya ostentava la presidència de torn. La Gran Bretanya i Espanya van amenaçar una altra vegada d'exercir el dret de veto.

La proposta de "geometria variable" va reforçar els temors d'Espanya sobre l'Europa de dues velocitats, que deixaria enrere els països del sud mediterrani. Efectivament, Alemanya excloïa el sud del nucli dur d'Europa, reduït a l'eix franco-alemany i als països del Benelux. La idea de la locomotora franco-alemanya per a la construcció europea va ser una bufetada per a la Gran Bretanya, que ja havia oposat el seu veto en la modificació del sistema de vot per poder continuar bloquejant les decisions dins el consell de ministres de la Unió Europea només amb el suport de dos Estats més. La proposta de "geometria variable" apel•lava, precisament, a la necessitat d'evitar en el futur el risc de paràlisi de les institucions comunitàries.

Alemanya pensava promoure una Unió política, basada en el principi de subsidiarietat. En l'àmbit institucional, manifestava la seva voluntat de reforçar el poder del Parlament Europeu, i en l'àmbit monetari, passar abans de fi de segle a la moneda única amb els països que en siguin capaços.

França no ho tenia pas tan clar. El govern francès -submergit en les baralles entre els pro i els antieuropeus de la seva majoria- rebutjava la visió d'una Europa federal i preconitzava una marxa prudent del nucli dur, que hauria d'estar obert al màxim nombre de països. També expressava dubtes sobre l'establiment d'una moneda única abans del 2000.

La Gran Bretanya, per la seva banda, anava quedant al marge de les noves idees. El primer ministre britànic, John Major, tenia preocupacions molt més prosaiques: va haver d'amenaçar els seus diputats euroescèptics amb una qüestió de confiança per aconseguir l'aprovació de l'augment, a partir del 1995, de la contribució britànica als pressupostos de la Unió Europea. Els britànics s'anaven mostrant cada vegada més partidaris d'una Europa a la carta, on els diferents països membres podrien triar al seu gust els projectes que els interessessin, sempre en una àmplia zona de lliurecanvi. Londres, que havia obtingut clàusules d'excepció per a la política social i la moneda única, estimava que cap membre no podia ser exclòs d'un sector en què volgués participar i per al qual estava qualificat.

La crisi del model definit prèviament per a la Unió Europea era evident, i la causa profunda era el canvi de l'escenari polític europeu en els darrers anys. La caiguda del Mur de Berlín i la unificació alemanya van capgirar totes les estratègies anteriors.

Per una banda, no era pensable incorporar els països de l'est europeu a una unió econòmica i política plena, però per l'altra cada dia tenia menys sentit una Unió Europea que no incorporés Polònia o Txèquia, per exemple. La contradicció semblava irresoluble i calia repensar novament tot el model europeu.

Un primer pas en aquest sentit es va fer a la cimera comunitària d'Essen del mes de desembre, que va llançar oficialment l'ampliació de la Unió Europea cap als països de l'est. Els convidats d'honor a la cimera van ser els presidents o caps de govern d'Hongria, la República txeca, Polònia, Eslovàquia, Romania i Bulgària, que per primera vegada van participar en una trobada comuna amb els seus homòlegs de la Unió Europea. Va ser la plasmació simbòlica del seu espectacular acostament a l'Europa comunitària.

A la cimera d'Essen es van fixar les bases de l'estratègia d'acostament cap a l'est. S'hi preveia un seguit de trobades de caps d'Estat o de govern, i també de ministres, diverses vegades l'any; un Llibre Blanc sobre l'acostament progressiu de les legislacions i les economies; el desenvolupament de l'ajuda financera comunitària, i el reforçament de la col•laboració en els sectors de la justícia, els afers estrangers i el medi ambient.

Però a la cimera d'Essen també es van dibuixar els principals obstacles en el camí de l'adhesió dels països de l'est, que eren els sectors agrícola i els fons estructurals, que absorbien més de dos terços dels fons comunitaris. Espanya, França, Portugal, Grècia i Itàlia -els principals beneficiaris de la política agrícola comuna (PAC) i els fons estructurals d'ajuda a les regions pobres de la Unió- no volien ni sentir parlar d'una rebaixa d'aquestes dues polítiques, pilars de la Unió. És més, reclamaven que l'ampliació cap a l'est anés acompanyada d'un reforçament dels llaços polítics, econòmics i financers amb els països de l'Europa mediterrània.

L'any 1994 va acabar amb el relleu de la Comissió Europea, presidida els últims deu anys per Jacques Delors. El testimoni el va prendre Jacques Santer, primer ministre de Luxemburg, que va dimitir el càrrec per encapçalar la nova Comissió. Els seus reptes eren l'Europa social -amb uns elevats índexs d'atur-, l'Europa dels ciutadans, la moneda única i la posada en marxa d'una veritable política comuna en afers estrangers i seguretat.