Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Les disputes entre els partidaris i detractors de la Constitució Europea van quedar en segon terme a causa de l'enorme abstencionisme entre els ciutadans

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Constitució Europea (39)
Eleccions i processos electorals (1758)
Poder executiu i governs (1139)
Política espanyola (900)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Angela Merkel (23)
Jacques Chirac (161)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Romano Prodi (88)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Organització Mundial del Comerç (56)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
Unió Europea (1018)
45 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un any d’expectatives frustrades
Unió Europea
L’activitat de la Unió Europea al 2005 es va moure entre dos pols d’expectatives importants fracassades: les consultes estatals sobre la Constitució Europea i el fracàs de la Cimera Euromediterrània, ambdues iniciatives en les quals la Unió Europea havia esmerçat un bon nombre d’esforços que, finalment, no van poder fructificar. A l’entremig, les dificultats per consumar l’aprovació dels pressupostos comunitaris per al període 2007-2013 van acabar de reblar el panorama d’una Unió Europea de capa caiguda, justament en els àmbits econòmic i polític en què havia excel·lit més a les darreres dècades del segle passat.

Després de l’ampliació a 25 del maig del 2004 i de l’aprovació a Roma per part dels més alts organismes comunitaris de la nova Constitució Europea, la celebració de consultes en referèndum i parlamentàries es va convertir en l’objectiu prioritari de la Unió Europea per a donar consistència al procés i obtenir l’aprovació de la ciutadania al respecte.

En sentit estricte, la ciutadania ja havia defraudat les expectatives dels dirigents europeus en la cita electoral pel Parlament Europeu del 2004, en confirmar-se una gran abstenció, particularment, en els països de nova adscripció. Aquesta dada ja havia estat llegida per una gran majoria d’especialistes com un mal averany cara a la Constitució Europea, que també havia estat qualificada de dirigista i poc arrelada a les necessitats de la població. La primera consulta va tenir lloc a Espanya el 20 de febrer. El govern socialista espanyol hi va posar moltes ganes i va aconseguir un vot afirmatiu majoritari del 76,73% en el referèndum convocat, tot preveient, que després de les ratificacions parlamentàries fetes per Àustria, Lituània, Hongria, Eslovènia, Itàlia i Grècia, la iniciativa tindria continuïtat en les ratificacions parlamentàries previstes a Alemanya, Bèlgica, Xipre, Estònia, Finlàndia, Grècia, Malta, i Suècia, i en els referèndums que havien de celebrar-se el 29 de maig a França i l’1 de juny a Holanda.

Però aquestes expectatives no es van complir, o van perdre significació, com en el cas de la ratificació pel Bundestag alemany de principis de maig, en produir-se el No francès per un 54,87% dels vots al Tractat Constitucional, seguit de l’holandès, per un 61,1%, i l’ajornament sine die de la consulta per part de Polònia, la Gran Bretanya i els països nòrdics, tots refermats en el seu tradicional euroescepticisme. L’eix franco-alemany i els seus aliats belgues i luxemburguesos van postergar les discussions a la celebració de les cites electorals alemanya i francesa, mentre al maig, Tony Blair va ser elegit per a un tercer mandat a la Gran Bretanya.
Tot això es va produir en el context del quinzè aniversari de la reunificació alemanya, que, malgrat les expectatives que havia generat en un primer moment, s’estava mostrant com un procés car i molt llarg, i de perspectives a molt llarg termini. Després d’esmerçar-hi prop de 3 bilions d’euros, Alemanya no estava en condicions de continuar actuant com a pol financer europeu, tal i com va quedar demostrat en les assignacions pressupostàries concertades per als nous 10 països membres durant l’ampliació , que en cap cas superaven els 1.000 milions d’euros anuals, xifra molt menor a la mitjana anual de 6.000 milions d’euros que havia rebut Espanya des del seu ingrés al 1986.

De fet, aquest era el tema de fons en les discussions mantingudes durant l’any per a arribar a un acord pressupostari per al període 2007-2013. Al 2005 ja feia anys que la Unió Europea arrossegava greus problemes financers, bàsicament per la manca de voluntat dels seus països integrants per apujar les aportacions més enllà del tradicional 1% dels respectius PIB nacionals. Els efectes de tot plegat es començaren a notar fefaentment després que quedessin aparcades les fites previstes en R+D+I, que havien estat dissenyades a la cimera de Lisboa del 2000. Des llavors, els poc més de 100.000 milions d’euros anuals que la Unió Europea destinava al seu manteniment van quedar curts, fent evident que el tradicional repartiment de diners resultava del tot insuficient per afrontar els reptes plantejats el segle XXI.

L’única idea nova l’havia aportat la Comissió Europea a les darreries de la presidència de Romano Prodi en proposar un gran pla d’obres públiques a tot Europa per dinamitzar l’economia i justificar noves aportacions per part dels socis. La idea no va prosperar en fer-se evident que l’única manera d’aconseguir diners per fer coses era canviar-ne la destinació habitual. I això volia dir reduir dràsticament els subsidis de l’agricultura en el proper període pressupostari 2007-2013, cosa a la que el seu principal beneficiari, que era França, sempre s’hi havia negat. Per contra, París considerava que era millor que els diners sortissin de la supressió del xec britànic, que és com s’anomenava la partida extraordinària que la Gran Bretanya rebia des del 1984 per compensar l’excés d’aportacions fetes des del seu ingrés al 1973.

