Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El macroconcert Woodstock'94

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Festivals i premis de música, teatre i dansa (241)
Narcotràfic, contraban, drogues, alcohol (76)
Personatges Personatges
Joe Cocker (2)
Joel Rosenman (1)
John Roberts (1)
Michael Lang (1)
Youssou N'Dour (2)
Entitats Entitats
Aerosmith (2)
Blind Melon (1)
Cranberries (1)
Crosby (1)
Metallica (1)
Salt `n` Peppa (1)
Still and Nash (1)
The Band (1)
Woodstock'94 (3)
Zucchero (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Saugerties (New York, EUA) (1)
39 lectures d'aquest article
54 impressions d'aquest article
Woodstock
Entre 200.000 i 300.000 persones es van citar el segon cap de setmana d'agost a la localitat nord-amerciana de Saugerties, a la vora de Nova York, per celebrar el macroconcert Woodstock'94, un record del festival que amb el mateix nom s'havia celebrat el 1969, vint-i-cinc anys abans.

En aquella ocasió havia estat un cantant de folk anomenat Richie Havens qui va iniciar les actuacions; el 1994, a les 11 del matí del dijous 11 d'agost, va ser una no menys coneguda banda local de heavy, la Rekk & Roguish Armament, qui va presentar el festival, on ja s'havien aplegat més de 170.000 persones amb un "Això és Woodstock'94, pau, música i amor. I per això som aquí".

Però el públic, a part d'alguns repetidors, no era el mateix que el de 1969: els neohippies anaven amb telèfons sense fils i prenien drogues sintètiques; els hippies, sorgits a partir de la contestació a la Guerra del Vietnam, fumaven porros de marihuana, alguns prenien LSD i per comunicar-se tocaven els bongos.

El primer Woodstock havia nascut del somni de quatre joves, tres dels quals es van fer càrrec d'aquella segona part de 1994: Michael Lang, John Roberts i Joel Rosenman. L'únic que va quedar al marge d'aquella continuació va ser Artie Kornfield.

El 1969, Lang volia fer un estudi de gravació amb el seu amic Kornfield, un director artístic d'èxit: el rock estava de moda i la joventut de tot el món escoltava els temes de Bob Dylan, els Beatles, els Rolling Stones, The Who. La idea de fer un macrofestival a Woodstock estava prou clara per a ells dos, però els faltava el capital: el van trobar gràcies a un anunci en què un corredor de borsa, John Roberts, i un advocat (Joel Rosenman) oferien els seus diners: "Joves emprenedors busquen una bona idea per invertir capital."

El 6 de febrer de 1969, Lang i Kornfield van proposar als dos aprenents de capitalistes l'organització del macrofestival, amb els beneficis del qual pensaven sufragar l'estudi de gravació. La idea va animar més persones i es va fundar la societat Woodstock Ventures.

El 2 de juliol, una associació de veïns de Woodstock es va oposar a la celebració de l'esdeveniment, però un granger anomenat Max Yasgur, que va ser immortalitzat en una cançó, els va proposar el lloguer d'un terreny seu a uns 100 quilòmetres de la zona, a White Lake, un amfiteatre natural que desemboca en un llac al municipi de Bethel.

Encara que els promotors, amb el suport de marques comercials de grans multinacionals, no estaven disposats a permetre que els fugissin de les mans els diners de les entrades, com ja havia passat 25 anys enrere, van deixar algunes de les portes d'entrada sense vigilància a última hora, cosa que va permetre aconseguir la xifra d'uns 300.000 visitants, però encara lluny dels 500.000 que havien presenciat el concert el 1969. També s'hi van aplegar més de 10.000 periodistes de tot el món, que van parlar dels milers de persones que saltaven les tanques de seguretat i que trencaven la llei seca imposada a Saugerties.

Milers de caixes de cervesa i de dosis de drogues sintètiques van ser consumides durant els tres dies del macroconcert. Ni la tímida pluja que va caure la nit de dissabte ni la calor no van impedir als reunits de passar-s'ho tan bé com podien. També la marihuana i els fongs hi van estar presents, com les hamburgueses i les salsitxes amb mostassa i quetxup. Les novetats del 1994 van ser els tatuatges, antigament exclusius de mariners, motoristes agressius i ex-presidiaris, i el piercing, la nova moda de col•locar alguna arracada al nas, els llavis, les celles, les orelles o qualsevol altra zona, més privada, del cos.

D'altra banda, no es van veure tantes persones nues com el 1969, i sí en canvi una mena de look a base de calça curta i samarretes de tires sense sostenidors, les noies; i el pit nu amb pantalons curts, d'on sobresortien alguns centímetres de calçotets perquè tothom hi pogués admirar la marca, els nois.

El veterà Joe Cocker es va encarregar d'obrir la segona jornada del festival, al qual van seguir una sèrie d'actuacions d'artistes i grups força heterogenis: Cranberries, Blind Melon, Zucchero, Youssou N'Dour o l'històric grup de Bob Dylan, The Band, a més d'altres plats forts com Crosby, Still and Nash, Salt'n Pepa, Metallica i Aerosmith.

Però no tots els vells participants del primer Woodstock van aconseguir arribar a fer aquests cinc lustres sense caure pel camí: Jimmi Hendrix va morir el 18 de setembre de 1970 d'una sobredosi de droga; Janis Joplin el va seguir per la mateixa causa el 4 d'octubre del mateix any; Heith Moon, el bateria de The Who, va morir a causa d'una cirrosi, i la banda de Peter Townsheed es va dissoldre; Canned Heat es van separar el 1976, però el guitarrista i el cantant ja feia temps que eren morts; Bert Sommer, que només havia actuat una vegada com a solista a Woodstock'69, va morir el 23 de juliol de 1990, després de molts problemes amb les drogues i l'alcohol; Paul Butterfield, un dels millors guitarristes d'aquelles generacions, líder de la Butterfield Blues Band, va morir de sobredosi el 1987.

N'hi havia que havien sobreviscut en un estat força precari, com el guitarrista albí Johnny Winter, corsecat per les drogues, o David Crosby, molt aficionat a la cocaïna. Altres, en canvi, havien continuat actuant sense gaires alts i baixos. Amb èxit a la seva carrera: Joan Baez, Ravi Shankar, The Grateful Dead, Arlo Guthrie, Richie Havens o Carlos Santana. Sense èxit: Blood, Sweat & Tears, Sha Na Na, John Sebastian, Melanie, etc. Van deixar el món de l'espectacle: The Incredible String Band, The Band, Country Joe and te Fish, Credence Clearwater Revival, The Jefferson Airplane, Mountain i Sly and The Famili Stone.

Vint-i-cinc anys després ja res no era el mateix.