Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Els caps d'Estat i de govern dels 15, van signar un nou tractat de la Unió que garantia la seva ampliació

Articles dependents
Valéry Giscard d’Estaing
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Giuliano Amato (7)
Jean-Luc Dehaene (9)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Parlament Europeu (140)
Unió Europea (1018)
Unió Europea Occidental (8)
84 lectures d'aquest article
Més passos cap a l’ampliació
Unió Europea
El 26 de febrer del 2001 els caps d’Estat i de govern de la Unió Europea van signar a Niça el nou tractat de la Unió Europea (Tractat de Niça), que donava pas a l’ampliació de l’organització cap als països l’Est, concretava les qüestions de repartiment de poder (majories qualificades i composició de la Comissió Europea) establertes anteriorment al Tractat d’Amsterdam, i afegia la Carta dels Drets Fonamentals, sobre la qual es bastiria el futur estatut jurídic de la UE. A la pràctica, però, Niça va deixar molts serrells per perfilar en la nova Europa de la unió monetària: de l’euro, encara sense Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia; i de l’ampliació en dues fases cap a un total de 13 països: Polònia, Txèquia, Hongria, Eslovènia, Xipre, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovàquia, Romania, Bulgària, Malta i Turquia.

El 2001, la Unió Europea era una realitat econòmica de 376 milions d’habitants i un PIB de 8.600 milers de milions de dòlars, 23.000 dòlars per càpita, que havia de passar amb la primera adscripció de Polònia, Txèquia i Hongria a 431 milions d’habitants, un PIB de 9.100 milers de milions de dòlars i un PIB per càpita de 21.000 dòlars. Sempre en la perspectiva que l’economia d’escales i la cohesió territorial, financera i industrial assolida acabarien fent del conjunt quelcom més que la suma de les parts, i tot en la perspectiva també de competir amb els 283 milions d’habitants dels Estats Units, que gaudien d’un PIB de gairebé 10.000 milers de milions de dòlars i d’un PIB per càpita de 35.000 dòlars. Aquests aspectes havien estat abordats a les cimeres de Lisboa (2000) i Estocolm (2001) amb la finalitat de definir un programa de desenvolupament fins a l’any 2010 que preveiés reformes estructurals, la creació d’infraestructures i la consolidació de les imprescindibles innovacions (recerca i desenvolupament) tecnològiques, que haurien de ser concretades en la cimera econòmica de la presidència espanyola que se celebraria a Barcelona el 2002 sota l’epígraf general de L’estratègia de Lisboa, fer realitat el canvi. En aquesta cimera, la principal qüestió de fons per ventilar seria el finançament de l’ampliació i, per tant, la relativització del modus operandi tradicional (eix franco-alemany) a l’hora de repartir responsabilitats i prioritats en les decisions i mesures a impulsar (nou eix italo-britànico-espanyol).

La crisi internacional generada pels atemptats de l’11 de setembre va posar en evidència que totes aquestes qüestions passaven, a més, per la capacitat d’Europa de construir-se una política exterior pròpia i autònoma, com a resultat d’una més gran integració política entre els seus membres i de la democratització de les seves estructures en benefici de l’operativitat i l’eficàcia. Aquests van ser els reptes que el Consell Europeu de Laeken, a Bèlgica, va valorar a mitjans de desembre en decidir la creació d’una convenció europea encarregada de preparar la nova Constitució Europea. Aquesta convenció, que ja no podia implicar només representants dels Estats, aplegava 15 representants dels governs dels Estats membres, 30 representants dels Parlaments nacionals (2 per Estat), 16 membres del Parlament Europeu, 2 representants de la Comissió Europea i 39 representants dels 13 països candidats a ingressar a la UE, aquests últims sense dret a veto i amb només dret a participar en les discussions. La convenció, a més, seria presidida pel polític francès Valéry Giscard d’Estaing i vicepresidida per l’italià Giuliani Amato i pel belga Jean-Luc Dehaene. De cara a les presidències de torn espanyola i danesa de l’any vinent, la convenció no podia obviar –com ho havia fet fins al dia de la seva constitució– el tema de les regions europees, veritables nòduls de desenvolupament i cohesió econòmica, i, més concretament, el de les regions amb rang constitucional especial, com era el cas de Catalunya, que pressionaven per un reconeixement específic, que situés Europa en el camí de la seva veritable i primigènia definició, en funció dels pobles que la integraven i no dels Estats (ja sense fronteres) que la representaven sobreestructuralment.