Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Alexandre Lamfalussy, president de l'Institut Monetari Europeu (EMI)

El vicepresident del govern espanyol, R. Rato

Els més de 18 milions d'aturats eren un dels problemes amb què s'enfrontaven els països de la UE

José Maria Aznar i Abel Matutes conversen amb Jacques Santer, president de la Comissió Europea

Previsions de convergència de la Unió Europea

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Euro, conversió monetària (96)
Política europea (690)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Comissió Europea (242)
Consell de Ministres d´Economia i Finances de la Unió Europea (4)
Consell d`Europa (38)
Institut Nacional d`Estadística (196)
Parlament Europeu (140)
Sistema de Bancs Centrals Europeus (2)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Luxemburg (22)
Amsterdam (Holanda) (18)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
42 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Un pas decisiu cap a l'euro
Unió Monetària
L’any 1997 la trajectòria cap a la Unió Monetària va experimentar canvis importants respecte la situació que s’havia viscut en els anys anteriors entorn al compliment dels criteris de convergència, com demostraven les xifres definitives de l’any 1996, que només reconeixien en Luxemburg la capacitat suficient, mentre que Espanya, per exemple, no en complia cap.

El 14 d’octubre de 1997, la Comissió Europea va emetre un informe sobre l’estat de la convergència certificant que tots els països, a excepció de Grècia, amb una inflació del 6%, un dèficit públic del 4,2% i un deute públic del 109,3%, estaven en condicions d’accedir a la moneda única el 1999. La Unió presentava un creixement del 2,6% de mitjana, amb unes previsions del 3% per l’any 1998, acompanyat d’un control progressiu de la inflació, les xifres més altes de la qual eren el 2,4% de la Gran Bretanya i el 2,2% d’Itàlia i Portugal, en relació al 2,8% de referència.

El cas més espectacular de creixement de tota la Unió era el d’Irlanda, amb un índex del 8,6%, més de tres cops la mitjana. També era espectacular, si bé en termes relatius, el cas d’Espanya que, en només un any, havia aconseguit centrar la seva economia en els valors de referència previstos: 2,1% d’inflació, 2,9% de dèficit públic, 68,1% de deute públic. L’informe no parlava de l’atur, l’assignatura pendent de la Unió Europea, que en el cas espanyol presentava l’índex més alt de tots: 20%, estant la mitjana europea en un 11%.

El balanç, doncs, era positiu en la mesura en que l’economia del conjunt anava bé i que, tret de Grècia, tothom havia assolit els cinc principis de convergència de Maastricht amb relativa comoditat (Gran Bretanya, però, no era al Sistema Monetari Europeu), excepció feta del cas italià, que a finals del 1997 encara presentava un deute públic doble del 60% del PIB estipulat a Maastricht i del cas francès, amb un dèficit públic un punt per sobre del 3% exigit.

En termes generals doncs, l’aspecte més dificultós de l’aprovat era el que feia referència al deute públic amb un màxim situat en el 60% del Producte Interior Brut. Segons les previsions de la Comissió Europea, únicament Finlàndia, França, Gran Bretanya i Luxemburg no superaran l’esmentada xifra. Aquest fet fa preveure que la Comissió introduirà certa flexibilitat, que d’altra banda ja estava prevista en el propi Tractat de Maastricht, a l’hora d’analitzar el compliment d’aquest criteri, ja que en cas contrari suposaria que la UEM estaria formada únicament per quatre països. Tot i això, a mitjans de 1997, en la Cimera d’Amsterdam, es va establir amb caràcter definitiu el Pacte d’Estabilitat, pacte que va encaminat a preservar la disciplina fiscal més enllà de la data d’inici de la UEM, i que fins i tot preveia sancions per aquells països que s’allunyin de la trajectòria de moderació del dèficit i el deute públic seguida durant els últims mesos.

