Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Els sindicats van convocar una jornada de vaga general per al 27 de gener

Molts treballadors es van concentrar a la plaça de Catalunya per donar suport a la vaga

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Condicions laborals (226)
Conflicte laboral, vaga (241)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
Sindicats (223)
Personatges Personatges
Antonio Gutiérrez Vergara (8)
Jordi Pujol i Soley (858)
Juan Jiménez Aguilar (1)
Julio Anguita (42)
Marcos Pena (1)
Miquel Roca Junyent (52)
Nicolás Redondo Urbieta (12)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (56)
Confederació General del Treball Espanyola (25)
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat Valenciana (280)
Izquierda Unida (222)
Unió Sindical Obrera (5)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
63 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Vaga general i reforma del mercat de treball
Els sindicats espanyols van convocar per al 27 de gener una jornada de vaga general, que va tenir un seguiment desigual, però va comptar amb el suport massiu del sector industrial. El personal de l'Administració va anar a treballar en la seva majoria. Els grans comerços van obrir les portes amb la protecció policial per por a les accions dels piquets i bona part de la resta d'establiments van seguir la vaga.

Segons els sindicats que havien organitzat la mobilització dels treballadors (UGT, CCOO, USO i CGT), el seguiment va ser de quasi el 90 per cent. En canvi, el govern i la patronal van valorar l'aturada general amb el 30 per cent. En tot cas, era clar que aquesta vaga no havia tingut la incidència del famós 14-D, jornada en què s'havia aconseguit bloquejar completament tot el país.

La raó de la protesta dels treballadors era les mesures de reforma laboral que havien entrat en vigor I´1 de gener de 1994 i els nous projectes de reforma laboral que pretenien flexibilitzar encara més el mercat del treball mitjançant nous tipus de contractes menys estables. El govern central mantenia que aquesta reforma laboral crearia nous llocs de treball gràcies a la flexibilització de la contractació. En canvi, els sindicats consideraven que afavoria l'empresari a costa de la precarització de les condicions dels empleats.

Durant els dies anteriors a l'aturada dels treballadors, el govern central va reiterar que la reforma laboral seria la mateixa passés el que passés el dia de la convocatòria. A més, la patronal CEOE declarava que dins les empreses no hi havia cap signe que la jornada de protesta s'arribés a dur a terme.

En els primers 15 dies de gener les empreses espanyoles havien contractat més de 20.000 aprenents, acollint-se a aquesta nova modalitat de contractació, segons va confirmar el portaveu del grup parlamentari de Convergència i Unió, Miquel Roca. El polític convergent també va destacar que s'havien incrementat els contractes a temps parcial a dones, després de la reunió amb la patronal CEOE el 17 de gener. El secretari de la patronal, Juan Jiménez Aguilar, va ratificar aquestes dades i va assegurar que les empreses havien accelerat les contractacions laborals gràcies a les noves modalitats que estaven en vigor des de l'anterior 1 de gener.

Els secretaris generals de les organitzacions sindicals Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO), Nicolás Redondo i Antonio Gutiérrez, van respondre que confiaven que l'èxit de la vaga obligués el govern a seure a negociar "com un govern democràtic europeu quan hi ha descontentament social". Els sindicats demanaven que es mantingués el poder adquisitiu dels salaris o lleus millores, i que els nous contractes oferissin unes condicions d'estabilitat, econòmiques i horàries dignes.

La CEOE va manifestar-se a favor d'obrir les portes el dia de la vaga i va demanar al ministeri de l'Interior la protecció policial que evités la coacció dels anomenats piquets informatius. També van reclamar els serveis mínims en els transports que garantissin la lliure circulació dels ciutadans.

El govern va donar suport a les demandes de la patronal i va adveritr els sindicats que tots els grups polítics estarien atents a l'actuació dels piquets durant el dia d'aturada general, per tal d'adoptar una postura sobre la llei de vaga, encara pendent d'elaboració.

El 20 de gener, tots els grups de l'oposició, amb l'excepció d'Izquierda Unida (IU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), van acceptar la reforma laboral presentada pel govern com a punt de partida que hauria de sotmetre's a esmenes parcials. Durant la realització del mateix debat, només els 18 diputats d'IU van donar suport a la vaga general al Congrés de Diputats. Tanmateix, el text alternatiu presentat per aquest partit, que recollia les demandes dels sindicats, va ser atacat per la resta de grups parlamentaris, que el van definir com a "immobilista i molt negatiu per a la creació de llocs de treball".

Quan tan sols quedaven cinc dies per a la jornada de vaga general, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va afirmar que confiava que el govern central no es deixés "impressionar com ja va fer el 1988". Després de criticar els sindicats per la seva actitud, va destacar que calia que el govern no canviés la seva política, "perquè seria molt negatiu per a l'economia del país".

En l'altre extrem de la corda, el president d'Izquierda Unida, Julio Anguita, va equiparar la reforma laboral aprovada pel Parlament com un retorn a l'esclavatge. El dirigent sindicalista Antonio Gutiérrez va acusar el president de la Generalitat d'exposar "autèntiques aberracions antidemocràtiques".

Els sindicats van anunciar que mobilitzarien 100.000 delegats sindicals el 27 de gener per tal que formessin part dels piquets informatius. A més, el 24 d'aquell mes van refusar a Catalunya la mateixa proposta de serveis mínims per al transport públic que les centrals sindicals havien consensuat amb la Generalitat Valenciana. La proposta mantenia el 25 per cent del servei habitual de metro i autobús en totes les línies de Barcelona durant sis hores.

