Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Aznar saluda Jospin en presència de Chirac a Barcelona

Vídeos Vídeos
La Unió Europea
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Albert Bore (2)
Eduardo Zaplana (164)
Pat Cox (11)
Recep Tayyip Erdoğan (16)
Renato Ruggiero (3)
Romano Prodi (88)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Convenció Europea (3)
G-8 (26)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Unió Europea (1018)
61 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
L’any de l’ampliació
Unió Europea
El 2002 l’activitat de la Unió Europea va estar farcida de reptes a vèncer en el camí que l’organisme s’havia marcat anys enrere per consolidar el seu paper de primera potència en el context internacional. A grans trets, aquests reptes estaven prefigurats a principis d’any en la consolidació de la moneda comuna, l’euro, i en la seva circulació oficial des de l’1 de gener del 2002; en la flexibilització del mercat comú sense fronteres ja inaugurat amb l’acord de Schengen, que suposava la cessió d’atribucions administratives i de control aranzelari per part dels Estats membres, a més de la consegüent reglamentació dels processos de concentració econòmica i empresarial que se’n derivaven; en la resolució dels problemes de finançament que acompanyarien la prevista reforma de la política agrària comuna (PAC) i la integració dels nous països membres a la Unió; en l’establiment d’acords comercials preferents amb la Rússia postsoviètica i les economies llatinoamericanes emergents (Mercosur); en l’exercici d’una ferma política exterior que permetés a la UE mantenir una presència significativa en els principals escenaris internacionals (Balcans, Pròxim Orient, Àsia, Afganistan i Iraq, principalment); i en els avenços d’organització interna necessaris per concretar tots aquests desafiaments, que les autoritats de Brussel·les havien derivat des la cimera de Laeken de finals del 2001 en l’elaboració d’una Constitució europea que reglamentés les relacions entre la ciutadania i el poder europeu i entre els organismes encarregats d’exercir-lo (Parlament, Tribunal, Comissió i Consell) i els Estats membres. Tot plegat, en un delicat equilibri en què França i Alemanya volien continuar exercint la seva hegemonia de tipus socialdemòcrata, davant el nou eix, de tarannà més liberal, que conformaven la Gran Bretanya, Itàlia i Espanya i amb una unió monetària a 12, a la qual encara no havien decidit incorporar-s’hi la Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca.

En aquest escenari va iniciar-se l’1 de gener del 2002 el semestre de presidència espanyola, que va afrontar, de forma prioritària, l’establiment d’un espai judicial únic i l’enfortiment de la seguretat dels Quinze (lluita contra el terrorisme internacional), a més de garantir la conversió monetària i donar un impuls a les reformes econòmiques pendents (modificació dels marcs fiscals dels Quinze i afavoriment de les inversions en innovació tecnològica i científica). El punt àlgid de la presidència espanyola va ser la cimera de Barcelona organitzada el mes de març, que va tenir una gran contestació social i sindical (sectors europeus antiglobalitzadors). Els xocs amb les fortes mesures de seguretat van provocar un total de 61 detencions en els dies que va durar. En finalitzar el Consell Europeu, s’havia arribat a elaborar un tímid programa de reformes econòmiques (liberalització elèctrica per als grans consumidors i posterior ampliació el 2004 als d’ús domèstic), però les conclusions eren lluny de l’àmbit marcat a Lisboa el 1999. El Consell Europeu també va acordar allargar la vida laboral per garantir les pensions, va endurir les condicions per rebre els subsidis d’atur i va presentar la nova targeta sanitària europea, que garantia l’assistència a tots els territoris de la Unió.

A la cimera hi va assistir una representació dels països candidats a l’ampliació i s’hi va signar un acord de fusió entre Sèrbia i Montenegro i una declaració d’intencions sobre el Pròxim Orient. L’acord dels Balcans va ser molt lloat pel potencial pacificador que tenia, ja que Montenegro va acceptar d’ajornar les seves aspiracions a la independència i Sèrbia va avenir-se a aquesta possibilitat. El cas del Pròxim Orient era una altra cosa, donat el to bèl·lic que havien pres els enfrontaments entre palestins i israelians. Com sempre, la UE va apel·lar a l’enteniment entre les parts, però no va aconseguir engegar cap iniciativa d’interès, mentre que, en mitjans internacionals, eren molt criticades les seves aportacions econòmiques sense contraprestacions a l’Autoritat Nacional Palestina (600 milions d’euros per al període 2000-2002).

