Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Els presdients dels Estat Units i de la Xina es van reunir a Manila el 24 de novembre

La política exterior, eix clau de la nova Xina

La Xina ha consolidat durant el 1996, el reconeixement internacional

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Chiang Ching-kuo (2)
Chris Patten (5)
Deng Xiaoping (17)
Jiang Zemin (47)
Lee Ten-hui (5)
Tung Cheehwa (7)
Entitats Entitats
Banc de Xina (1)
Catthay Pacific Airways (1)
Hong-Kong Telecom (1)
Partit Comunista Xinès (13)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Taiwan (Xina) (27)
Xina (104)
Hong Kong (Xina) (17)
88 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
5 recomanacions d'aquest article
La preparació per al transcendental 1997
Xina
El creixement de la tensió amb Taiwan, l'imminent retorn de Hong Kong a sobirania xinesa i les perspectives de canvi de lideratge polític van fer del 1996 un any decisiu per a la Xina, el país més poblat del planeta.

En el terreny econòmic, les coses semblaven ben encarrilades; el país tenia un índex de creixement econòmic sostingut del 6,5% des del 1985, només per sota del de Corea del Sud (6,9%); un PNB de 630.000 milions de dòlars, el més alt d'Àsia després del Japó, i una renda per càpita de 530 dòlars, molt baixa en comparació amb la d'altres països asiàtics, però molt significativa tenint en compte que la població era de prop de 1.200 milions de persones.

Des de feia dècades la comunitat internacional confiava que l'increment del comerç i el desenvolupament econòmic acabarien conduint el país cap a una evolució democràtica. En aquesta perspectiva, semblava clau la preparació del 15è congrés del Partit Comunista Xinès, que s'havia de celebrar el 1997 i que havia de ser el del relleu definitiu de Deng Xiaoping, de 92 anys, al poder des del 1976.

La resolució dels problemes polítics apareixia com un element clau per garantir el creixement econòmic en la mesura que el món occidental requeria certes garanties en el terreny dels drets humans i la llibertat d'expressió. Així ho havien posat de manifest la Unió Europea i els Estats Units en els últims anys, cosa que havia complicat una mica les relacions comercials de la Xina amb la resta del món.

El 1996, la Xina va fer dos passos importants en aquest reconeixement. El primer va ser el 29 de juliol, quan al desert de Lob-Nor va fer l'última de les seves proves nuclears i va acceptar la moratòria indefinida firmada pels Estats Units, França, la Gran Bretanya, Rússia i l'índia, que prefigurava l'establiment d'un tractat de prohibició total de les proves nuclears (CTBT) a finals d'any.

El segon front en què la Xina va intentar refer la seva imatge internacional el 1996 va ser el diplomàtic. El 24 de novembre el president xinès Jiang Zemin es va reunir amb el president dels Estats Units, Bill Clinton, a Manila, aprofitant la celebració del Fòrum de Cooperació Econòmica d'Àsia i el Pacífic, i van acordar potenciar les relacions bilaterals convocant dues cimeres, una a Pequín el 1997 i una altra a Washington el 1998.

Semblava que la Xina es podia reincorporar amb una certa normalitat a la vida política internacional. En aquest context, el retorn de Hong Kong a la sobirania xinesa, previst per a I'1 de juliol del 1997 en l'acord firmat entre la Xina i la Gran Bretanya el 19 de desembre de 1984, apareixia com una pedra de toc de la capacitat de les autoritats xineses per continuar el camí de les reformes econòmiques i iniciar el de l'obertura política. El màxim dirigent xinès, Deng Xiaoping, havia dit que la recuperació de Hong Kong "és el somni que em manté viu". Aquest somni començaria a aclarir-se el 1997, quan l'últim governador britànic, Chris Patten, abandonés l'illa i deixés sota sobirania xinesa els sis milions de ciutadans de Hong Kong.

Hong Kong va ser colònia britànica des del final de la Guerra de l'Opi (1840-1842), i fins al 1950 la principal plataforma comercial asiàtica amb Occident. La Segona Guerra Mundial i la revolució xinesa van capgirar el seuj paper momentàniament, fins que als anys seixanta va esdevenir el principal enclavament financer d'Àsia. A Hong Kong hi havia democràcia parlamentària des del 1990, i els xinesos s'havien compromès a respectar-la, així com ell sistema d'economia de mercat que hi imperava, almenys fins al 2047.

