Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Amb una desfilada a la plaça de Tiananmen es va commemorar el 50è aniversari de la revolució

La Xina encara viu entre la modernització i el record del líder de la revolució, Maó Zedong

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Chiang Kai-chek (5)
Deng Xiaoping (17)
George H. W. Bush (14)
James Earl Carter, Jr (26)
Jiang Zemin (47)
Mao Zedong (11)
Ronald Reagan (21)
Tzering Gyantsó (14)
Zhu Rongji (8)
Entitats Entitats
Govern de la Xina (25)
Govern dels Estats Units (145)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització Mundial del Comerç (56)
Parlament de la República Popular de la Xina (7)
Partit Comunista Xinès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Xina (104)
47 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
La revolució compelix 50 anys
Xina
1999 va ser l’any de la commemoració del cinquantè aniversari de la fundació de la República Popular de Xina. Aquesta celebració va ser aprofitada pels dirigents xinesos per transmetre al món una imatge consolidada de primera potència internacional, en un any que també va ser el del seu apropament a Rússia (Kosovo i Txetxènia) i el de la seva pràctica adscripció a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), en signar el 15 de novembre un històric acord amb els Estats Units que suposava la reducció de les barreres a l’entrada de béns i inversions a la Xina i el reconeixement de la desena posició que ocupava en el rànquing mundial del comerç.

En l’àmbit de les grans directrius, en l’any del seu cinquantè aniversari, els dirigents xinesos havien simplificat molt acuradament l'antiga fórmula del 4 més 4 de l’era Deng, que parlava de les quatre modernitzacions (l’agrícola, la industrial, la científica i la tecnològica) i els quatre principis (via socialista, dictadura democràtica del poble, lideratge del partit i del pensament marxista-leninista), deixant-la reduïda a un simple 1+1: lideratge del partit en la reforma econòmica del país. En els darrers vint anys i amb la col•laboració d'Occident, aquesta fórmula simplificada havia aportat els nivells de desenvolupament més significatius de tota la història de la República Popular de Xina, en rebre el país un allau d'inversions estrangeres i situar la seva indústria entre les més competitives d’Àsia. Des de la mort, el febrer de 1997, del vell timoner Deng Xiaoping, el nou president xinès Jiang Zemin s'havia apuntat èxits de relleu en la diplomàcia internacional com el retorn de Hong Kong (1997) i Macao (1999) a la sobirania xinesa. En relació en aquests dos enclaus, destacava el viatge fet per Zemin el 1999 a Gran Bretanya i Portugal per validar el traspàs britànic a Hong Kong i aparaular amb Portugal l’efectivitat del de Macao el 20 de desembre.

L'altra cara de tot aquest disseny era el sorgiment de nous problemes al país, com el de l'atur o la inflació, que requerien una intensificació del ritme de creixement i de la implicació de la Xina en l'economia internacional. Segons l'administració xinesa, al 1999 els reptes més urgents a superar eren el manteniment de la paritat de la seva moneda, el yuan, aturar els efectes de la crisi financera asiàtica sobre el dòlar-Hong Kong, i aconseguir superar el 8% de creixement econòmic assolit l'any anterior per garantir l'ocupació al país. En previsió de problemes majors, el règim xinès va impulsar el 1999 obres públiques per valor de més de 75.000 milions de dòlars i va buscar una millor sortida a les seves exportacions. El handicap, però, estava en el progressiu desmantellament del sector públic, que aniria intensificant el acomiadaments i un malestar social paral•lel.

En política exterior, el 1999, la Xina encara mantenia un greu contenciós territorial sobre Taiwan, la Xina nacionalista instaurada per Chiang Kai-shek després de la segona guerra mundial. La República Popular de Xina volia integrar Taiwan a no gaire llarg termini i continuava negant les reivindicacions autonomistes del Tibet, tot i les pressions exercides pels Estats Units al llarg de l’any. Aquestes pressions van ser especialment intenses durant la visita que el primer ministre xinès, Zhu Rongji, va fer el 8 d’abril als Estats Units, la primera en 15 anys que feia un primer ministre xinès a la Casa Blanca. El president nord-americà Bill Clinton va insistir llavors en el fet que qualsevol avenç en el terreny comercial anava lligat al desenvolupament per part de Pequín d’una política de respecte efectiu als drets humans i a l’obertura de vies de diàleg amb Taiwan i el Dalai Lama del Tibet.