L’economia espanyola, juntament amb la portuguesa i la italiana, van ser les que havien experimentat un comportament més positiu en el camí del compliment dels criteris de convergència. Es preveia que, excepte el criteri referit al deute públic, Espanya compliria tots els requisits de convergència en la data de l’examen a mitjans de 1998. La trajectòria descendent que havia registrat la inflació i els tipus d’interès, així com el bon comportament de les finances públiques feien preveure que Espanya no tindria cap problema per formar part del primer grup de països que iniciaran la UEM.

Dels catorze estats membres potencials candidats a la UEM, Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia havien manifestat la seva intenció de no accedir a la moneda única en la data fixada. Les raons que justificaven aquesta decisió eren de caire diferent en cada cas. A Gran Bretanya, la causa de la negativa a l’ingrés a la UEM radicava en la diferent trajectòria del cicle econòmic que experimenta la seva economia en relació a les principals economies europees, fet que podria suposar un greu problema si accedissin a la UEM des del primer moment. Pel que feia a Dinamarca i Suècia, la no incorporació a la UEM els permetia quedar al marge, almenys inicialment, de la Unió Monetària i per tant al marge, entre d’altres coses, de la moneda única.

Dels països que quedessin fora, voluntària o involuntàriament, cada dos anys com a mínim el Banc Central Europeu i la Comissió Europea informarien l’Ecofin (els ministres d’Economia i Finances de tots els Estats membres de la UE) sobre la situació de convergència nominal dels països que no s’haguessin pogut incorporar a la UEM i el Consell, després de consultar el Parlament Europeu i escoltar les recomanacions de la Comissió, decidiria quins s’incorporarien finalment.

El calendari establert per a l’inici de la UEM quedava perfilat al llarg de 1997 de la següent manera. El febrer de 1998, l’Institut Nacional d’Estadística -institució espanyola encarregada del càlcul de les xifres oficials referides a l’economia espanyola- notificaria a la Comissió les dades econòmiques i pressupostàries del tancament de l’any 1997. El mes de maig, la mateixa Comissió anunciaria la llista de països que havien d’iniciar la moneda única el gener de 1999. Abans d’acabar el 1998, s’havien d’instaurar el Banc Central Europeu (BCE) i el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), l’adopció del marc jurídic, l’anunci de la data de posada en circulació de la moneda i l’inici de la producció de monedes i bitllets en euros. També s’acordaria de forma irrevocable el tipus de canvi de la pesseta i la resta de monedes de la UE i l’euro, l’oficial a partir de l l’1 de gener de 1999. Des d’aquest dia -excepte en les transaccions en efectiu- es podria utilitzar tant l’euro com la resta de monedes nacionals i, com a més tard l’1 de juliol del 2002, es retirarien totes les monedes nacionals.

La posada en circulació de la nova moneda requeriria un esforç per part dels agents econòmics i especialment per part de les empreses. Aquestes haurien de modificar el funcionament d’algunes de les seves àrees com les de comptabilitat, informàtica, administració i comerç. Tanmateix, haurien de fer front a un nou marc de competència que sorgiria d’un context de major integració i obertura entre països.

Paral·lelament a tot el procés de convergència cap a la UEM, l’any 1997 va suposar per a la UE un altre repte important en el camp de l’ocupació. A finals d’any es va celebrar a Luxemburg l’anomenada Cimera de l’ocupació , una d’extraordinària en la que els quinze han van tractar de trobar solucions al problema de l’atur, que afectava amb intensitat molt diversa a la totalitat dels països membres. La xifra d’atur del conjunt de la UE a finals d’any se situava al voltant del 11%, i representava 18 milions d’aturats. El ventall de la Unió anava del 4%, d’Àustria i Luxemburg fins al 20% espanyol.

