Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Aznar va participar a la cimera de Dublín

La cimera de Dublín va reunir els caps d'Estat i de govern de la Unió Europea

La nova moneda europea, l'Euro, va fer la seva presentació en societat el 1996

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Euro, conversió monetària (96)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Lluís Maria de Puig (3)
Luc van den Brande (3)
Miguel Ángel Moratinos (24)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Comitè de les Regions de la Unió Europea (24)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Unió Europea Occidental (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Dublín (Irlanda) (16)
79 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
La moneda, la defensa, la política
Unió Europea
El 1996, la Unió Europea va dedicar encara la part més gran dels seus esforços a perfilar els ritmes i les formes de la unió econòmica i monetària que s'havia d'iniciar I'1 de gener de 1999. Paral·lelament, van anar prenent protagonisme les accions encaminades a potenciar una política exterior i de seguretat comunes i es van accelerar els treballs de cara a la reforma del Tractat de Maastricht -prevista per al primer semestre de 1997-, que hauria de permetre la configuració d'una autèntica unitat política europea.

La reforma dels mecanismes de presa de decisions, substituint el consens per la majoria qualificada, dotant la Comissió Europea de capacitat executiva real i permetent al Parlament Europeu un control eficaç d'aquest poder, eren requisits indispensables per avançar en la construcció europea. La seva necessitat era encara més evident en la mesura que la Unió estava decidida a permetre l'ingrés de nous països de l'Europa oriental. Una comunitat a quinze era ja escassament operativa, però era inimaginable l'ampliació sense una prèvia reforma dels mecanismes de poder i del sistema de finançament comunitaris. El problema era, però, d'una gran envergadura, ja que qualsevol pas en aquesta direcció implicava a la pràctica una pèrdua de sobirania dels Estats membres. No és estrany, doncs, que la reforma política despertés moltes resistències, i que fos la Gran Bretanya el país més reticent a aquests plantejaments.

La cimera de Dublín del 13 i 14 de desembre no va entrar a fons en la reforma de les institucions europees i es va decidir que fos la presidència holandesa, el primer semestre del 1997, qui encarés la qüestió. S'esperava que fos més fàcil arribar a un acord després de les eleccions generals a la Gran Bretanya del maig del 1997. Els únics avenços específics van ser en la definició d'un espai comú de seguretat europeu, en la perspectiva de convertir l'Europol en una policia europea a l'estil de l'FBI americà, i en el compromís de prohibir que un Estat europeu donés asil polític a un ciutadà d'un altre Estat membre de la Unió.

On sí que hi va haver importants acords concrets a la cimera de Dublín va ser en el terreny econòmic. Si la cimera de Madrid del 1995 havia servit per batejar la moneda única europea, l'euro, la cimera de Dublín, sota presidència irlandesa, va servir per presentar en societat la nova moneda i per fixar les condicions de l'anomenat pacte d'estabilitat, que hauria de regular el procés posterior a l'inici de la primera fase de la UEM. Tots els països donaven ja per fet que el 1998 hi hauria una notable flexibilitat en l'avaluació del compliment dels criteris de convergència i, per tant, la discussió era com es podria garantir l'estabilitat econòmica i financera a partir de I'1 de gener de 1999. La posició alemanya era la més dura, mentre que els països amb més dificultats econòmiques desitjaven més flexibilitat.

La solució adoptada a Dublín facultava la Comissió Europea per sancionar els governs de tots els Estats membres que no fossin capaços de controlar el seu dèficit. El nou esquema punitiu preveia sancions per als països que s'integressin a l'euro i el dèficit dels quals excedís el 3% del PIB, sempre que no hi hagués situacions econòmiques d'especial gravetat. Les multes previstes eren entre un 0,2% i un 0,5% del PIB del país en qüestió.

El 1996 la UE va prendre també un conjunt de decisions importants, com la liberalització del sector de les telecomunicacions, decidida per la Comissió Europea el 29 de febrer, avançant un any l'establiment de la lliure competència en transmissió de dades, telefonia mòbil, comunicacions per satèl·lit i cable i la posada en funcionament de les xarxes o infraestructures alternatives, que uns mesos més tard, el 12 de desembre, va ser ampliada a tot el comerç de la tecnologia de la informació, seguint les recomanacions dels Estats Units.

El 12 d'octubre, el Comitè Monetari de la Unió Europea va autoritzar l'ingrés del marc finlandès al Sistema Monetari Europeu (SME), amb una paritat de 3,03 marcs finlandesos per 1 d'alemany, i el 24 de novembre va admetre novament la lira italiana, que va sortir de l'SME el setembre del 1992, amb una paritat de 990 lires per marc.

