Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
L'aperturisme del règim xinès a nivell internacional va propiciar la immersió del gegant asiàtic en les vies de comerç mundial

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Donald Tsang (3)
George W. Bush (404)
Hu Jintao (20)
Koizumi Junichiro (30)
Lien Chan (3)
Shui-bian Chen (12)
Tung Cheehwa (7)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial de la Salut (74)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Partit Nacionalista KMT (3)
27 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Creixement i política
Xina
Amb un creixement del 10% anual, unes reserves en dòlars de més de 800.000 milions i un superàvit comercial de 102.000 milions de dòlars, segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), al 2005 la Xina havia superat els Estats Units com a líder mundial en exportacions de tecnologies de la informació, com ara telèfons mòbils, ordinadors portàtils i càmeres digitals. Els xips electrònics, que fins feia pocs anys la Xina importava dels mercats occidentals, s’havien convertit en la segona font de les seves exportacions, després dels equipaments informàtics, superant la tradicional supremacia xinesa en joguines, tèxtil i plàstics. En equipaments informàtics, els productes més sol·licitats eren el hardware per a ordinadors (60% de les exportacions), els aparells de transmissió per a televisions i telèfons (22%) i els circuits integrats (11%). En termes generals, l’estudi constatava el bon estat de forma del mercat xinès en detriment del nord-americà i l’europeu, que als últims anys no havien pogut igualar el dinamisme asiàtic. El decidit creixement econòmic xinès explicava que la Xina també fos un dels principals inversors a l’Àfrica, mantenint interessos en prospeccions petrolíferes o minerals a països com Gabon, Nigèria, Mauritània, Sudan, Ruanda, Tanzània o Zimbabwe, a mes d’un tracte de preferència amb Sud-àfrica, país que al 2005 representava per si sol el 25% del PIB de tot el continent africà.
Aquest potencial econòmic va ser en la base de la trobada entre el president nord-americà, George W. Bush, i el seu homòleg xinès, Hu Jintao, del 20 de novembre del 2005 a Pequín. Bush, però, va pressionar Hu Jintao perquè atorgués més llibertat religiosa al país, dins d’un marc general de majors llibertats polítiques. La presència de Bush a Pequín va estar precedida de la visita del president nord-americà al Japó, en la primera etapa d’una gira que també el va portar a Corea del Sud a participar en el Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic, abans de finalitzar el periple asiàtic a Mongòlia.

Precisament amb el Japó, el 2005 la Xina va protagonitzar diverses crisis diplomàtiques per raó del que, a judici de Pequín, era una palesa manca de reconeixement per part del govern japonès dels crims comesos durant la invasió continental dels anys de la Segona Guerra Mundial. Així, el 16 d’abril, milers de xinesos es van manifestar a ciutats com Hangzhou, Tianjin i Xangai en protesta per la intenció del govern japonès de suavitzar en els llibres de text escolars les atrocitats comeses pel seu exèrcit a la Xina durant la Segona Guerra Mundial. Les protestes s’havien iniciat el cap de setmana passat anterior, i v lesan provocar les protestes formals de Tòquio, que volia protegir els seus interessos diplomàtics i comercials al continent. En total, dos restaurants japonesos i una filial del Banc de Tòquio-Mitsubishi havien estat objecte de greus agressions, i van motivar una reunió d’urgència entre el ministre d’Exteriors japonès, Nobutaka Machimura, i l’ambaixador xinès, Wang Yi, a qui va demanar disculpes.

El clima de confrontació va perdurar alguns dies, estenent-se a les ciutats de Guangzhou i de Shenzhen, on novament els xinesos van cridar consignes contra el Japó per haver publicat nous llibres de text que minimitzen les atrocitats nipones durant l’ocupació de la Xina, del 1931 al 1945. Llavors, el ministre d’Exteriors del Japó va arribar a qualificar la Xina d’”amenaça important”, tenint en compte la poca transparència de la seva expansió militar, paraules que van ser qualificades d’irresponsables per part del ministre d’Exteriors xinès, Qin Gang. En dies posteriors, les reiterades visites del primer ministre japonès, Junichiro Koizumi, al santuari de Yasukuni, on s’honorava els herois de guerra nipons, va revifar encara més les diferències, que, finalment, van acabar minvant en funció del manteniment dels respectius interessos econòmics i comercials, i mercès a l’acció mitjancera dels Estats Units.

