Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El president veneçolà, Hugo Chàvez, va veure ratificada massivament la seva reforma constitucional

La Guaira va ser una de les poblacions més afectades per les pluges torrencials que van caure al país

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Aiguats, inundacions, allaus, neu (139)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Baltazar Porras (1)
Carlos Andrés Pérez Rodríguez (6)
Cecilia Sosa (1)
Fernando Ochoa Antich (1)
Fidel Castro (78)
Hugo Chávez (56)
Jorge Olavarría (1)
Rafael Caldera (4)
Roberto Luckert (1)
Rosalío Castillo (1)
Slobodan Milosevic (155)
Entitats Entitats
Acción Democrática (Veneçuela) (3)
Assemblea Nacional de Veneçuela (7)
Comité de Organización Política Electoral Independiente (Veneçuela) (4)
Fons Monetari Internacional (136)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Veneçuela (República Bolivariana de Venezuela) (40)
43 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Les pluges ofeguen el país revolucionat per Chávez
Veneçuela
El 15 de desembre de 1999 Veneçuela va aprovar en referèndum, amb un 71,26% de vots a favor, la nova Constitució impulsada pel president Hugo Chávez i elaborada per l’Assemblea Nacional Constituent que s’havia elegit el 25 de juliol del mateix any. La nova Carta Magna establia com a nom oficial del país el de República Bolivariana de Veneçuela; ampliava el mandat presidencial de cinc a sis anys, amb un màxim de dos mandats consecutius; i establia, com a única cambra legislativa, l’Assemblea Nacional. Aquestes mesures van ser denunciades per l’oposició com una limitació del sistema democràtic. Al costat d’això, la nova Constitució incorporava un conjunt d’articles que permetien als seus defensors definir-la com una de les més avançades del món en el terreny social. La Constitució obligava a l’Estat a fer-se càrrec de la salut i l’educació de tots els ciutadans i a garantir les pensions, reduïa la setmana laboral de 48 a 44 hores i castigava amb penes de presó l’evasió fiscal.

El Comandante Chávez, com li agradava ser anomenat, havia pres possessió el 2 de febrer després de guanyar les eleccions del 6 de desembre de l’any anterior amb un 56,2% dels vots, va declarar amb solemnitat que la cinquena república que el país acabava d’inaugurar seria “una república institucionalitzada, democràtica, lliure i bolivariana”. Amb aquestes paraules, Chávez reiterava les promeses que havia fet durant la campanya de les presidencials: per instaurar al país un nou model de societat i un sistema polític allunyat de les pautes socialitzants o neoliberals imperants a Amèrica Llatina. Parlava d’una tercera via orientada a restituir la dignitat personal i col•lectiva dels ciutadans del país. Per aconseguir-ho, s’havia compromès a revisar les privatitzacions realitzades pels anteriors presidents de Carlos Andrés Pérez i Rafael Caldera i donar un nou impuls al desenvolupament productiu del país.

La victòria obtinguda per Chávez en el referèndum constitucional només es va veure enterbolida per la baixa participació, poc més del 45%, una xifra que, segons fonts oficials, va ser deguda a les pluges torrencials que aquells dies començaven a caure al país i que fins llavors havien deixat un balanç de 37 morts i milers de persones sense casa. Chávez va definir la jornada del referèndum constitucional com un “part amb dolor”, fent referència a l’esforç que havien hagut de fer els veneçolans per anar a votar en mig de la pluja torrencial que assolava el país. Amb el pas dels dies, les xifres es van anar multiplicant fins arribar a més de 30.000 morts i mig milió de damnificats. Les pluges torrencials, que van caure ininterrompudament durant prop d’un mes, van afectar tota la costa nord de Veneçuela i van castigar molt durament la seva capital, Caracas, rodejada d’unes febles construccions, edificades a la vora dels rius sense cap mena de directrius urbanístiques ni infraestructures, que els veneçolans anomenaven eufemísticament ranchitos. La pluja, el fang i les pedres van escombrar poblacions senceres.

La magnitud de la tragèdia va fer que es mobilitzés ràpidament la comunitat internacional. La Comissió Europea, els Estats Units, Mèxic, Brasil i Colòmbia van fer arribar en els primers dies prop de 10 milions de dòlars per fer front a les necessitats més urgents, mentre s‘organitzaven noves recaptacions. A l’interior del país, però es van aixecar algunes veus crítiques denunciant la manca de previsió governamental en relació a la catàstrofe i els minsos recursos dedicats al salvament de les víctimes. En els primer dies del desastre, també va ser molt criticada la poca presència de Chaves en els llocs sinistrats, entregat com estava a la causa del referèndum. Entre les veus crítiques amb el govern, va destacar la del general retirat Fernando Ochoa Antich, que era ministre de Defensa el 1992 quan Chávez va dirigir un intent cop d’estat, que va exigir una investigació sobre el perquè no s’havia decretat l’estat d’emergència al país, afirmant l’existència d’un informe de Defensa Civil que havia alertat el govern de la catàstrofe. La resposta de Chávez a aquestes crítiques va ser anunciar la posada en marxa d’un operatiu “cívico-militar multinacional” de gran escala per a les tasques de rescat i fer responsables als governs anteriors de la precarietat en què vivien la majoria dels 25 milions de veneçolans.

