Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La violència domèstica va seguir essent un problema molt important al llarg de l'any 2004

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Científics, innovadors, investigadors (120)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Violència domèstica (70)
Personatges Personatges
Ángeles Álvarez (2)
Eugeni Salazar (1)
Isabel Ruiz Pérez (1)
Jesús Caldera (35)
Juncal Plazaola-Castaño (1)
Entitats Entitats
Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (1)
Consell General del Poder Judicial (112)
Organització Mundial de la Salut (74)
43 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
L’agressió sense fi
Violència de gènere
El maig del 2004 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la violència domèstica com “un gran problema de salut pública i de drets humans en tot el món”. La violència domèstica inclou, segons l’OMS, “la violència física i sexual dintre de la parella, l’abús emocional i un ventall de comportaments coercitius i dominadors”. En aquesta mateixa línia, a primers d’abril del 2004 es va publicar a la revista Medicina Clínica un article d’Isabel Ruiz Pérez i Juncal Plazaola-Castaño, de l’escola andalusa de Salut Pública, en el qual advertien que les víctimes de la violència domèstica tenien un 60% més de risc de patir malalties físiques cròniques que la resta de la població femenina. Entre aquestes malalties les més comunes eren seqüeles gastrointestinals, fibromiàlgia, problemes de salut reproductiva, trastorns depressius i quadres d’ansietat.

Els especialistes estimaven que entre el 5% i el 10% de dones patien maltractaments a l’Estat espanyol. L’Instituto de la Mujer calculava que eren més del 12%, encara que totes aquestes xifres eren difícils de contrastar, ja que només el 10% de les dones maltractades denunciaven els seus agressors, segons el president de Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Eugeni Salazar. Segons les dades de les diverses policies que actuen a l’Estat espanyol, cada mes es rebia una mitjana de 8.000 denúncies per violència domèstica.
El nombre de dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles no parava de créixer. Mentre que l’any 2000 havien estat 85 les víctimes mortals, l’any 2001 havien estat 74 i el 2002 havien estat 83, l’informe del Consell General del Poder Judicial indicava que en tot l’Estat van morir l’any 2003 un total de 103 persones a causa d’aquest tipus de violència. De les 81 dones mortes, 65 van perdre la vida a mans de les seves parelles, mentre que la majoria de víctimes masculines s’havien suïcidat després de cometre l’agressió.

No és doncs estrany que aquest tema fos una de les primeres preocupacions del govern espanyol sorgit de les eleccions del 14 de març. El 7 de maig el govern va aprovar deu mesures urgents encaminades especialment a garantir la protecció de les dones que havien denunciat situacions de violència. La realitat deia que la majoria de víctimes mortals de la violència de gènere havien denunciat els fets amb anterioritat, però que les autoritats havien estat incapaces de garantir-los la necessària protecció. Entre les mesures preses hi havia destinar 450 policies addicionals a la protecció de les víctimes, subministrar telèfons mòbils a totes les víctimes de maltractaments que tinguessin una ordre de protecció i ho sol·licitessin, la introducció d’un nou model de denúncia amb l’objectiu que jutges, fiscals i policies disposessin de tanta informació com fos possible per prendre decisions sobre el tipus de vigilància o protecció que havia de rebre cada una de les víctimes, reforçar la col·laboració de la policia local, afavorir el treball, restringir les visites als fills per part dels agressors, i la posada a disposició judicial per al seu ingrés a presó d’aquells agressors que no complissin les mesures cautelars com l’allunyament.

Aquestes noves mesures van anar acompanyades de la tramitació d’una llei específica contra la violència de gènere que anava en la línia d’oferir més protecció a les víctimes i de castigar amb més severitat els agressors. Finalment, el 22 de desembre del 2004 el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat la llei integral contra la violència de gènere, que havia d’entrar en vigor a principis del 2005, després d’un conjunt de modificacions que s’hi havien introduït al Senat, com ara que les dones que pertanguessin als col·lectius més vulnerables, com les afectades per alguna discapacitat o les immigrants sense permisos de treball i residència, serien beneficiàries de tots els drets reconeguts a la llei i serien considerades col·lectiu preferent en l’accés a l’habitatge públic i a les residències per a la tercera edat.

El ministre espanyol de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, va oferir la llei com a homenatge a les desenes de víctimes mortals de la violència de gènere, als milers de dones amenaçades, a les seves famílies, a les organitzacions i a tota la societat. La portaveu de la Xarxa d’Associacions de dones feministes contra la violència de gènere, Ángeles Álvarez, va destacar que la normativa únicament posava “els fonaments” per començar a canviar les coses.