Tots aquests elements coincidiren al juliol del 2005 amb l’inici del semestre de presidència de torn britànica a la Unió Europea. En aquests mesos, la Gran Bretanya es va mostrar, fins i tot, favorable a discutir la possibilitat de renunciar al seu xec, si, a canvi, França acceptava reduir els beneficis de la PAC (Política Agrària Comuna), i es podia afrontar una reforma radical d’aquesta, per destinar una part substancial dels més de 40.000 milions d’euros que representava a la recerca i la innovació, en la línia marcada a Lisboa. Però la claredat d’exposició britànica no va ser suficient per a vèncer la resistència del president francès, Jacques Chirac, que confiava que Gerhard Schroeder renovés mandat a Alemanya a les legislatives de setembre del 2005, i no volia exposar-se a una derrota del seu partit a les presidencials franceses del 2007. Per la seva banda, el primer ministre britànic, Tony Blair, havia confiat en una victòria clara de la CDU d’Angela Merkel a Alemanya. Les previsions d’ambdós van fallar, i la nova coalició CDU-SPD formada per a governar a Alemanya no estava en condicions de decidir gairebé res de definitiu sobre la PAC, i, més tenint, en compte que el resultat final de tot plegat havia de dependre més de les decisions sobre comerç internacional que havia d´impulsar l’Organització Mundial del Comerç (OMC) en la seva trobada de finals d’any a Hong Kong.

A la fi, i malgrat els esforços dels líders europeus per no sortir-se del guió, els dos principals contendents en la batalla pressupostària de Brussel·les van agreujar en públic les seves diferències al respecte. Tant Blair com Chirac van haver de contestar algunes preguntes en relació a les intencions de Blair, com a president de torn de la Unió, de retallar el pressupost comunitari per al període 2007-2013 sense acceptar rebaixes importants en el xec britànic, en no haver rebut cap mena de suport per part de França a l’hora de retallar la política agrícola comuna (PAC). En aquest sentit, Londres preveia rebaixar el pressupost dels 871.000 milions d’euros previstos en l’anterior presidència luxemburguesa fins a 846.000 milions, imposant una retallada del 10% en ajudes regionals als deu estats que havien entrat a la Unió el 2004. La notícia va desfermar la indignació dels països afectats. Polònia i altres països de la Unió, fins i tot els nous candidats a l’ingrés que participaven en la Cimera Euromediterrània van expressar el seu malestar per la inestabilitat que provocaria la iniciativa, en cas que es dugués a terme. Aquesta conjuntura, va ser, finalment, aprofitada per Chirac per recalcar en la roda de premsa final de la cimera que pel que feia als pressupostos comunitaris, Gran Bretanya estava “relativament aïllada”.

Finalment, el 16 de desembre la presidència britànica va aconseguir tancar un acord pressupostari a la baixa, però de consens: Gran Bretanya va accedir a rebaixar el polèmic xec en 10.500 milions d’euros pel període 2007-2013, 2.500 milions d’euros per sobre de la quantitat a què el Regne Unit estava disposat a renunciar en un principi, després de la pressió que va rebre d’Espanya, França i Alemanya. La presidència britànica havia acceptat també d’apujar el total del pressupost comunitari fins a 860.000 milions d’euros, després de dues propostes que no arribaven a 850.000 milions, xifra que suposava l’1,044% del PIB de la Unió Europea, amb la condició que aquest augment es destinaria a finançar el desenvolupament econòmic dels països de l’Est. Pel que feia a Espanya, continuaria rebent més diners dels que aportava a les arques comunitàries fins al 2013, amb un saldo net de 16.181 milions d’euros repartit en set anys. El principal acord aconseguit pel govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero va ser la pròrroga dels Fons de Cohesió fins al 2013, passant el 2014 a ser contribuent net a la caixa comuna europea.

Mentre es discutien els pressupostos, l’últim cap de setmana de novembre, va tenir lloc a Barcelona la celebració de l’anomenada Cimera Euromediterrània seguint la línia de la Declaració de Barcelona de deu anys enrere. La comunitat internacional esperava que es prenguessin importants decisions sobre economia, comerç, immigració i terrorisme. No va ser així i a la sessió de cloenda de dilluns 28 de novembre, els caps de govern del Regne Unit i Espanya, Tony Blair i José Luis Rodríguez Zapatero, es van veure obligats a salvar la reunió amb un acord genèric de cooperació antiterrorista i un pla d’acció per posar en pràctica els objectius comuns que s’havien fixat els 35 països participants a la cita per als cinc anys següents.

En tot cas, l’absència dels principals líders del món àrab i la visió enfrontada sobre el conflicte entre israelians i palestins van impedir l’obtenció d’una declaració final conjunta, que va ser substituïda per un comunicat de la presidència. En aquest sentit, l’únic dirigent que va veure complerts part dels seus objectius va ser Tony Blair, que va comunicar amb satisfacció l’aprovació de la principal iniciativa amb què havia anat a la cimera: l’adopció de l’anomenat Codi de Conducta Antiterrorista. Per la seva banda, els socis euromediterranis van avançar en matèria de migració al comprometre’s a afavorir la migració legal i a perseguir la il·legal, així com les xarxes que traficaven amb mà d’obra clandestina. També es van manifestar per una millor integració dels immigrants als països d’acollida, i els 35 es van afermar en l’objectiu de crear una zona de lliure comerç el 2010, i van concertar negociacions per liberalitzar l’agricultura i els serveis. Així mateix, es van comprometre a treballar a favor dels drets de les dones i a invertir més en educació.