El problema dels serveis mínims, que les administracions consideraven indispensables per garantir el dret al treball d'aquells que no volguessin fer vaga, no s'acabava de resoldre. El 25 de gener, els sindicats van amenaçar de no complir-los perquè els consideraven abusius. Per la seva banda, el govern, la Generalitat i els Ajuntaments van denunciar que els sindicats no tenien voluntat negociadora. Finalment, els serveis mínims del transport públic es van complir gairebé de forma absoluta, però la normalitat i l'alt seguiment que va tenir la vaga no van influir perquè el govern canviés la reforma del mercat laboral.

Durant la jornada de vaga, la indignació dels manifestants va fer que es produïssin alguns accidents, sobretot a Madrid i Euskadi. El ministeri de l'Interior va reconèixer que durant la jornada es van fer 118 detencions. Per la patronal CEOE, la coacció dels piquets va ser determinant per a l'extensió de la vaga a totes les ciutats i en tots els sectors. Per la seva banda, els sindicats van manifestar que els empresaris havien usat la coacció sistemàtica, amenaçant d'acomiadar els treballadors amb contractes temporals en cas que se sumessin a la vaga.

A Barcelona, la jornada es va acabar amb una gran manifestació en què van participar 100.000 persones, segons fonts de la Guàrdia Civil. Al final del dia, els líders sindicals van fer una crida al govern perquè aquest revisés la reforma laboral que els havia dut a convocar la vaga general.

Malgrat el relatiu èxit de la protesta dels treballadors, el govern va mantenir la reforma laboral i va demanar el diàleg sobre aquest projecte que tramitava al Congrés. La raó era que considerava aquesta reforma "essencial" per a la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball. El govern es va mostrar favorable a introduir modificacions que es poguessin proposar com a conseqüència de possibles pactes entre patronal i sindicats. L'endemà de la vaga general, els dirigents de patronal i sindicats van demanar entrevistar-se amb Felipe González per negociar el camí de la reforma laboral.

El 3 de febrer, el president del govern va rebre per separat els líders sindicals i els dirigents patronals. Les reunions no van prosperar i la reforma va ser aprovada pel Congrés de Diputats el 12 de maig i va entrar en vigor al juny, després de la seva publicació al Boletín Oficial del Estado (BOE). La reforma del mercat de treball va comptar amb el suport de bona part dels parlamentaris, a excepció d'Izquierda Unida, si bé tots els grups van criticar algun aspecte particular de la nova normativa.

Aquesta reforma establia nous tipus de contractes laborals i algunes excepcions als tipus de contractes existents, tot i que la contractació temporal desapareixia com a norma general.

Els contractes temporals de foment del treball d'una durada màxima de tres anys que s'acabessin entre l'1 de gener i el 31 de desembre de 1994 podrien ser prorrogats com a màxim 18 mesos. Durant el 1994, les empreses, a més, podrien contractar temporalment treballadors desocupats inclosos dins dels següents col·lectius: aturats més grans de 45 anys, minusvàlids i beneficiaris de prestacions per desocupació assistencials o contributives.

Les empreses amb menys de 25 treballadors podrien establir contractes temporals a jornada completa amb beneficiaris de l'assegurança de desocupació menors de 45 anys, que haguessin estat inscrits un any a l'Inem, i tindrien dret a una reducció del 50 per cent de les quotes empresarials, que serien del 100 per cent en el cas que fos la primera feina.

La reforma laboral establia també noves formes de contractes, com per exemple el d'aprenentatge per a joves entre 16 i 25 anys, sense titulació, amb una durada màxima de 3 anys, una jornada de 34 hores setmanals i la resta d'hores lectives, i un salari del 70 per cent del salari mínim interprofessional (SMI).

Una altra nova modalitat de contractació era la de temps parcial. Possibilitava la contractació temporal o de fixos discontinus en funció de les necessitats de les empreses.

Pel que fa a les condicions laborals dels treballadors, dels convenis i els acomiadaments, treballadors i empresaris podrien establir en conveni totes les condicions laborals, com ara la composició interna del salari, la jornada laboral (desapareixia el màxim de les 40 hores setmanals), vacances, categories professionals i mobilitat funcional i geogràfica.

Al mateix temps, es flexibilitzava l'autorització administrativa prèvia per als acomiadaments col·lectius. Es generalitzava la indemnització de 20 dies per any treballat en els acomiadaments, enfront dels 45 anys habituals que es consideraven fins aquell moment.

En l'apartat de col·locacions, el més destacat era que s'aprovaven les agències de contractació sense ànim de lucre i es legalitzaven les empreses de treball temporal.

En acabar l'any, l'economia espanyola havia crescut un 2,8 per cent en l'últim trimestre i havia aconseguit un augment del 2 per cent del producte interior brut (PIB) gràcies a la recuperació del consum i de la inversió del sector privat. La fi de la recessió també va suposar la creació de 46.000 llocs de treball, i va ser el primer any que es creava ocupació des del 1991. Però la taxa d'atur es va mantenir estable en un 23,9 per cent a tot l'Estat, afectant 3.698.440 individus, i la desocupació només va augmentar en 16.400 persones. L'impacte positiu de la recuperació es va apreciar sobretot en l'evolució de l'ocupació no agrària, que va registrar 116.890 nous llocs de treball respecte al 1993.

Pel secretari general d'Ocupació, Marcos Pena, les dades confirmaven la recuperació econòmica espanyola i que "la política aplicada és la correcta". En canvi, pels sindicats aquesta recuperació i la disminució en el nombre d'aturats era minsa i s'havia fet a costa de precaritzar les condicions de treball. També la patronal considerava "insignificant" la recuperació laboral, després de la massiva destrucció de llocs de treball que s'havia esdevingut durant la crisi anterior.

Ningú no estava satisfet dels resultats obtinguts, però ningú no havia descobert encara un sistema de crear ocupació de forma massiva i estable.