Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El fàrmac sildenafil (Viagra) va causar expectació abans de la seva aparició a les farmàcies d'Espanya

Molta gent va pelegrinar a les farmàcies d'Andorra per anar a buscar un pot de Viagra

Principals tractaments per vèncer la impotència sexual

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Farmacèutiques, fàrmacs (74)
sanitat i salut pública (251)
Sexualitat (23)
Personatges Personatges
Aldous Huxley (1)
Irwin Goldstein (1)
Entitats Entitats
Pfizer (3)
86 lectures d'aquest article
263 impressions d'aquest article
La pastilla de la felicitat
Viagra
El 1932, Aldous Huxley va imaginar en la seva novel•la futurista Un món feliç que algun dia els éssers humans disposarien de píndoles capaces de fer-los sentir en una situació de total benestar. La indústria farmacèutica també creu en aquesta utopia, i en les darreries del segle vint va començar a desenvolupar medicaments més orientats a proporcionar benestar que no pas a lluitar contra les malalties, que era l’objectiu tradicional dels fàrmacs. El 1998, quan començava a disminuir la utilització massiva com a droga per combatre l’estrès de fàrmacs antidepresius com el Prozac, el món es va veure sorprès amb la Viagra, el primer fàrmac d’administració general eficaç en els trastorns de la erecció, uns transtorns que afectaven a la tercera part dels homes a partir dels 40 anys.

Els trastorns de l’erecció, englobats popularment sota el terme impotència, representen la incapacitat de l’home per assolir o mantenir una erecció satisfactòria capaç de possibilitar el coit. La meitat dels homes presenten problemes d’erecció esporàdics, però n’hi ha d’altres, també molt nombrosos, que pateixen impotència de manera habitual.

El mecanisme fisiològic de l’erecció és involuntari i es desencadena a partir d’un estímul sexual, que mitjançant el sistema nerviós vegetatiu actua sobre els vasos sanguinis del penis i els seus cossos erèctils, unes estructures esponjoses que hi ha al llarg d’aquest òrgan. Els cossos erèctils estan directament comunicats amb els vasos sanguinis, i tenen la capacitat d’omplir-se de sang o de buidar-se, segons els estímuls que reben per part del sistema nerviós vegetatiu. L’estímul sexual té un doble efecte sobre cada una de les parts que composen el sistema nerviós vegetatiu o autònom: inhibeix el sistema nerviós simpàtic i estimula el sistema nerviós parasimpàtic. La disminució d’activitat simpàtica fa que es relaxin les fibres musculars que hi ha a les múltiples parets internes dels cossos erèctils del penis, i com a conseqüència augmenta la seva capacitat d’omplir-se de sang. D’altra banda, l’increment d’estimulació parasimpàtica fa que es dilatin les artèries que irriguen el penis, i com a conseqüència augmenta l’aportació de sang als cossos erèctils i, a més, provoca la constricció de les venes que drenen la sang del penis. Així doncs, els cossos erèctils es dilaten, s’omplen de sang que queda congestionada en el seu interior, i en definitiva augmenten de mida i s’endureixen, produint-se l’erecció. Aquest estat es manté mentre persisteix l’estímul eròtic, i reverteix amb l’ejaculació, que té uns efectes inversos.

La impotència es pot produir quan falla o s’altera algun dels mecanismes o estructures anatòmiques que intervenen en l’erecció: el complex mecanisme psicològic que fa que l’estímul sexual actuï sobre el sistema nerviós vegetatiu, les vies de transmissió nerviosa des del cervell fins al penis, i els vasos sanguinis i cossos erèctils del penis. Així, poden causar impotència les malalties que afecten les fibres nervioses o els vasos sanguinis, com poden ser l’esclerosi múltiple, la diabetis mellitus de llarga evolució, l’arterosclerosi o la insuficiència venosa. També ho poden fer el consum excessiu d’alcohol, pels seus efectes depressors sobre el sistema nerviós, i el consum de tabac pels seus efectes sobre la microcirculació sanguínia. Efectes similars poden ser produïts per altres substàncies tòxiques i per alguns medicaments. El més freqüent però és que en la impotència hi hagi implicats factors psicològics, sovint com a única causa, i si més no com a factor contribuent. Els factors psicològics implicats poden ser diversos, relacionats amb la esfera de la pròpia sexualitat o de la relació amb la parella, o bé relacionats amb altres àmbits de l’activitat personal o social, sobretot si hi ha un estat d’ansietat o estrés.