Xina, però, no va fer gaire cas a les recomenacions i aprofitant la posició contrària que mantenia envers la intervenció occidental a Kosovo, va iniciar un apropament a Rússia que es va refermar durant la visita que el president rus Boris Ieltsin va fer a la Xina a principis de desembre. Uns mesos abans, el 25 d’agost, els presidents de Rússia, la Xina i tres repúbliques centre-asiàtiques (Kazajstan, Tadjikistan i Kirguizistan) ja havien signat a la ciutat de Bishkek, una declaració conjunta en què proclamaven la voluntat de lluitar contra el terrorisme internacional, el separatisme, l’extremisme religiós, el tràfic d’armes i drogues, l’emigració il•legal i altres delictes sobre violació de fronteres. La declaració també va subratllar el respecte a la integritat territorial i la no ingerència en els respectius assumptes interns.

L’apropament a la Federació Russa va anar acompanyat d’un relatiu distanciament dels Estats Units i els seus aliats occidentals, sobretot després que l’OTAN bombardegés l’ambaixada xinesa a Belgrad la nit del 7 de maig, provocant un greu incident internacional, que va originar la suspensió per part de Pequín del diàleg sobre drets humans i el contactes militars amb Washington. Pocs dies després, el 25 de maig la Cambra de Representants dels Estats Units va donar a conèixer l’anomenat Informe Cox, que revelava el robatori per part de la Xina d’alguns dels principals secrets nuclears dels Estats Units en las últimes dues dècades, incloent-hi informació sobre set caps atòmics i la bomba de neutrons. Segons l’informe, l’espionatge xinès s’havia concentrat sobretot en els laboratoris nuclears de Los Alamos i Sandia de New Mexic i Lawrence Livermore de Califòrnia i es va dur a terme durant el mandat del demòcrata Jimmy Carter i els seus successors republicans Ronald Reagan i George Bush.

En aquest context, l’única al•lusió efectiva a Taiwan va tenir lloc durant els actes de celebració del cinquantè aniversari de la República Popular de Xina, apel•lant a una ràpida reunificació sota les condicions imposades per Pequín, que no reconeixia a Taiwan una entitat diferenciada. Respecte al Tibet, Pequín no va fer cap cas a les paraules de conciliació pronunciades pel Dalai Lama el 10 de març amb motiu del 40è aniversari del primer aixecament dels tibetans contra l’ocupació xinesa demanant la reanudació de les converses sobre aquest territori que s’havien trencat al 1993 i reivindicant “una vertadera autonomia per al Tibet i la preservació de la seva integritat cultural i religiosa.”

Internament i en relació als drets humans, al 1999 el tractament de la dissidència va continuar sent el mateix que s’havia dispensat a Tianamen el 1989, tot i les peticions d’amnistia formulades per diferents grups de defensa dels drets humans, com el Partit Democràtic Xinès, fundat l’any anterior, que tenia en presó tres dels seus màxims líders i denunciava l’empresonament de milers de dissidents. Entre els presos també hi havia nombrosos activistes religiosos, especialment budistes, com els 111 representants de la secta Falun Gong empresonats el 1999.

Les celebracions del cinquantè aniversari, iniciades l'1 d'octubre van marcar un compàs d’espera als problemes de fons, però van convertir-se en un aparador del potencial xinès davant del món. Els actes oficials van començar amb un discurs del president Jiang Zemin davant milers de persones aplegades a la plaça Tiananmen. Zemin va fer una apologia del socialisme xinès, "l'únic -va dir- capaç de salvar i desenvolupar la Xina tot i que caldrà, va advertir, un altre mig segle per tal de concloure la modernització del país" i va recordar en el seu parlament "tots els revolucionaris de les velles generacions i a tots els màrtirs per la independència, la unificació, la democràcia i la prosperitat de la mare pàtria". Zemin, a més, va anunciar que deixaria el càrrec el 2002, coincidint amb la celebració del XVI Congrés del Partit Comunista Xinès. Tot seguit, es va fer una espectacular parada militar, en la que van participar més de 10.000 soldats i 140.000 civils, desfilant sota l'atempta mirada d'uns retrats gegantins de Mao Zedong, Deng Xiaoping i el mateix Jiang Zemin, com a símbols de les etapes principals per les que havia passat la República Popular de Xina: revolució, reforma i modernització.

Més enllà del cofoisme del règim i segons diferents analistes internacionals com el Forum Global Fortune o la Hong Kong Economic Time, la modernització de Xina, sobretot des de mitjans dels anys norantes, era un fet: en 20 anys, la Xina havia aconseguit quadruplicar el valor global de la seva producció, s’emportava un 30% de les inversions occidentals a l’Àsia, el seu mercat de consum creixia a un ritme del 7,5% anual i la classe mitjana xinesa representava el 55% de la població total i les previsions, si tot continuava igual, auguraven una condició de veritable potència mundial, equiparable al Japó, els Estats Units o Europa, pels voltants del 2025.