Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Borís Ieltsin va visitar la Xina i es va abraçar amb Jiang Zemin el 10 de novembre

La mort de l'històric dirigent Deng Xiaoping va marcar el final d'una era

Soldats britànics pleguen la bandera del Regne Unit, que va deixar d'onejar a Hong Kong

Xina, principals dades

Articles dependents
Jiang Zemin
Deng Xiaoping
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Charles Mountbatten-Windsor (14)
Chi Haotian (1)
Chris Patten (5)
Deng Xiaoping (17)
Jiang Zemin (47)
Lee Ten-hui (5)
Li Peng (12)
Tony Blair (184)
Tung Cheehwa (7)
Wei Jingsheng (1)
Zhang Wannian (1)
Entitats Entitats
Comissió Militar Central (Xina) (5)
Govern de la Xina (25)
Parlament de la República Popular de la Xina (7)
Partit Comunista Xinès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Xina (104)
54 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
La mort de Deng i el retorn de Hong Kong
Xina
Al 1997, la realitat xinesa va estar marcada per dos fets transcendents que van inaugurar un nou període en l’evolució del gegant asiàtic: la mort el 19 de febrer de Deng Xiaoping i el retorn de Hong Kong a la sobirania xinesa l’1 de juliol. Els dos fets tenien una importància cabdal. El primer, perquè amb Deng desapareixia l’últim gran dirigent xinès vinculat als anys de la guerra, al culte a la personalitat i al comunisme i el segon, perquè el retorn de Hong Kong a Xina no qüestionava el paper de primera plaça financera mundial que l’antiga colònia britànica tenia i perquè, la formula de regió administrativa especial, basada en l’un país, dos sistemes, preconitzat per Deng, era un anunci dels canvis que algun dia s’haurien de produir en el continent.

Al 1997, el pas de l’economia planificada a la de mercat era ja una realitat a Xina, com a resultat de la concepció gradualista i economicista aplicada per Deng des feia anys, que havia permès la liberalització de l’agricultura, la instal·lació de multinacionals al país i la creació d’un mínim teixit industrial, alhora que fer augmentar els vincles i la relació amb les grans potències occidentals per a fer possible la continuïtat del procés.

En termes estadístics, l’èxit era total: La taxa mitjana de creixement anual havia estat del 10% durant dues dècades, un 40% de l’economia del país ja no era en mans del sector públic, la indústria ocupava el 30% de la població, existia una nova classe mitja, la taxa d’estalvi era de les més altes del món, un 40% del PIB, s’havien creat nous centres econòmics descentralitzats al sud del país i existia un flux universitari permanent cap a Taiwan, Hong Kong o, fins i tot, Japó i Estats Units. La inversió estrangera havia passat en deu anys de 1.000 milions de dòlars a 100.000 milions de dòlars i la balança de pagaments era favorable a Xina en 15.000 milions de dòlars (155.000 milions de dòlars en exportacions front 140.000 milions en importacions).

Quant als indicadors socials, des del 1980, el nombre total de municipis al país havia passat de 2.870 a 16.992, mentre que el nombre de ciutats de més de 200.000 habitants ho havia fet de 223 a 640, sobre un total de població d’1.200 milions de persones, una xifra equivalent a la suma de la població d’Europa, Rússia i Estat Units. El 1997 hi havia un 80% de taxa d’alfabetització, 31 aparells de televisió per cada 1.000 habitants, 3,2 telèfons per cada 100 i 1 metge per cada 648, mentre l’esperança de vida era de 68,6 anys i la mortaldat infantil del 4,8%.

Malgrat tots aquests encerts, després de la desaparició de Deng, la realitat política xinesa continuava essent una realitat política tutelada, presidida pel control que el partit exercia sobre el desenvolupament econòmic. “Si obrim la finestra, juntament amb l’aire fresc hi entraran les mosques”, havia dit Deng. El 1997 ningú sabia si el nou líder del país, Jiang Zemin, nomenat en acabar el funerals de Deng Xiaoping, era conscient dels reptes que havia d’afrontar.

En ser confirmat com a president del Comitè Militar Central, secretari general del PCX i president de la República Popular, Jiang va comptar amb el suport bàsic del ministre de Defensa i vice-president de la Comissió Militar Central, Chi Haotian i de l’altre vice-president de la màxima instància militar, el general Zhang Wannian, tots dos homes de confiança de Deng. Així, Jiang es va imposar al primer ministre Li Peng i al viceprimer ministre Zhuo Rongji durant la celebració del XVè Congrés del Partit Comunista Xinès (PCX), iniciat el 12 de setembre de 1997.

En inaugurar el seu lideratge, Jiang va haver d’afrontar una sublevació a la província de Xinjiang, l’antic Turquestan, habitat per l’ètnia uigur de tradició islàmico-turca, enfrontada des de sempre al poder de Pequín. La reacció de Jiang va ser policial, aprofitant el suport del 40% de població han (el 94% de la població de la Xina) que residia a la província. De la mateixa manera, Jiang va condemnar de forma absoluta els contactes que el Dalai Lama havia inaugurat amb el president de Taiwan, Lee Teng-hui, per defensar la causa del Tibet. Jiang també va condemnar les reivindicacions nacionalistes de la Mongòlia xinesa i va negar les aspiracions sobre les illes de la mar de Xina que tenien Vietnam, Malàisia, Filipines i Brunei.

