Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Aquall, protagonista de 'Final Fantasy VIII', i el seu imitador parricida

L'imitador parricida d'Aquall

La mort de Carlos Javier Robledo a prop de la Vila Olímpica va mobilitzar la ciutadania

Articles dependents
65 dones assessinades per la seva parella
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Crim, delinqüència, màfia (389)
Juventut, joves (58)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Personatges Personatges
Adolfo Fernández Oubiña (4)
Carlos Javier Robledo (11)
Carme San Miguel i Ruibal (2)
Clara García (3)
Joan Clos (169)
Jordi Giró (1)
José Rabadán Pardo (2)
José Luis Barrera (1)
José María Mena (18)
Julia García-Valdecasas (33)
Manuela de Madre (38)
Valentín Moreno (6)
Xavier Pomés (48)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Audiència de Barcelona (66)
Centre Reina Sofía per a l´Estudi de la Violència (1)
Consell General del Poder Judicial (112)
Guàrdia Urbana de Barcelona (70)
Hospital del Mar de Barcelona (10)
Moviment contra la Intolerància (2)
Policia Nacional (61)
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (130)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Múrcia (6)
Santa Coloma de Gramenet (40)
90 lectures d'aquest article
51 impressions d'aquest article
Sacsejats per tres crims juvenils
Violència
Si l’any 2000 hi va haver 2 crims que van commocionar especialment l’opinió pública aquests van ser, sense dubte, el de la Vila Olímpica i el de Múrcia, entre altres coses perquè es van produir amb molt poques hores de diferència l’un de l’altre i perquè tots dos van ser comesos per joves.

El dissabte 1 d’abril José Rabadán, de 16 anys, va matar el seu pare, la seva mare i la seva germana petita, una nena de 9 anys amb la Síndrome de Down, amb un sabre de samurai que li havien regalat els seus pares i un matxet. Cap a les 8 de matí, el jove va anar a la cambra dels seus pares, que encara dormien i va matar-los al llit.

Segons els veïns, el noi era tímid i introvertit, era aficionat a les videocònsoles, als còmics, als jocs de rol, satanisme i a les arts marcials, practicava taekwondo i full contact des de feia anys i mai no havia causat cap mena de problema ni a l’escola ni al barri. La relació amb els pares era molt bona, si més no de cara enfora, i particularment el pare li donava tots els capricis en contra, de vegades de la voluntat de la mare. Un dels últims havia estat, precisament, el sabre amb el què els va matar.

Abans de fugir, Rabadán va telefonar un amic des d’una cabina per dir-li que no podria acompanyar-lo al cinema. Se’n anava. Havia mort els pares i la germana. L’amic va traslladar-se al domicili de la família Rabadán Pardo i va picar a la porta. En no obtenir resposta va explicar el que el jove José li havia dit per telèfon. Els veïns van telefonar la policia i a les 5 de la tarda el agents van haver d’entrar a la vivenda per una finestra.

Dos dies després, el dilluns, José Rabadán va ser detingut juntament amb un noi que acabava de conèixer de la seva mateixa edat, al què, inicialment, van acusar de complicitat i encobriment en el triple assassinat. Rabadán no només no va negar els fets en la seva declaració sinó que va assegurar que ho havia fet perquè volia estar sol i viure noves experiències i que no volia que els seus pares el busquessin. També va confessar que feia molt de temps que tenia el crim planejat. I va afegir que havia mort la germana perquè no patís. “Què hauria fet sola al món?”, va preguntar als agents que l’interrogaven. Sobre el triple assassinat es van fer tota mena de conjectures, les més freqüents sobre la influència d’un determinat videojoc en el crim, tot i que experts en psiquiatria van manifestar que costava de creure que “els llibres de bruixeria o el videojocs siguin el vincle”.

Hores després que es cometés el crim de Múrcia, un noi de Santa Coloma de Gramenet va morir a cops de peu. Quan sortia d’un after hours a la Vila Olímpica acompanyat de 2 amics i es dirigia a recollir el seu cotxe va trobar una caçadora prop del vehicle. La va agafar i es va dirigir a un grup de nois per preguntar-los si era d’ells. Els nois, uns 15 joves, entre els quals alguns amb l’estètica dels cap rapats, van començar a repartir cops mentre robaven als nois i, després d’apallissar Carlos Javier Robledo, de 22 anys, van fugir en 2 cotxes, en veure arribar un vehicle de la Guàrdia Urbana i un altre del Cos Nacional de Policia. Eren les 7 i 55 minuts del matí del dia 2 d’abril. Ja s’havia fet de dia. Robledo estava immòbil i sagnava una mica pel nas, patia un greu traumatisme cranio-encefàlic. Encara era viu. Va morir a l’Hospital del Mar d’una parada cardio-respiratòria que va patir a l’ambulància quan era de camí al centre sanitari. No se’l va poder reanimar ni al vehicle ni al servei d’urgències.