L’abordatge clàssic de la impotència començava amb un procés diagnòstic per identificar-ne la causa. Si es determinava que hi havia algun trastorn o malaltia que pot explicar-la, el seu tractament mèdic o quirúrgic era el primer pas per intentar solucionar la impotència. També solia efectuar-se psicoteràpia sexual, imprescindible en la impotència causada per problemes emocionals o de relació de parella, i útil en general per a ajudar a restaurar els processos psicològics i neurològics implicats en l’erecció. Quan aquest mètodes específics fracassaven, s’havia de recórrer a mètodes inespecífics. Des de 1994 es podia recórrer a la injecció intracavernosa, consistent en injectar en el penis un medicament vasodilatador que provocava l’erecció. Una variant d’aquest era la introducció del medicament per la uretra, com un supositori, sistema menys dolorós però també menys eficaç. Quan aquests medicaments d’administració local no eren útils, només quedava recórrer a solucions mecàniques. La més senzilla, per bé que força aparatosa, era la bomba de buit, un dispositiu cilíndric en l’interior del qual es col•locava el penis, i tot seguit es bombejava l’aire per crear un buit que feia fluir la sang al membre. Un cop assolida l’erecció, es retirava el cilindre i es col•locava en la base del penis una anella de goma per evitar el buidament de la sang, que s’havia de retirar com a molt al cap de 30 minuts. L’alternativa més agressiva era la implantació quirúrgica d’una pròtesi en l’interior del penis. N’hi havia de diferents tipus, des de les de material flexible que mantenien el penis sempre en el mateix estat de semirrigidesa, tot i que permetien modificar la seva posició, fins els dispositius inflables, que es regulaven externament.

El 1998, el sildenafil, comercialitzat pels laboratoris Pfizer amb la marca Viagra, va revolucionar aquest panorama. Els seus efectes beneficiosos sobre la impotència havien estat descoberts el 1992 pel doctor Irwin Goldstein de forma casual, com succeix sovint amb les troballes farmacològiques, quan estava assajant l’ús d’aquest producte en el tractament de dolències cardíaques i es va veure que alguns pacients tenien un augment de la freqüència d’ereccions.

El sildenafil actua modificant els processos bioquímics que intervenen en la erecció. La relaxació de les fibres musculars dels cossos erèctils, que permet el pas de la sang a les seves cavitats, es produeix per efecte d’una substància anomenada guanosin monofosfat cíclic (GMP5). L’acumulació de GMP5 és induïda per l’òxid nítric, substància que les fibres nervioses alliberen en el procés de resposta a l’estímul sexual, i en canvi és inhibida per un enzim anomenat fosfodiesterasa tipus 5 (PDE5). Així doncs, l’estat de relaxació o d’erecció del penis depèn de l’equilibri entre els efectes del PDE5 i els de l’òxid nítric. El sildenafil inhibeix l’acció de la PDE5, amb la qual cosa l’estat del penis passa a dependre primordialment de l’acció de l’òxid nítric, que en cas d’estímul sexual facilita l’acumulació de GMP5, i per tant la repleció dels cossos erèctils i la conseqüent erecció.

Els seus efectes són purament físics, no és un afrodisíac, i per tant ni augmenta el desig ni crea un estímul sexual. Però quan aquest existeix, s’aconsegueix l’erecció si s’ha pres la píndola entre mitja hora i una hora abans. Igualment, desprès de l’orgasme, l’erecció cedeix de forma fisiològica normal. En 21 assajos clínics realitzats amb un total de 4.500 voluntaris s’havia demostrat que era eficaç en el 81% dels casos d’impotència d’origen psicològic i en el 60% de les d’origen orgànic.

Els avantatges del sildenafil sobre els anteriors mètodes inespecífics de tractament de la impotència eren evidents: no era dolorós com les injeccions ni molest com els supositoris o engorrós com les bombes de buit, ni requeria cap intervenció quirúrgica. Tanmateix, no totes les causes d’impotència responien igual al sildenafil. Pel seu mecanisme d’acció, s’indicava especialment en la impotència psicològica o quan la causa era la diabetis, trastorns medul•lars, cirurgia de pròstata i l’ús de determinats medicaments antihipertensius.

Però no tot eren avantatges. Els efectes del sildenafil només es fan evidents en el penis, però també pot actuar sobre altres parts del cos humà. Segons els assajos clínics previs a la comercialització, en un de cada 10 usuaris es produien efectes secundaris relativament lleus, com mal de cap, mal d’estómac, o distorsions de la visió, com intolerància a la llum o alteracions de la percepció dels tons blaus i verds. Tot i que Pfizer assegurava que aquestes alteracions visuals eren passatgeres, alguns experts pensaven que l’administració de dosis altes de sindenafil podia produir alteracions permanents.