Aquest havia estat el gran argument de Chávez per proposar una reforma radical del sistema polític veneçolà. Una reforma que va culminar amb el referèndum constitucional i que va començar a fer-se realitat amb un altre referèndum, el que es va fer el 25 d’abril per aprovar la creació de l’Assemblea Constituent que havia de reformar les institucions i el sistema jurídic del país. En un primer moment, els opositors de Chávez van relativitzar el 87% de vots del Sí, afirmant que l’abstenció de més del 60% deslegitimava la consulta, però van haver de canviar de parer després de les eleccions parlamentàries del 27 de juliol, quan, en un sistema de llistes obertes, les votacions van atorgar 120 dels 132 escons que havien de formar la nova Assemblea Nacional Constituent als partidaris de Chávez, agrupats en el Moviment V República que n’havien presentat 128, i només 8 als de l’oposició, que n’havien presentat 1.039 i els principals representants de la qual eren els partits tradicionals: els socialdemòcrates d’Acció Democràtica (AD) i els democristians de Copei (els 4 restants eren independents.)

L’Assemblea escollida aquell dia, constituïda el 3 d’agost i inaugurada dos dies més tard va acaparar tots els poders i va encomanar-se la missió específica de redactar la nova Carta Magna, que havia de ser posada a consulta a final d’any. Amb tot aquest procés avançat, els que no van voler entrar en el joc de creació de la nova República van haver d’apartar-se de l’escena pública, tal i com va demostrar la dimissió el 24 d’agost de la presidenta del Tribunal Suprem de Veneçuela, Cecilia Sosa, que va denunciar que la nova Assemblea Nacional havia intervingut el poder judicial, atemptant contra la seva independència i sobirania. La dimissió de Sosa va acabar amb l’últim reducte de legalitat anterior que existia a Veneçuela, ja que la nova Assemblea Nacional va deixar l’antic Congrés sense cap poder real, en decretar l’“emergència legislativa”.

En acabar l’any, l’únic sector amb força per enfrontar-se a Chávez era l’Església, representada bàsicament pel cardenal Rosalio Castillo, el president de la Conferència Episcopal Veneçolana, Baltazar Porras i l’arquebisbe de Coro, Roberto Luckert, que havien fet campanya contra el messianisme de Chávez. Les organitzacions empresarials del país (Fedecámaras que integraven mig milió llarg d’empresaris), també s’havien mostrat contràries als plans de Chávez per reforçar la presència estatal en sectors estratègics com el petroli, la sanitat, l’ensenyament i les pensions i havien advertit sobre una possible fallida econòmica en base al fort creixement de l’endeutament públic.

Les protestes eclessials i empresarials van crear un corrent d’opinió al que es van afegir també alguns chavistes crítics, com Jorge Olavarría, un dels quatre independents de l’Assemblea Nacional, que criticava l’excessiva autonomia que la nova Constitució conferia a l’exèrcit: a la nova Carta Magna no es parlava de la subordinació de l’estament militar al poder civil, ni s’establien mecanismes de control i fiscalització dels béns de l’exèrcit, ja que el Tribunal de Comptes de l’Estat de Veneçuela no tenia atribucions al respecte.

En l’àmbit internacional, els suports de Chávez van minvar molt durant l’any després del suport que va donar a Slobodan Milosevic a la crisi de Kosovo o amb la visita que va fer a Fidel Castro a finals de novembre per expressar-li el seu suport després del fracàs de la Cimera Iberoamericana. En els darrers dies de l’any, el Fons Monetari Internacional va posar en evidència la greu situació econòmica que vivia Veneçuela. Tot i ser el sisè productor mundial de petroli: un 67% de la població guanyava menys de 2 dòlars al dia, l’atur superava el 20%, el PIB havia caigut un 9,5% en el primer semestre de l’any i el deute extern superava els 40.000 milions de dòlars. L’FMI va advertir Chávez que qualsevol ajut internacional estaria supeditat a que revisés els seus plans econòmics per a l’any 2.000 que incloïen un creixement del pressupost del 40%, un augment del 23,7% la despesa pública per la via de nous crèdits i un dèficit fiscal de més del 10% del Producte Interior Brut.