El crim va desencadenar les protestes del veïns de la Vila Olímpica i el seu president, Jordi Giró, va exigir a les autoritats que destinessin més recursos administratius i més efectius policials per combatre el vandalisme. El diumenge, els investigadors van tornar a prendre declaració als 2 amics de la víctima que no van poder identificar els agressors en els fitxers de skins nazis violents i fitxats per la Brigada d’Informació. Fonts de la investigació van corroborar, de seguida, que no es descartava cap hipòtesi de treball i que s’ampliaven les indagacions, més enllà de les bandes de cap rapats, als cercles de la delinqüència comuna.

La família de Robledo no va estar gaire d’acord amb aquesta nova interpretació segons la qual els agressor podien no formar part d’una banda organitzada. Per a ells estava clar: es tractava d’un grup que havia sortit de caça amb ganes de matar i no d’una baralla de borratxos que sortien d’un after hours. L’alcaldessa de Santa Coloma, Manuela de Madre, va anunciar que el consistori faria costat a la família del jove assassinat i es personaria al procés com a acusació particular. En la seva qualitat de presidenta de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament de Catalunya, De Madre va convocar als portaveus dels grups polítics per tal de coordinar iniciatives amb l’objectiu de “alguna cosa més contra aquest tipus de violència”.

L’assassinat de Carlos Javier Robledo no només va posar de manifest que la violència juvenil s’estava agreujant, sinó que creixia en nombre d’agressions í en brutalitat, segons va declarar la delegada del govern a Catalunya, Julia García-Valdecasas, després de reunir-se amb Manuela de Madre, el conseller d’Interior, Xavier Pomés, i la regidora de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Carme San Miguel. L’Ajuntament de Barcelona no va voler respondre les queixes dels veïns en el sentit que faltava vigilància policial a la zona però va dir, en canvi, que una de les 3 patrulles que feien la ronda de vigilància el matí de l’assassinat s’havia “trobat amb l’incident” de manera que era evident que la Guàrdia Urbana sí que vigilava la Vila Olímpica.

En qualsevol cas, la violència urbana era aleshores un fenomen que s’estava estenen per tot l’Estat espanyol. En només 9 anys, colles organitzades havien mort un mínim de 22 persones segons el recompte de Moviment contra la Intolerància, un recompte que els portaveus de l’Associació van confessar que es quedava curt. “La nostra llista de víctimes no està completa, van assegurar, perquè després de vuit anys d’estar treballant en temes de violència urbana, sabem que hi ha més morts i més ferits, però fins ara ningú s’encarrega oficialment de fer-ne el recompte i molts casos s’oculten.” Segons les dades oficials recopilades pel Centre Reina Sofia per a l’Estudi de la Violència, 3 de cada 1.000 menors residents a Espanya havien comès algun delicte o falta delictiva entre el 1995 i el 2000.

La nit del 7 al 8 d’abril, el desplegament policial de 180 agents, 50 dels quals van venir a Barcelona especialment des de Vigo, va provocar, sobre tot, menys afluència als bars de moda. Només el Port Olímpic va registrar un descens d’entre el 25 i el 30% de visitants habituals en una nit de cap de setmana. La puntualitat en el tancament d’establiments va fer que molta gent deambulés pels carrers a les 5 de la matinada. El cap de setmana es van tancar sense incidents però els veïns i els treballadors dels locals d’oci recelaven de la mesura perquè temien, van dir, que només fos una “cortina de fum”, un dispositiu muntat amb data de caducitat, per respondre a l’agressió del cap de setmana anterior.

L’11 d’abril es van fer les 6 primeres detencions pel cas Robledo al barri de la Mina, a Sant Adrià del Besòs. Els arrestos van tenir lloc de matinada després de 10 dies d’intenses investigacions a partir de les empremtes dactilars que es van trobar al capó del cotxe dels 2 germans que acompanyaven el jove assassinat i els responsables no van descartar que en les hores següents hi poguessin haver, com a mínim, 4 noves detencions. Els detinguts, d’entre 18 i 25 anys, eren vells coneguts de la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana que els va qualificar de “autèntics i avantatjats aprenents de delinqüent”.