Però les pressions rebudes no venien només de les minories nacionals, sinó que eren un reflex del mateix desenvolupament econòmic, primer amb la divisió camp-ciutat, econòmicament desvaforable a la primera; segon amb les diferències socials sorgides a les zones industrials i tercer en la gestació dels lobbies econòmics vinculats als inversos estrangers. A partir de l’1 de juliol de 1997, l’aposta de Hong Kong va ser decisiva en la creació d’unes noves condicions de desenvolupament, que incorporessin la descentralització política i administrativa del país, allunyant, alhora, el perills de desintegració territorial.

Totes aquestes qüestions es van plantejar de ple el 29 d’octubre, quan Jiang Zemin va visitar els Estats Units, reeditant les relacions bilaterals entre la Xina i els Estats Units, malmeses des de l’episodi de Tiananmen. Llavors, el president nordamericà Bill Clinton, va recordar Jiang Zemin la necessitat de democratitzar la Xina, aconseguint, com a mínim, que poc després de la visita, el 16 de novembre, el govern de Pequín decretés l’alliberament de Wei Jingsheng, de 47 anys, el dissident polític més emblemàtic del país que romania en presó des del 1989.

Poc després de la visita de Jiang Zemin als Estats Units, el 8 de novembre, la Xina va tallar el riu Iang-Tsé per iniciar els treballs de l’immens embassament de les Tres Gorgues, l’obra d’enginyeria més ambiciosa del món després del canal de Suez. El projecte, amb un pressupost de 33.000 milions de dòlars, seria enllestit el 2009, bastint la central hidroelèctrica més potent del món, capaç de produir el 8% del consum energètic xinès. Segons va dir Jiang Zemin, així s’acompliria el somni ancestral dels xinesos de fer servir els immensos recursos aportats pel Iang-Tsé, el tercer riu més llarg del món (5.800 quilòmetres), després del Nil i l’Amazonas, i el tercer també en cabal (40.000 metres cúbics per segon), després de l’Amazonas i el Congo. L’embassament havia de negar 13 ciutats i centenars de poblats entre Chongqing i Wuhan i obligaria al reassentament forçós d’1,5 milions de persones, però els beneficis que se n’obtindrien serien molt grans, col·locant la Xina en la via de la revolució energètica, imprescindible per tirar endavant la seva economia. En tot cas, la Xina comptava amb el suport econòmic dels Estats Units, Canadà i el Banc Mundial i l’embassament seria construït per empreses occidentals com Gec-Alsthom, ABB, Voith o Siemens.


HONG KONG SOTA SOBIRANIA XINESA

L’1 de juliol de 1997, complint l’acord signat a finals del 1984 pel govern britànic i el xinès, l’antiga colònia britànica de Hong Kong va tornar a la sobirania xinesa en una cerimònia oficial en la que es va hissar la bandera xinesa al mateix temps que era arriada la britànica. El príncep Carles d’Anglaterra, el primer ministre britànic Tony Blair i el darrer governador britànic, Chris Patten, cedien oficialment l’enclau, posant fi a 156 anys de domini colonial, i inaugurant l’administració xinesa, al front de la qual hi havia el multimilionari Tung Chee-Hwa.

Unes hores més tard, i tal com havia anunciat Jiang, 4.000 soldats xinesos, acompanyats de 22 blindats, 6 helicòpters i vehicles militars van entrar a Hong Kong per assegurar la seva defensa. Tres hores abans del traspàs, 500 soldats xinesos ja havien fet acte de presència a Hong Kong per garantir els traspassos oficials. El dies anteriors a la cerimònia, al carrer s’havia respirat un ambient d’excitació col·lectiva amb motiu de les festes i celebracions organitzades, només enterbolides per les manifestacions de grups pro-democràcia, pels qui el record de Tiananmen era massa proper. Però, la regió administrativa especial sota la que s’havia de regir Hong Kong havia estat aprovada per l’Assemblea Nacional xinesa el 1990 i estava destinada a garantir la continuïtat del sistema capitalista a l’enclau durant un mínim de 50 anys, fiscalitat i moneda incloses.

En principi, doncs, des del punt de vista econòmic, la sobirania xinesa no posava en qüestió els 25.100 dòlars de renda per càpita dels 6 milions d’habitants d’un territori de 1.100 m2, ni el gairebé 5% de creixement anual previst, ni els 157.000 milions de dòlars de Producte Interior Brut, ni la condició de cinquè exportador i quart importador mundial, ni el manteniment a curt termini dels índexs d’inflació (6%) o atur (2,7%).

Començava així un període nou de la història xinesa i asiàtica, que, a més, avalava les pretensions de la Xina continental sobre Taiwan. El mateix 1 de juliol, Jiang Zemin, va enviar una invitació a Taipei per a que considerés seriosament la possibilitat de reunificació, tenint en compte que pel 1999 estava prevista i pactada amb el govern portuguès el retorn de Macao a sobirania xinesa.