Altres intervencions exteriors de la UE que van tenir importància durant l’any van ser l’apropament a Rússia, sobretot en relació amb la crisi txetxena; la reunió ministerial de Madrid del juny per debatre el conflicte del Caixmir entre l’Índia i el Pakistan; el suport mostrat al pla de 6.000 milions de dòlars per al desenvolupament de l’Àfrica impulsat pel G-8, que va precedir la constitució de la Unió Africana el mes de juliol, i la posició favorable al retorn dels inspectors de l’ONU a l’Iraq, davant la crida feta pels Estats Units a aturar l’armamentisme de Saddam Hussein.

A efectes institucionals, l’inici de la presidència espanyola va coincidir amb la dimissió del ministre d’Exteriors italià, Renato Ruggiero, arran de la posició antieuropeista d’alguns membres del seu executiu, i amb el nomenament de l’irlandès Pat Cox com a nou president del Parlament Europeu. Poc després, el 6 de febrer del 2002, el ple del Parlament Europeu va aprovar per àmplia majoria (414 eurodiputats a favor, 123 en contra i 20 abstencions) la nova normativa antiterrorista de la Unió Europea (euroordre, harmonització de penes i eliminació d’extradicions entre països de la UE). Aquell mateix dia, Albert Bore, alcalde laborista britànic, va ser nomenat president del Comitè de les Regions de la Unió Europea i Eduardo Zaplana, el fins llavors president de la Generalitat Valenciana, vicepresident, juntament amb altres representants de diferents regions europees com Renània-Westfàlia, la Toscana, Brussel·les i la Picardia. Aquests nomenaments havien de tenir una particular rellevància en les aspiracions de representació d’aquests territoris, que, més endavant, a l’octubre, serien desestimades per la Convenció Europea –l’òrgan encarregat de dissenyar el futur de la Unió Europea–, que dirigia Valéry Giscard d’Estaing i dominava el majoritari Partit Popular Europeu.

En el segon semestre del 2002, la presidència danesa va estar centrada en els temes directament econòmics, en la perspectiva d’ampliació a 25 membres, que requeria una revisió del sistema d’aportacions de recursos (Alemanya, el principal) i de recepcions (França, Espanya i Portugal, importants receptors) i que suposava una reforma en profunditat de la PAC (40% del pressupost de 100.000 milions d’euros comunitari). El moment elegit no va resultar especialment oportú, ja que Alemanya, França, Itàlia i Portugal van vulnerar el Pacte d’Estabilitat amb un dèficit públic superior al 3%, i van mantenir un índex de creixement molt baix. Les declaracions del president de la Comissió, Romano Prodi, en què qualificava "d’estúpid” el pacte no van contribuir precisament a asserenar els ànims i van motivar les protestes dels països que, com Espanya, s’havien esforçat per assolir el dèficit zero.

Amb tot, les pressions exercides per Turquia per ser l’onzè país a adherir-se a la Unió van complicar extraordinàriament les coses. A l’agost, Turquia va abolir la pena de mort en temps de pau i va reconèixer uns drets lingüístics i culturals a la comunitat kurda amb el propòsit d’accedir ràpidament al club, invocant la seva condició de membre fundador de l’OTAN. Però la victòria del partit islamista de Recep Tayyip Erdogan en les eleccions del 3 de novembre va decantar els líders europeus a definir la UE com un club cristià, tal com ho va manifestar el 8 de novembre Valéry Giscard d’Estaing.

Finalment, i després que Irlanda ratifiqués en referèndum el mes d’octubre el Tractat de Niça, la UE va prometre d’estudiar el cas i plantejar-se l’ingrés de Turquia a partir del 2005, mentre que fixava amb els 10 nous països membres les condicions de l’adhesió, superant, cap a finals d’any, les protestes de Polònia i Txèquia per les escasses aportacions econòmiques que rebrien. Aquest pacte preveia una congelació de la despesa agrícola a partir del 2007, i introduïa el principi de disciplina pressupostària per a la resta de despeses, sense concretar-ne partides ni forma. Els països candidats rebrien ajudes, però no les obtindrien fins deu anys després de la seva adhesió. Els fons estructurals passarien als països de l’Europa de l’Est, però els nous membres començarien a contribuir plenament al pressupost comunitari des del primer dia i rebrien ajuts de forma gradual.

Així, en la cimera de Copenhaguen del 12 i 13 de desembre del 2002 els Quinze van acceptar formalment l’adhesió de Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Malta i Xipre, i van emplaçar aquests països a signar el Tractat d’Adhesió a la primavera del 2003. A més, la UE es va comprometre a admetre Bulgària i Romania el 2007, mentre que aquests països, juntament amb Estònia, Letònia, Lituània, Eslovàquia i Eslovènia, passarien a formar part de l’OTAN a partir del maig del 2004, completant l’ingrés de Polònia, Txèquia i Hongria el 1999.