Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Michelle Bachelet, víctima de la dictadura pinochetista, va assolir la presidència de Xile des del partit de la Concertació

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas Pinochet (79)
Eleccions i processos electorals (1758)
Famosos en general (54)
Militars, policia, guerrillers (104)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Poder judicial i jutges (405)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Adolfo Zaldívar (1)
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Joaquín Lavín (5)
Lucía Hiriart (3)
Marco Antonio Pinochet (2)
Sebastián Piñera (3)
Sergio Muñoz (4)
Tomás Hirsh (1)
Verónica Michelle Bachelet Jeria (8)
Entitats Entitats
Concertació d'Esquerres de Xile (3)
Govern de Xile (14)
Renovación Nacional (Xile) (2)
Tribunal Suprem de Xile (16)
30 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Eleccions presidencials
Xile
Diumenge 11 de desembre del 2005, la candidata socialista, Michelle Bachelet, i el conservador de Renovación Nacional, Sebastián Piñera, van ser els més votats a les eleccions presidencials celebrades aquell dia amb el 45,95% i el 25,41% dels sufragis respectivament. Els altres dos candidats, Joaquín Lavín i Tomàs Hirsch, caps respectius de la Unió Demòcrata Independent (UDI) i de la coalició de comunistes i humanistes Junts Podem Més (JPM), van aconseguir el 23,2% i el 5,4% dels vots, el que els desqualificava per continuar en la cursa de la segona volta presidencial prevista per al 15 de gener de
2006. Lavín havia estat fins pocs mesos enrere l’únic candidat del pacte de la dreta Aliança de Xile i a les eleccions del 1999 gairebé va aconseguir imposar-se a Lagos.

Aquests resultats van frustrar les expectatives de Bachelet d’assegurar amb rapidesa la continuïtat de la governant Concertació per la Democràcia (socialistes més democristians) per succeir Ricardo Lagos. En canvi, per la seva banda, la dreta xilena respirava aires de victòria, ja que per primer cop des del retorn a la democràcia, el 1990, havia obtingut més vots que la Concertació (aliança de socialistes i democristians) i ja havia anunciat que els dos candidats que l’havien representat a les eleccions treballarien junts per a guanyar la presidència de Xile en segona volta. En aquest sentit, Lavín va oferir de seguit el seu suport a la Renovació Nacional de Piñera per a millorar posicions cara a la segona volta.

Per la seva banda, Bachelet es va mostrar conforme amb els vots obtinguts, recalcant que era “la primera vegada en la història de Xile que una dona seria presidenta del país, i que obtenir quasi 1,5 milions més de vots que Piñera suposava un suport popular rotund”. En tot cas, segons els analistes electorals xilens, la principal feina de Bachelet fins al gener seria la de convocar el suport del 5,3% dels vots de l’extrema esquerra, suficients per superar el 50% més un que li calia per a guanyar en el desempat, tot i que el candidat comunista Tomás Hirsh va fer una immediata crida als seus seguidors en favor de l’abstenció. També precisaria dels suport explícit dels seus socis de la Democràcia Cristiana (DC), que no veien amb gaire bons ulls els dèbils valors religiosos de la candidata socialista. Malgrat tot, el líder de la DC, Adolfo Zaldívar, va fer confiança a Bachelet, a qui segurament preferirien abans que Piñera, que tenia un passat vinculat a la dictadura. Com a signe de confiança, a les eleccions de l’11 de desembre, els vots de més de Michelle Bachelet van ser complementats pels resultats assolits pels candidats de la Concertació per la Democràcia al Congrés dels Diputats i al Senat , amb el 51% dels vots.

A la fi, el mapa electoral xilè marcava una divisió clara del país en dues meitats, ja que la suma dels vots de l’esquerra supera per poc el 51%, mentre que la suma dels vots de la dreta no arriba, també per poc, al 49%. Això no obstant, s’havia produït una modificació substancial en l’espectre de la dreta, fins llavors encapçalada per Joaquín Lavín, vinculat a l’antic règim, i ara encapçalada per Sebastián Piñera, un empresari multimilionari i de tarannà liberal.

Molts van ser els observadors que van veure en això un clar indici de que el fantasma de Pinochet s’estava esvaint al país, com demostrava el fet que no hagués pogut ni tan sols votar en els comicis perquè era sota arrest domiciliari per la darrera incriminació soferta, acusat de participar directament en la desaparició de 15 opositors al règim en l’anomenada “Operació Colombo”. A sobre s’hi afegia l’anterior descobriment per part del Senat dels Estats Units d’uns comptes secrets a la Banca Riggs que el dictador havia manegat durant el seu procés a Londres. Això va motivar que el Consell d’Estat xilè presentés una querella criminal contra Pinochet per evasió tributària i que, a finals d’any, encara estava per veure sota la jurisdicció del jutge Sergio Muñoz. Cap al novembre, la investigació del cas va incriminar com a còmplices de delicte tributari al fill del general, Marco Antonio Pinochet, i a la seva dona, María Lucía Hiriart de Pinochet.