Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Actes com l'exposició de Dalí van donar una imatge d'obertura de la Xina el 2000

Chen Shui-bian i Annette Lu celebren el triomf a les presencials a Taiwan.

Una jove xinesa passeja davant d'un pòster de Kurt Cobain, de Nirvana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Demografia, població (95)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Pobresa, desigualtats (147)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
Personatges Personatges
Cheng Ke-jie (1)
Chiang Kai-chek (5)
Chiang Ching-kuo (2)
Deng Xiaoping (17)
Gao Xingjian (5)
Hu Jintao (20)
Hua Chang-ging (1)
Ji Sehn-gde (1)
Jiang Zemin (47)
Koo Chen-fu (4)
Lee Ten-hui (5)
Li Hongzhi (1)
Li Jozhu (1)
Mao Zedong (11)
Ogyen Trinley Dorje (1)
Shui-bian Chen (12)
Vladímir Putin (112)
Wang Daohan (1)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional Xinesa (3)
Falun Gong (1)
Organització Mundial del Comerç (56)
Partit Comunista Xinès (13)
Partit Democràtic Progressista (Xina) (2)
Partit Nacionalista KMT (3)
Premis Nobel (98)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Taiwan (Xina) (27)
Xina (104)
41 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Taiwan, cada cop més a prop
Xina
El 30 de desembre del 2000, el govern xinès va deixar de banda el to bel·ligerant que sempre havia emprat amb Taiwan i va demanar formalment a l’antiga Formosa la represa de les negociacions per a la reunificació pacífica de les dues Xines sorgides amb la instauració del comunisme a la banda continental el 1949.

Segons va assenyalar el responsable xinès de les negociacions, Wang Daohan, amb la reunificació, sobre la que ja havien iniciat converses a Pequín, l’octubre del 1998, el president Jiang Zemin i el negociador taiwanès Koo Chen-fu, havia de culminar el gran principi rector impulsat pel desparegut “vell timoner”, Deng Xiaoping, i rellançat per Zemin, “un país, dos sistemes”, que havia d’incloure necessàriament Taiwan per completar “la sobirania i integritat territorial xinesa”.

De la banda taiwanesa, el president Chen Shui-bian, fins al moment, només considerat per Pequín com un líder provincial i no pas com un cap d’estat, es va alegrar de la proposta, però va exigir l’aprofundiment de les reformes democràtiques a la Xina abans d’afrontar la reunificació, defugint els models de Hong Kong (sota sobirania xinesa des del 1998) i Macao (des del 1999), proposats per Pequín. Chen volia que les futures negociacions reconeguessin la història i la identitat de Taiwan, un país creat el 1949 amb l’arribada a l’illa de Formosa dels partidaris del prooccidental Chiang Kai-shek, vençut al continent pel comunista Mao Dzedong després d’una guerra civil d’anys.

D’aquesta manera s’iniciava una nova fase de pacificació en un conflicte antic que havia fet témer sovint per l’estabilitat política i militar al Pacífic i que havia tingut un dels seus episodis més crítics en les eleccions presidencials celebrades a Taiwan el 18 de març del 2000. Llavors, la Xina va amenaçar amb una guerra oberta si el possible nou president Chen Shui-bian tirava endavant el referèndum sobre la independència que propugnava la seva formació, el Partit Progressista Democràtic (DPP).

El 18 de març, l’antic alcalde de Taipei, de 49 anys, Chen Shui-bian es va imposar amb un 39,3% dels vots a l’oficialista Kuomintang (KMT), representant pel president sortint Lee Teng-hui, que havia arribat al poder el 1986, en succeir Chiang Ching-kuo, fill del desaparegut (1975) Chian Kai-shek. En imposar-se a les eleccions, la primera decisió de Chen va ser renunciar al referèndum d’independència de Taiwan, tal i com va posar de manifest el 20 de maig del 2000 en jurar el seu càrrec: “Durant el meu mandat no declararé la independència, no canviaré el nom oficial del país, no inclouré a la Constitució la doctrina dels dos Estats, i convocaré un plebiscit per canviar la situació actual en relació amb la independència o unificació amb la condició que la Xina no amenaci la seguretat de l’illa”.

