Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Un soldat vigila un col·legi amb un retrat de Chávez

Articles dependents
Hugo Chávez
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Carlos Andrés Pérez Rodríguez (6)
Enrique Salas Römer (1)
Hugo Chávez (56)
Rafael Caldera (4)
Simón Bolívar (2)
Entitats Entitats
Comité de Organización Política Electoral Independiente (Veneçuela) (4)
Moviment Cinquena República (3)
Partit d´Acció Democràtica (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Veneçuela (República Bolivariana de Venezuela) (40)
48 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
La victòria del 'macho' Chávez
Veneçuela
El 6 de desembre el 1998, l’exmilitar Hugo Chávez va guanyar les eleccions presidencials a Veneçuela en obtenir el 56,2% dels vots en una jornada electoral de participació massiva. En segon lloc va quedar el conservador Enrique Salas Römer, que tenia el suport dels dos principals partits del país, la socialdemòcrata Acció Democràtica (AD) i la demòcratacristiana Copei, i va obtenir un 39,7% dels sufragis. L’exmiss Univers Irene Sáenz va obtenir un minso 3%.

Chávez havia encapçalat el 4 de febrer de 1992 un frustrat cop d’Estat d’inspiració populista i difonia la imatge d’un cabdill messiànic que prometia la salvació del país. Els seus seguidors l’anomenaven “el macho Chávez”. Durant la campanya, Chávez, que havia sortit de la presó el 1994, havia utilitzat sistemàticament frases patriòtiques extretes dels discursos de Simón Bolívar i parlava d’iniciar una nova etapa en la història del país. El Comandante de “pecho de tanque, cara de perro y ojo de vidrio” va prometre redactar una nova Constitució, dissoldre el Congrés i revisar les privatitzacions, per impulsar “un pla de desenvolupament productiu, on les inversions nacionals i internacionals seran el punt central de la recuperació de l’autoestima del ciutadà veneçolà”.

El seu trimof va ser interpretat també com la victòria de les classes mitjanes, que en els tres últims mandats presidencials -dos de Carlos Andrés Pérez i un de Rafael Caldera- havien viscut un progressiu empobriment. Veneçuela, un país de 22,5 milions d’habitants, sempre havia ocupat els primers llocs del rànquing llatinoamericà de riquesa, un rànquing sui generis, que deixava de banda en el recompte gran part de la població rural i les chabolas i ranchitos que envoltaven les principals ciutats del país.

Malgrat les rendes del petroli, el país havia caigut en una mena de cul-de-sac, al no poder assimilar la fase de privatitzacions i liberalització de l’economia impulsades en els dos mandats de Pérez, ni la baixada dels preus del cru i els efectes negatius de la crisi financera internacional en el tram final del mandat de Caldera. Tot això, afegit a les nombroses oligarquies empeltades en el estaments de poder i a la presència d’una corrupció caciquil, havien situat el 80% de la població veneçolana en el llindar de la pobresa. El 1998, Veneçuela, tot i ser el sisè productor mundial de petroli, patia una inflació del 103%, un creixement negatiu de l’1,6% i tenia un deute extern de 36.000 milions de dòlars.

La figura de Chávez va anar prenent força en mig d’aquest context de crisi econòmica però no va ser fins a les eleccions legislatives, a Parlaments regionals i a governador celebrades el 8 de novembre quan la victòria del seu partit, el Moviment V República (MVR), va demostrar que podia arribar a la presidència. Els partits tradicionals van unir forces al voltant de la figura més ben col•locada, però ja havien fet tard.

La incògnita era veure quina política aplicaria Chávez a partir del 2 de febrer de 1999, quan prendria possessió del càrrec i quan es començaria a veure si les seves promeses de renovació eren alguna cosa més que simple retòrica electoral.