Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Adolfo Suárez (31)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Tarradellas (27)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
Parlament de l`Estat Espanyol (36)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (46)
Unión de Centro Democrático (30)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Saint-Martin-le-Beau (França) (1)
39 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Vintè aniversari del -Ja sóc aquí!-



"La figura de Tarradellas se'ns apareix com la d'un polític tossut i hàbil, que havia après, en carn pròpia, les lliçons de la història"


Agustí Pons
Periodista i escriptor

Josep Tarradellas, president a l'exili de la Generalitat de Catalunya, va tornar a Barcelona el 23 d'octubre de 1977. Feia tres dies havia deixat el seu exili de Saint-Martin-le-Beau, a la Turena francesa, i s'havia traslladat a Madrid, on havia aconseguit la derogació dels decrets franquistes del 1938 i el seu reconeixement com a president de la Generalitat provisional. Aquest va ser l'únic acte rupturista de tota la Transició política espanyola, ja que es va trencar la diguem-ne legalitat franquista per enllaçar directament amb la legalitat republicana.

El trencament va ser possible per raons estratègiques, o sigui, per la necessitat del govern d'UCD de diluir l'impacte de la victòria de l'esquerra política de Catalunya -PSC (PSC-PSOE) i PSUC- en les eleccions parlamentàries del 15 de juny, les primeres celebrades després de la mort de Franco. I el trencament també va ser possible per la pressió de les raons simbòliques, ja que en l'imaginari col·lectiu de la majoria de ciutadans de Catalunya el recobrament de l'autogovern passava pel recobrament, ni que fos nominal, de la Generalitat.

És clar que els milers de ciutadans que s'aplegaven sota el balcó del Palau de la Generalitat -aquell mateix on s'havia proclamat la Segona República- no actuaven moguts per càlculs polítics gaire complicats. Es movien, més que res, per curiositat envers un personatge, Josep Tarradellas, del qual tot just havien començat a sentir a parlar els últims anys, i es movien, també, impulsats per uns partits polítics que, d'una banda, desitjaven el retorn del president però que, de l'altra, temien, amb raó, que aquell retorn eclipsés la seva victòria. Per això, al costat de "Ciutadans de Catalunya" -salutació que volia incloure tant els catalans de naixement com els d'adopció -i del "Ja sóc aquí!"- que Tarradellas devia haver après d'una de les més famoses escenes de Terra baixa-, el president havia dit: "Jo també el vull, l'Estatut", contestant als crits de la multitud que el reclamava. I els parlamentaris catalans van redactar, en efecte, un Estatut, que va ser posteriorment retallat pel govern central, aprovat per les Corts de Madrid i plebiscitat pels ciutadans de Catalunya l'octubre del 1979. El 20 de març del 1980 se celebraven les primeres eleccions democràtiques all Parlament de Catalunya, Jordi Pujol era elegit president de la Generalitat i Josep Tarradellas li traspassava els poders.

Durant el seu mandat provisional, el president Tarradellas va posar més èmfasi en la política simbòlica que en la política quotidiana. Potser havia de ser així, sobretot sia' pretenia demostrar que la Generalitat era la legítima instància d'autogovern que els catalans s'havien autoatorgat al llarg de la història, i que aquesta legitimitat estava per sobre de contingències històriques desfavorables més o menys duradores. En canvi, en el terreny de la política quotidiana -i amb algunes excepcions tanmateix transcendentals, com els acords amb el president Suàrez sobre la situació del català a l'escola-, un dels objectius de Tarradellas va ser alentiria presa de posicions. Tarradellas utilitzà les possibilitats de govern personal que solen amagar-se sota els governs d'unitat per desactivar operacions polítiques que constituïen una aspiració unànime dels partits polítics catalans, com ara la desaparició de les Diputacions Provincials. Vint anys després del seu retorn, la figura de Tarradellas se'ns apareix com la d'un polític tossut i hàbil, que havia après, en carn pròpia, les lliçons de la història i que va posar la seva experiència al servei d'un projecte de concòrdia i de futur. El "Ja sóc aquí!" ha quedat per sempre més associat a aquesta voluntat col·lectiva de permanència, capaç de superar les proves més dures i els desencerts més flagrants. D'aquella frase n'arrenca, en bona mesura, la nostra realitat actual.