L’inventor de la píndola manifestà la seva intenció d’assajar-la també en dones amb problemes de frigidesa o dificultats en les relacions sexuals. Segons les seves hipòtesis, els problemes que dificulten les relacions sexuals satisfactòries d’algunes dones, especialment d’edat avançada, podrien ser deguts a una irrigació sanguínia deficient dels seus òrgans sexuals, especialment del clítoris, que podria millorar amb el sildenafil. Amb la finalitat de comprovar aquesta teoria, es va iniciar un estudi en 500 dones britàniques, del que s’esperava treure conclusions definitives al cap de tres anys.

El sildenafil es va començar a comercialitzar als Estats Units a finals de març de 1998, desprès d’haver estat sotmès als rigorosos controls que la Food an Drug Administration (FAD) establia per autoritzar qualsevol nou medicament. El seu mercat potencial era amplíssim: només als Estats Units es calculava que hi havia uns 30 milions d’homes amb disfuncions erèctils. Tal com es preveia, la Viagra va ser el major èxit comercial de la indústria farmacèutica conegut fins aquell moment, superant àmpliament les ventes de l’antidepressiu fluoxetina (Prozac i altres marques), anterior número 1 del rànquing. Com que la venda de Viagra requeria recepta mèdica, els uròlegs es varen veure desbordats per la demanda, i es varen crear consultes monogràfiques dedicades a aquesta finalitat. El seu elevat preu, uns 8 dòlars la pastilla no va representar cap fre per a la demanda. La venda de desenes de milers de receptes diàries de Viagra als Estats Units i les expectatives que l’any 2.000 es podrien haver venut 2.000 milions de píndoles varen fer pujar fins un 60% les accions de Pfizer.

Immediatament, hi va haver una pressió molt gran arreu el món per a la seva comercialització. A l’estat espanyol, d’acord amb la legislació que regula la oferta de medicaments es va efectuar el preceptiu assaig clínic en el nostre medi. Mentrestant, el mes de maig ja es va posar a la venda en algunes farmàcies d’Andorra, i ràpidament es varen esgotar les primeres existències, sobretot per les adquisicions de residents en territori espanyol i francés que no volien esperar a la comercialització prevista cap a finals d’any en els respectius estats. El mateix fenòmen es va produir al petit estat de San Marino, on peregrinaren milers d’italians a la recerca de les píndoles miraculoses.

Davant aquesta enorme demanda insatisfeta, es varen donar casos de venda fraudulenta de receptes de Viagra a través d’Internet i de mercat negre de les píndoles. Finalment, el mes de novembre Viagra va arribar a les farmàcies espanyoles. Desprès de moltes notícies contradictòries, no va ser finançat per la Seguretat Social, i el seus usuaris havien de pagar de la seva butxaca el 100% del preu del fàrmac.

S’havia advertit que el medicament estava contraindicat en els homes amb problemes cardíacs i en els que prenien vasodilatadors amb nitrats, a qui podia provocar un perillós descens de la pressió arterial. També estava contraindicat en cas de úlcera gastroduodenal i d’insuficiència hepàtica o renal. S’insistia en la necessitat que només el prenguessin els homes a qui se’ls havia prescrit després d’un examen mèdic, per descartar que patissin algun trastorn inadvertit que pogués contraindicar-lo, i es destacava que no es podia consumir en dosis superiors a les recomanades pel metge.

Tot i així, amb la utilització massiva del sindenafil, es van produir alguns casos d’efectes indesitjables greus, que en els assajos previs no s’havien observat, cosa no infreqüent amb els fàrmacs de nova comercialització. El mes de maig ja es va comunicar que sis homes havien mort després de prendre sindenafil, probablement per interacció amb altres medicaments que prenien. Després d’aquestes primeres víctimes, es varen produir moltes altres morts d’homes que estaven sota els efectes del sindenafil, atribuïdes en general a un ús inadequat del fàrmac, o als problemes cardíacs que patien. Calia tenir en compte que el sol fet de tornar a tenir una activitat sexual interrompuda feia anys representava un augment del risc de patir un atac de cor, ja que el ritme d’aquest s’arriba a duplicar durant una relació sexual.

L’experiència dels primers nou mesos d’us generalitzat va situar la Viagra al seu lloc, com un medicament útil en molts casos, però amb limitacions i perills potencials, com tots els fàrmacs. Malgrat tot, molts homes seguien preferint arriscar-se, encara que només fos per morir feliços.