En el moment de decidir l’estratègia a seguir per incentivar la creació d’ocupació, una sèrie de països membres, entre els que es trobava Espanya, van oposar-se obertament a la fixació d’objectius quantitatius sobre el nivell d’ocupació, basant-se en l’argument que la política d’ocupació era una competència de cada un dels Estats membres. El resultat de la cimera va suposar, però, l’elaboració d’una estratègia coordinada a favor de la creació de llocs de treball i la fixació d’un termini de cinc anys per a disminuir l’atur juvenil i de llarga durada. Aquesta estratègia contenia dos elements complementaris, un mètode d’acció comú i unes orientacions anuals amb objectius concrets. Cada estat membre els havia d’incloure en un pla nacional d’ocupació que elaboraria anualment, i fixaria els terminis per assolir els objectius propis en funció de les disponibilitats financeres. El Consell Europeu examinaria cada final d’any el compliment dels objectius i, en cas de desviacions, podria emetre recomanacions concretes per a reconduir la situació. Espanya, però, es va autoexcloure del procés.

La posada en marxa de la Unió Econòmica i Monetària havia d’anar acompanyada d’altres reformes, que, precisament havien estat afrontades, amb no gaire èxit, a principis d’octubre amb la firma de l’anomenat Tractat d’Amsterdam, un document que suposa la revisió i la modificació dels tractats fonamentals de la UE, com els Tractats constitutius de les Comunitats Europees o el propi Tractat de la UE, també conegut com el Tractat de Maastricht. L’objectiu del Tractat d’Amsterdam era adequar les antigues institucions comunitàries als reptes executius imposats per la ràpida globalització de l’economia i adaptar l’esquema de la Unió al repte de la competitivitat, els nous drets del ciutadans, la consolidació de les institucions europees i la futura ampliació de la UE, entre d’altres.

Tot això tenia una particular importància, un cop decidida l’ampliació de l’organisme al conjunt de països de l’antiga Europa de l’Est. Un cop ajornat el tema de l’atur, la relativa bonança econòmica existent va permetre encarar amb relativa tranquil·litat, a la cimera de Luxemburg de l’11 i 12 de desembre, les sol·licituds d’adhesió presentades per 10 dels antics països de l’àrea soviètica, reduint les candidatures a mig termini a només cinc i fixant un calendari efectiu de negociacions, que s’encetaria el 30 de març de 1998 amb unes ajudes previstes per valor de 80.000 milions de dòlars, mentre donaven esperances a les altres cinc, emplaçant-los a iniciar un procés d’aproximació l’any vinent.

En tot cas, els responsables comunitaris havien calculat de no completar l’assimilació fins el mileni següent, entre el 2002 i el 2006, un cop garantit el funcionament de la Unió Monetària, corroborada la continuïtat de la Política Agrària Comuna i reforçades les antigues institucions comunitàries. Així, primer s’estudiarien els casos de Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Estònia i Eslovènia i més endavant els de Letònia, Lituània, Eslovàquia, Romania i Bulgària. En termes generals, l’ingrés de tots aquests països suposaria un augment demogràfic del 28%, a la UE amb una contrapartida de només un 4% en PIB.

En acabar l’any tots aquests factors havien conformat un complex panorama de realització de l’antic projecte de la UEM, que tothom havia donat per bo quan l’1 de gener de 1993 va començar a funcionar la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals entre els països membres de la UE, amb la implantació del Mercat Únic Europeu.

El panorama es va concretar a la cimera de Madrid del 1995 que va adoptar l’euro i va establir l’harmonització de la política monetària entre els països de la Unió, decidint que aquesta política fos formulada pel Banc Central Europeu, institució de nova creació, i executada des del Sistema de Bancs Centrals Europees (SBCE) format pels bancs centrals de cadascun dels països i el Banc Central Europeu.

A partir d’aquí, van començar a regir els criteris de convergència, que el 1997 havien assolit tots els països de la UE, tret de Grècia. El repte del 1998 i els anys següents era plasmar l’àrea d’estabilitat econòmica que hauria de conduir al creixement econòmic sostingut i estable que havia predicat la pròpia constitució de la UEM.