Però la clau del traspàs no eren els j formalismes polítics, sinó la perdurabilitat del seu model econòmic, ell manteniment de l'estatus de port franc i el seu potencial com a centre! financer internacional. Hong Kong era el segon país del món, després dels Estats Units, en densitat de milionaris en dòlars, el 0,5% dels seus habitants; ocupava el 75% de la seva població activa en el sector serveis i era el principal inversor a la Xina. Hong Kong tenia instal·lades 25.000 fàbriques a la província xinesa de Guangdong, amb un volum de capital resident de 80.000 milions de dòlars, el 60% de totes les inversions estrangeres a la Xina.

La Xina semblava que s'havia' decantat per aquesta perdurabilitat des de feia anys. Així ho demostraven; les inversions fetes a Hong Kong, les terceres en importància, després del Japó i la Gran Bretanya. Concretament, el Banc de la Xina hi tenia uns actius declarats de 159.000 milions de dòlars, i el govern xinès tenia participacions importants en empreses com la Catthay Pacific Airways o la Hong Kong Telecom, l'únic monopoli de l'illa.

Deng Xiaoping també hi havia dit la seva: la fórmula de gestió de Hong Kong seria la "d'un país, dos sistemes"; és a dir, mantenir el sistema capitalista convivint amb l'economia centralitzada de Pequín, sense que el sistema comunista perillés. Políticament, Hong Kong dependria de Canton, la capital del sud de la Xina, que ja gaudia d'una gran autonomia per poder controlar els fluxos de capital estranger que arribaven al país.

L'11 de desembre, Tung Chee-Hwa va ser escollit cap de l'executiu que regiria Hong Kong a partir de I'1 de juliol de 1997. Chee-Hwa va fer la seva presentació internacional a la V Conferència Econòmica Europa-Asia Oriental, que va tenir lloc a Hong Kong el 19 de novembre. Chee-Hwa Tung va assegurar que Hong Kong continuaria sent un pont entre Orient i Occident, i va negar que el canvi d'Administració afectés el benestar de la població.

Aquestes afirmacions van ser posades en dubte per alguns observadors, que temien que l'actitud xinesa cap a Hong Kong prengués el mateix to que la que mantenien envers Taiwan, l'antiga illa de Formosa, que els japonesos van retornar als aliats el 1945.

Taiwan va ser governat sempre pel Guomindang, i no s'hi va derogar la llei marcial fins al 1987, quan Chiang Ching-kuo, fill de Chiang Kai-shek, va autoritzar els partits polítics i va derogar les prohibicions de comerciar amb la Xina i els seus aliats. El govern de la Xina mai no va reconèixer el règim de Taiwan, i considerava l'illa una província més del seu territori, que havia de ser, un dia o altre, annexionada.

El 1996, coincidint amb les eleccions presidencials de Taiwan i com a represàlia per la visita oficial als Estats Units que havia fet el president taiwanès Lee Teng-hui a finals de l'any anterior, la Xina va incrementar la tensió. El 8 de març, va iniciar unes maniobres militars amb foc real davant la costa de Taiwan. Dos dies abans, havia llançat tres míssils a prop dels ports taiwandesos de Chilung i
Kaohsiung. Les maniobres es van prolongar fins al dia 20 de març, mentre el govern de Taiwan començava a organitzar la defensa. Durant dues setmanes, els principals ports comercials taiwanesos van quedar bloquejats. Els Estats Units van reforçar la seva presència militar a la zona i van advertir les autoritats de Pequín que no tolerarien l'ús de la força contra Taiwan.

El final de les maniobres va precedir la celebració de les eleccions del 23 de març, que van incorporar alguns canvis, com l'elecció per vot directe dels càrrecs de president i vicepresident i una reducció de la durada del mandat de sis a quatre anys.

Lee Teng-hui, de 73 anys, líder del Guomindang, va ser reelegit president de Taiwan, càrrec que ocupava des del 1988. Va obtenir una àmplia victòria (54%), Lin Yang-kang, del Nou Partit de Taiwan (14,7%), i Peng Ming-min, del Partit Democràtic Progressista (20,9%), que havia obtingut molt bons resultats a les eleccions legislatives del desembre del 1995 i preconitzava la independència total de l'illa. L'últim havia estat el budista Chen Li-an. que només va obtenir un 9,8% dels vots.

Dos dies després, Lee Teng-hui va fer una oferta a Pequín per firmar un tractat de pau i acabar amb les tenses relacions entre els dos països.

No semblava impossible encetar un camí similar al de Hong Kong, i encara menys si es tenia en compte que els empresaris taiwanesos havien invertit 25.000 milions de dòlars en la creació d'unes 30.000 petites i mitjanes empreses a les províncies continentals de Fujian i Guangdong. Malgrat els problemes polítics, Taiwan estava disposada a competir amb Hong Kong per convertir-se en el punt d'entrada del capital estranger que fluïa de manera creixent cap a la Xina.