En política exterior, la principal lluita portada per la UE va ser l'enfrontament amb els EUA per la llei Helms-Burton, que l'Administració Clinton va aprovar el 12 de març. L'amenaça de guerra comercial feta pels ministres d'Exteriors de la UE el 15 de juliol va obligar els Estats Units a ajornar l'aplicació dels aspectes més durs de la llei.

La Unió va voler també reforçar el seu paper en el conflicte del Pròxim Orient. Fins llavors, els Estats europeus s'havien conformat a ser els qui més contribuïen econòmicament a la reconstrucció dels territoris administrats per l'Autoritat Nacional Palestina, mentre les iniciatives polítiques quedaven monopolitzades pels EUA. Per reforçar la presència institucional europea en el procés de pau a la zona, el 28 d'octubre l'ambaixador espanyol a Israel, Miguel Ángel Moratinos,va ser nomenat enviat especial de la UE en el procés de pau del Pròxim Orient.

La guerra a Bòsnia va servir de catalitzador per replantejar la submissió europea als Estats Units. En aquell conflicte la UE va ser incapaç, primer, de tenir una veu única i, després, d'enviar-hi un sol soldat fins que els Estats Units no van decidir la intervenció.

De fet, els exèrcits europeus estaven sotmesos a les decisions de l'OTAN i no tenien capacitat per prendre cap iniciativa. El replantejament del paper de l'Aliança va permetre que es comencés a perfilar el que podia ser en el futur una força militar europea.

En aquest procés era essencial redefinir el paper de les diverses organitzacions de seguretat d'Europa: l'OTAN, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i la Unió Europea Occidental (UEO). La col·laboració entre organismes s'havia començat a provar en el conflicte dels Balcans. La UE va experimentar l'autonomia en matèria de política exterior i seguretat reconeguda en el Tractat de Maastricht, i la UEO es va començar a identificar com el braç executor de la UE, sota la tutela de l'OTAN.

Aquestes qüestions van rebre el reconeixement formal el 3 de juny, quan l'OTAN va aprovar la reforma de la seva estructura militar amb la creació de les Forces Combinades Conjuntes (CJTF), que permetrien als europeus el comandament d'operacions militars sense la participació directa dels EUA. Tres mesos abans, l'OTAN ja havia provat la seva nova operativitat comandant la desmilitarització de Sarajevo decretada per l'ONU.

Pel que feia a Espanya, el nou govern de José Maria Aznar va sintonitzar amb els nous requeriments, i el 14 de novembre el Congrés de Diputats va aprovar la integració total d'Espanya a l'estructura de l'OTAN. La proposta va obtenir 293 vots a favor i 23 en contra, els d'IU, BNG, EA i la diputada del Grup Mixt Pilar Rahola.

El posicionament d'Espanya era cabdal perquè els dies 8 i 9 de juliol de 1997 Madrid hauria d'acollir la reunió de caps d'Estat i de govern de l'OTAN que havia d'aprovar la nova estructura militar, la integració de Polònia, Hongria i la República Txeca el 1999 i el marc base de les futures relacions entre l'OTAN i Rússia que convencés aquest país de la necessitat de la seva col·laboració.

Si això s'aconseguia, l'OTAN hauria completat la seva reorganització i Europa comptaria amb un nou model de seguretat, referendat per la UE, compartit amb la UEO i avalat pels EUA, l'OSCE i l'ONU. En el disseny del nou sistema de seguretat europea hi hauria de jugar un paper clau el socialista gironí Lluís Maria de Puig, que el 3 de desembre va ser elegit president de l'Assemblea de la UEO.

Altres catalans van tenir a Europa un paper destacat. El 20 de març, l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va ser escollit president del Comitè de Regions, òrgan consultiu de l'UE, per un període de dos anys. El seu accés a la presidència implicava el compliment d'un pacte d'alternança que havia subscrit amb Jacques Blanc,president del departament del Llenguadoc-Rosselló, dos anys enrere.

El 4 de desembre el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va ser substituït pel flamenc Luc Van den Brandeen la presidència de l'Assemblea de les Regions Europees (ARE), càrrec que exercia des del 1992. Pujol va seguir, però, formant part del buró de l'ARE, que agrupava 300 euro-regions de 23 Estats continentals, en qualitat d'expresident de l'entitat.

La Comissió Europea va decidir el 17 de juliol de 1996 de promoure una edició en català del Tractat de Maastricht. Era el primer cop que la UE assumia una publicació en una llengua no oficial de la Unió.