El jutge encarregat del cas, el titular del jutjat número 14 de Barcelona, Adolfo Fernández Oubiña, en ser preguntat pel mòbil de l’agressió va respondre que “us recomano que vegeu La naranja mecànica, aquella pel·lícula que va ser una profecia del que està passant ara. Surten per anar de gresca i acaben assassinant com a part de la gresca.” També va assegurar que no s’havia de buscar “cap implicació política ni social en l’agressió. Van fer una gamberrada i va acabar en assassinat. Disposem de proves suficients, va afegir, perquè no se n’escapi ni un”.

El 13 d’abril es van detenir 4 implicats més. Dels 12 detinguts, 2 van ser posats en llibertat i no es van incloure a la causa. Els agressors van ser reconeguts per 3 dels testimonis. Empremtes dactilars, converses telefòniques enregistrades per la policia i les seves declaracions davant del jutge els implicaven en els fets. El magistrat va processar els 10 detinguts restants per un assassinat consumat, 2 en grau de temptativa i 3 robatoris i va establir una fiança de 200 milions de pessetes en concepte de responsabilitat civil que l’Audiència va rebaixar a 75 milions per considerar-la desproporcionada. Així mateix va declarar responsable civil subsidiari de les indemnitzacions l’Ajuntament de Barcelona, a qui va culpar de manca de seguretat a la zona.

Per la seva banda, el Consell General del Consell Judicial va obrir un expedient informatiu a Oubiña per les seves declaracions sobre els acusats als que havia qualificat de “golfos que sortien a matar”.

Després d’un estiu calent en el que 15 assassinats van aixecar l’alarma a Barcelona, l’1 de setembre, el dia abans de marxar de vacances, el jutge Oubiña va signat l’auto de llibertat pels 10 detinguts amb fiances de 750.000 pessetes per a 9 d’ells i 250.000 per a l’altre emparant-se en el retard de tramitació de la causa quan aquesta havia estat feta en un temps rècord i només faltaven 2 proves pericials. No va tenir en compte que el que més por havia causat en els últims mesos era precisament els casos de violència gratuïta i que, per tant, s’hauria d’enfrontar a una gran mobilització social.

L’endemà a la nit, el primer dels agressors va sortir de la presó. Aquesta decisió va motivar un allau de crítiques i recursos. El fiscal José María Mena va reclamar que els acusats tornessin a la presó, el president de l’Audiència de Barcelona, José Luis Barrera, va titllar la decisió del magistrat de “xocant” i l’alcalde de la ciutat, Joan Clos, va apel·lar contra l’acte del jutge que va qualificar d’“incomprensible”. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va estudiar la possibilitat de suspendre les vacances del jutge perquè fos ell mateix qui resolgués si mantenia la llibertat dels 10 implicats en el cas de la Vila Olímpica. Mentrestant, a Santa Coloma es va manifestar contra la llibertat dels acusats en una marxa que va aplegar 5.000 persones i es van recollir 41.000 firmes en el mateix sentit que es van remetre a l’Audiència de Barcelona.

I així, el 18 de setembre el jutge va ratificar la llibertat amb fiança dels 10 processats i, a més a més, va modificar l’acte de processament en relació amb les agressions que van patir els 2 amics de la víctima canviant d’assassinat en grau de temptativa a delicte de lesions cada una de les agressions. I per si tot això fos poc, el magistrat va assenyalar que s’havia demostrat que Valentín Moreno, el principal acusat de l’assassinat, era menor d’edat, li faltaven 4 hores per complir els 18 anys, quan es va produir l’agressió i que, per tant, se li aplicaria la nova llei del menor, que ni tan sols havia entrat en vigor.

La cadena de sense-sentits no va acabar aquí. Oubiña va acusar l’Ajuntament de Barcelona de prevaricació i va assegurar que el municipi no podia demanar més duresa amb els agressors perquè estava imputat en el cas però el 26 d’octubre l’Audiència de Barcelona va eximir l’Ajuntament de responsabilitats en el cas. Alhora va carregar contra la fiscalia i els advocats de les acusacions. Finalment el 26 d’octubre va tancar el cas sense atenir-se als recursos. La seva decisió no es va poder recórrer i el cas es va remetre a l’Audiència per ser jutjat deixant encara un altre assumpte per decidir: mentre les acusacions demanaven un judici amb tribunal popular, el jutge volia que el cas es tramités per la justícia ordinària.

A finals de maig un tercer crim juvenil va tornar a sacsejar l´opinió pública: dues noies, I.S., de 17 anys, i R.C., de 18, apunyalaven fins a la mort una companya d´institut, Klara García, de 16, “per experimentar què se sent quan es mata una persona”, segons van explicar elles mateixes al jutge. Al ser detingudes, havien confessat a la policia la seva fascinació per José Rabadán.