Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Valéry Giscard d'Estaign

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Convenció Europea (3)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Unió Europea (1018)
Unió per a la Democràcia Francesa (14)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
Coblença (Alemanya) (1)
21 lectures d'aquest article
Valéry Giscard d'Estaign
Unió Europea
El 10 de juliol del 2003, els 105 membres de la Convenció Europea presidida per Valéry Giscard d’Estaing van signar el projecte de constitució europea en què havien treballat durant un any i mig. D’aquesta manera culminaven, teòricament, la tasca històrica de dotar, per primer cop, la UE d’una autèntica constitució. Però els complexos mecanismes de presa de decisió feien que la Constitució hagués de ser aprovada pels governs dels quinze Estats membres i els dels deu que havien d’integrar-se a la Unió el 2004. Les desavinences entre els socis van fer que l’any acabés sense que la nova constitució hagués rebut el vistiplau preceptiu de la conferència intergovernamental i que, per tant, la seva elaboració encara no es pogués donar per finalitzada. En qualsevol cas, semblava clar que el nom de Giscard, com a pare de la primera constitució europea, quedaria inscrit per sempre més a la galeria de grans figures que havien tingut un paper decisiu en la construcció de la unitat econòmica i política del continent.

Valéry Giscard d´Estaing va néixer el 2 febrer del 1926 a Coblença (Alemanya), on el seu pare treballava de director de finances de l’Alt Comissariat. Va estudiar a l’École Gerson, i després al Liceu Jason-de-Saily i Louis-Le Grand, a París.

Als 18 anys va anar al front i el 1945, acabada la guerra, va proseguir els estudis, que van culminar a l’Escola Nacional d’Administració entre 1949 i 1951. Va entrar a treballar a la Inspeccció General de Finances el 1952, on va desenvolupar la carrera administrativa fins al 1956. Durant aquest període va ser adjunt de la Inspecció d’Hisenda, i inspector d’hisenda. El 1952 es va casar amb Anne-Aymone Sauvage de Brantes, amb qui va tenir quatre fills.

El 1956 va ser elegit per primera vegada diputat per PuydeDome, i fins al 1974, que va ser nomenat president de la República Francesa, va ocupar diversos càrrecs polítics. El 30 de novembre del 1958 va ser elegit diputat al districte de Clermont Nord i Sud-oest. En el període 1956-57 va ser membre de la delegació francesa en l’onzè període de sessions de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Del 1958 al 1974 va ser conseller general del departament de Rochefort-Montagne.

El 1966 es va reintegrar a la Inspecció d’Hisenda, i el 1966 va ser escollit president de la Federació Nacional dels Republicans Independents. El 1970 va ser elegit president del Consell d’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), i de 1969 a 1974, ministre d’Economia i Hisenda.

El 19 de maig del 1974 va ser elegit president de la República Francesa, després de la mort de Georges Pompidou. Els set anys del seu mandat van estar marcats pel continuisme, però va haver de fer front als efectes de la crisi del petroli, amb l’augment de l’atur i el descontentament social. El maig del 1981 va perdre les eleccions davant el socialista François Mitterrand.

Després de perdre la presidència, va continuar l’activitat política a l’Assemblea Nacional com a diputat del departament rural de PuydeDome. El 1988 va fundar la Unió per la Democràcia Francesa (UDF) i va estar al capdavant d’aquesta coalició del 1988 al 1996. A les eleccions europees del juny del 1989 va ser elegit diputat de l’Eurocambra i va ser un dels redactors del Tractat de Maastricht del 1992.

El 15 de desembre del 2001 va ser elegit president de la convenció encarregada de proposar una nova reforma de les institucions de la UE i d’elaborar la primera constitució veritable de què disposaria Europa. Al llarg d’un any i mig de treball, la Convenció va elaborar un text més detallista del que s’havia previst inicialment i més respectuós amb la voluntat dels Estats del que pretenien els qui defensaven la necessitat d’una constitució que permetés a la UE funcionar com un espai polític unificat, i no com la suma de les voluntats dels governs dels membres.