Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El president xinès i secretari general de PCX va assumir també el comandament en cap de l'exèrcit

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Chiang Kai-chek (5)
Deng Xiaoping (17)
Hu Jintao (20)
Jiang Zemin (47)
Mao Zedong (11)
Entitats Entitats
Govern de la Xina (25)
Parlament de la República Popular de la Xina (7)
Partit Comunista Xinès (13)
60 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Hu Jintao al poder
Xina
Les eleccions celebrades a l’estiu a Hong Kong per elegir els 60 diputats que havien de conformar la meitat de la Cambra parlamentària de l’antiga colònia britànica i la cessió feta el 19 de setembre per Jiang Zemin a Hu Jintao del comandament en cap de l’exèrcit xinès, un cop cedides la presidència del país, el març del 2003, i la secretaria general del PCX, el novembre del 2002, van ser els dos fets polítics cabdals registrats a la Xina el 2004.

El paper jugat per Hong Kong des del traspàs de sobirania del 1997 havia estat decisiu per a l’arribada de nous capitals financers i productius al país i per estendre encara més la cultura empresarial que cada dia té més seguidors i beneficiaris a la Xina continental, particularment a les àrees pròximes a Hong Kong. Amb 1.300 milions d’habitants i ocupant la 122a posició del rànquing mundial en renda per càpita, la Xina era el segon país del món en valor absolut de PIB, amb 5,7 bilions de dòlars, només per darrere dels Estats Units, amb 11; de la UE com a organisme, amb 9; i molt per davant del Japó, amb 3,5, i d’altres competidors asiàtics. També era el segon receptor mundial –igualment per darrere dels Estats Units– d’inversions estrangeres directes, amb una xifra de prop de 100.000 milions de dòlars anuals, i mantenia un rècord mundial de 4.500 milions de dòlars en balança comercial positiva fins a mitjans d’any. Des del punt de vista productiu, la Xina era líder mundial en joguines, tèxtil i plàstics i estava a punt d’esdevenir-ho en fabricació d’automòbils per compte d’altri, bàsicament per compte de l’alemanya Volkswagen, l’americana General Motors i la japonesa Toyota. Per si no n’hi hagués prou, disposava de les reserves en dòlars més grans del planeta, per sobre de mig bilió de dòlars.

Tot un gegant econòmic, abocat a fer unes ràpides reformes polítiques per superar el règim dictatorial fundat per Mao Zedong el 1949 i que encara perdurava el 2004, tot i els canvis econòmico-socials introduïts per Deng Xiaoping a partir del 1978. Justament, el 10 d’agost, amb motiu del centenari del naixement del dirigent mort el 1997, havia estat molt comentada la necessitat que Jiang Zemin cedís tots els poders de forma definitiva a Hu Jintao. Era la continuïtat d’una manera de fer que feia guanyar espais de llibertat cada dia més grans a la població, sobretot a la urbana, i que havia generat una classe mitjana benestant al país de més de 300 milions de persones, 50 milions de les quals ja havien expressat la seva voluntat i havien obtingut autorització per poder viatjar pel món fent turisme.

A Occident la nova “llarga marxa” cap a l’economia capitalista desfermada gairebé trenta anys enrere feia molt de respecte per la potència demostrada per l’economia xinesa. Però també per les dificultats trobades pel règim xinès en la seva liberalització política, com van mostrar els sagnants fets de Tiananmen del 1989, la repressió soferta per la secta Falun Gong –de molta influència a Nord-amèrica– i la falta de representació sindical i política de la població treballadora i empresarial de les zones més desenvolupades del país. Els responsables xinesos contestaven sempre explicant els progressos experimentats en el règim de llibertats econòmiques i les dificultats que tenien per intensificar el procés en la molt gran quantitat de territori que encara no havia vist el progrés, i que involucrava la vida de milions de persones, sotmeses a un obsolet règim de producció agrària i ramadera de mínims. En aquesta direcció, el 2004 la Xina va completar la gran obra de l’embassament de les Tres Gorges sobre el Iang-Tsé, el riu de 6.000 quilòmetres que travessa tot el país, en el que podia ser un pas important per garantir el desenvolupament de les zones rurals interiors.

Segons el nou dirigent xinès, Hu Jintao, el país no es podria democratitzar de debò fins que la seva població no igualés molt més les formes de vida i relació, donant prioritat a les industrials i de consum. A més, quedava el problema de Taiwan, l’antiga Xina nacionalista fundada el 1949 per Chiang Kai-shek i principal aliada d’Occident durant anys, que volia mantenir la independència de la Xina continental, cosa a la qual Pequín sempre s’havia negat i que pensava assimilar un dia o altre, atorgant-li una autonomia similar a la de Hong Kong, en reconeixement al seu PIB de mig bilió de dòlars anuals, la meitat que Corea del Sud o el Canadà, i el mateix que Tailàndia o Sud-àfrica.