Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Ciutadans a favor i en contra del president Hugo Chávez van ocupar els carrers de Caracas tot l'any

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Conflicte laboral, vaga (241)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
Personatges Personatges
Hugo Chávez (56)
Marcos Pérez Jiménez (1)
Pedro Carmona Estanga (5)
Entitats Entitats
Confederació de Treballadors de Veneçuela (3)
Federación de Cámaras y Asociaciones de Comercio y Producción de Venezuela (4)
Petróleos de Venezuela (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Veneçuela (República Bolivariana de Venezuela) (40)
29 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Chávez ho aguanta tot
Veneçuela
El 2002 el president veneçolà Hugo Chávez va aconseguir superar tota mena d’incidents, manifestacions i vagues dels seus opositors. Personatge controvertit, populista consagrat, de paraula fàcil i fraseologia marxista, militar colpista reconvertit en president democràticament elegit, Chávez va fer front amb èxit a un cop d’Estat que el va apartar temporalment del poder, tres vagues generals i un gran nombre de multitudinàries manifestacions demanant la seva dimissió. No ho va fer sol. Una part considerable de l’empresariat del país, el nucli de la cúpula militar i el gruix dels treballadors públics li van fer costat, contrarestant, sempre al carrer, i a vegades amb les armes, l’oposició manifesta de les classes mitjanes empobrides, que volien un altre futur per a un país dotat amb importantíssims recursos petroliers.

En l’escena internacional, Chávez –que després d’un cop d’Estat frustrat el 1992 havia arribat al poder el 1998 per la via de les urnes– va generar una profunda divisió. Mentre que la majoria de països occidentals denunciaven la corrupció imperant en el país, a més de la continuada malversació de les seves riqueses, alguns sectors veien el dirigent veneçolà i el seu populisme com una nova encarnació del castrisme dels anys seixanta.

Des de la seva arribada a la presidència del país, Chávez no havia aconseguit fer realitat les seves promeses de promoure la prosperitat del país i acabar amb la pobresa, que des de llavors havia augmentat considerablement, alhora que Veneçuela perdia els ajuts de la comunitat internacional en no haver-hi garanties que pogués complir els compromisos financers assolits. Chávez, a més, havia fet aprovar una Constitució personalista que li conferia tots els poders i el convertia, de facto, en un dictador.

Els episodis més destacables de l’any van iniciar-se al febrer amb un seguit de declaracions de responsables militars vinculats a una part de l’empresariat del país en què demanaven la dimissió de Chávez i la celebració de noves eleccions. De les declaracions es va passar als fets, primer amb amenaces d’enderrocament i després amb l’enderrocament mateix. El 9 d’abril del 2002, la patronal Fedecámaras i la Confederació de Treballadors de Veneçuela van fer una aturada general contra Chávez. En els dies següents franctiradors vinculats al règim van començar a disparar contra les manifestacions. El 12 d’abril del 2002, un sector important dels militars va forçar la sortida del dictador del Palau Presidencial de Miraflores, mentre que, de forma provisional, el líder empresarial Pedro Carmona Estanga accedia a la presidència. La reacció de Chávez va ser decidida, i aplegant al seu entorn les unitats d’elit de l’exèrcit va retornar al poder 48 hores després i va prometre no prendre represàlies contra els insubordinats, tot i que Carmona va ser empresonat.

En acabar l’any, Veneçuela estava vivint la confrontació política més greu de la seva història democràtica des dels temps de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez (1952-1958), confrontació que amenaçava greument la vital indústria petroliera veneçolana, la cinquena exportadora del món. Així, al desembre, el país vivia una vaga general pràcticament absoluta, que afectava, fins i tot, la companyia estatal Petrolis de Veneçuela, que estava a les portes del col·lapse. Mentrestant, el món tremolava per la incidència que això, més la crisis de l’Iraq, tenia sobre els preus del petroli i el conjunt de l’economia mundial.