El 2005, la Xina també va tenir un altre front de conflictes polítics interns amb motiu de les protestes registrades al país a finals de novembre per a evitar la instal·lació d’una central elèctrica de carbó a la població de Dongzhou, al sud de la Xina, a un centenar de quilòmetres de Hong Kong. El règim va reaccionar amb una repressió molt gran, que va recordar l’època de Tiananmen el 1989, en organitzar la població barricades per a enfrontar-se a la policia i l’exèrcit i aconseguir mantenir la resistència un parell de dies, amb el resultat d’alguns morts. En tot cas, el fet mostrava una creixent tendència a la protesta política, que havia passat de 13.000 casos el 1993 a 74.000 el 2004. Amb tot, el govern xinès estava estudiant noves fórmules d’integració de les zones rurals al progrés que ja disposaven les principals ciutats del país.

Durant l’any, Hong Kong també va protagonitzar el seu pols amb Pequín quan el 2 de març del 2005, el cap del govern de l’illa, Tung Cheehwa, va dimitir del càrrec que ocupava des que l’excolònia britànica va ser retornada a l aXina el 1997, per la gran pressió que rebia del govern xinès, que l’acusava de mala gestió. La dimissió es va fer efectiva vuit dies després, al·legant problemes de salut, i acceptant el nomenament de vicepresident de la Conferència Consultiva del Poble Xinès, el principal òrgan assessor de Pequín, mentre el fins llavors número dos de Hong Kong, Donald Tsang, ocupava el seu lloc.

Pel que feia a Taiwan, les relacions van venir marcades per la trobada del mes d’abril del 2005 a Pequín entre els caps del Partit Comunista Xinès i del principal partit de l’oposició taiwanès, el partit del Kuomintang (KMT), en el que va ser el primer contacte des del final de la guerra civil (1949) i de la separació de Taiwan de la Xina continental. El president xinès, Hu Jintao, i el líder del KMT, Lien Chan, van protagonitzar una encaixada de mans al Palau del Poble de la plaça Tiananmen, i una declaració conjunta contra la independència de l’anomenada “província rebel”. Pequín va voler donar la màxima rellevància a l’entrevista i ambdues parts es van mostrar disposades a examinar les possibilitats que els taiwanesos participessin en organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dels quals Taiwan n’era exclòs, en no haver estat reconegut com a estat per les Nacions Unides.

La històrica visita de la delegació del Kuomintang es va produir enmig d’un període de tensió provocat per l’aprovació, al març del 2005, d’una llei xinesa que legitimava la intervenció militar a Taiwan si l’illa declarava formalment la seva independència. El govern independentista de Taipei es va mostrar molt decebut per la iniciativa i pels resultats assolits en la gira del principal partit de l’oposició per la Xina continental, considerant-ho una manca absoluta de lleialtat a les pretensions de sobirania que havia manifestat la presidència de Chen Shui-bian. Per la seva part, el líder taiwanès va advertir contra la possibilitat d’integració entre les dues ribes, mentre la Xina no convoqués eleccions democràtiques i no permetés la llibertat d’expressió i de culte.

En aquest estat de polarització, el 14 de maig del 2005 el Partit Democràtic Progressista (PDP) en el poder va guanyar les eleccions celebrades per triar els representants de l’Assemblea Nacional encarregada de reformar la Constitució. Amb 1,64 milions de vots, el PDP, liderat pel president del país, Chen Shui-bian, es va imposar al KMT, que només va aconseguir-ne 1,5. Per la seva banda, el KMT, que disposava de majoria en l’anomenat Yuan Legislatiu, segona cambra de representants del país, des de finals del 2004, es va imposar a les regionals i locals del desembre, i va protagonitzar un pols molt dur amb el PDP. Caldria esperar a les eleccions presidencials del 2008 per saber quina direcció prendria finalment la voluntat majoritària dels 22 milions d’habitants de Taiwan, i quins passos hauria fet la Xina continental per a guanyar-se’ls cap a la seva visió d’una sola Xina.