Després d’aquestes declaracions, la Xina, seguint les recomanacions fetes pels Estats Units i els seus aliats occidentals, ja no va tenir cap prevenció a encetar negociacions amb Taiwan, el que va derivar en un petit acord per impulsar a principis del 2001 uns primers intercanvis comercials entre les illes taiwaneses de Kinmen i Matsu i els ports xinesos de Xiamen i Fuzhoua, derivant així cap a l’intercanvi de mercaderies els primers passos d’unes relacions que tots els experts internacionals ja donaven per iniciades. Precisament, la consecució d’una avinentesa amb Taiwan havia estat una de les condicions formulades pels dirigents de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a l’hora d’acceptar l’ingrés de la Xina a l’organisme, que el novembre de l’any anterior ja havia estat pràcticament autoritzat, 13 anys després que la Xina ho hagués sol·licitat en ferm, i que el 19 de maig del 2000 es va consolidar amb la signatura d’un acord bilateral de comerç amb la Unió Europea (UE), coincidint amb el 25è aniversari del restabliment de les relacions Xina-UE i obrint a Europa un mercat d’1,260 milions de consumidors potencials.

En finalitzar el 2000, l’ingrés efectiu de la Xina a l’OMC es trobava només pendent de la ratificació del Congrés dels Estats Units i de l’assumpció per part de Pequín d’acords bilaterals concrets amb cinc dels seus estats membres: Suïssa, Mèxic i Equador, Costa Rica i Guatemala, que, tradicionalment i per raó d’una més gran simpatia cap a Taiwan, s’hi havien oposat.

L’any 2000, també va ser d’estrena de nou estatus per part de l’enclau de Macau, la sobirania del qual havia estat definitivament cedida per Portugal a la Xina el 20 de desembre del 1999, segons un acord signat entre ambdós països als anys vuitantes, seguint la pauta anterior instaurada per Gran Bretanya i la Xina amb Hong Kong. El 2000, doncs, Macau va inaugurar la seva existència com a Regió Administrativa Especial de la Xina, regida per dos principis constitucionals; el recollit en l’article 31 de la Constitució de la República Popular de la Xina (“l’estat decidirà quan ho cregui necessari l’establiment de regions administratives especials i el sistema instituït en aquestes regions serà decidit per l’Assemblea Popular atenent les condicions específiques que ho determinin”) i la Llei de Regió Administrativa Especial de Macau. La Xina, a més, es comprometia a deixar rutllar durant 50 anys el sistema capitalista heretat, regit per un executiu, un parlament i un poder judicial independent, sota la tutela d’un governador nomenat per Pequín i amb atribucions específiques en defensa i relacions exteriors.

Pel que feia al Tibet, al 2000, no hi va haver cap canvi en el seu estatus ni Pequín va fer cap pas per a que es produís. L’actualitat del Tibet va estar marcada per la fugida el 5 de gener del Tibet ocupat del jove lama de 14 anys Ugyen Trinley Dorje, entronitzat el 1992, a qui els seus seguidors consideraven la dissetena reencarnació de Karmapa Lama i que era l’únic lama reconegut, al mateix temps, per la màxima autoritat religiosa del budisme, el Dalai Lama, i per Pequín. El jove lama havia fugit del monestir de Tsurphy, a Lhasa, capital del Tibet ocupat, i després d’atravesar l’Himàlaia a peu, havia arribat a Dharamsala, seu del govern tibetà a l’exili, a l’Índia, en una clara mostra de desobediència i desacatament a les autoritats xineses, que, d’aquesta manera, perdien l’oportunitat d’oposar una autoritat religiosa a la del Dalai Lama pròpiament dit. La fugida d’Ugyen Trinley Dorje va incrementar la repressió sobre els monestirs budistes del Tibet i en els mesos que van seguir, les autoritats xineses van detenir més de 1.500 monjos, als que van acusar d’estar relacionats amb el fet.

En l’ordre intern, l’any va obrir-se amb la notícia que, per segon any consecutiu, el creixement natural de la població xinesa se situava per sota de l’1% amb 19 milions registrats de naixements, gairebé 900.000 menys que el 1998, i una taxa de natalitat per dona d’1,8 fills. Els analistes van considerar aquestes dades com la conseqüència directe de la fèrria política de control de natalitat (1 fill per parella) practicada pel règim xinès i de l’extensió de l’ús dels anticonceptius al 83% dels xinesos en edat fèrtil. Tot i així, la Xina arribava als 1.260 milions d'habitants, la xifra més alta coneguda mai al país. Segons van destacar els experts, les xifres xineses contrastaven amb les difoses sobre l’Índia, que en el mes de maig va celebrar el seu naixement numero 1.000 milions, una nena anomenada Astha, nascuda a Nova Delhi. Amb un creixement anual de 15,5 milions de persones, els especialistes calculaven que en 45 anys l’Índia superaria la Xina com a potència demogràfica del món, amb tots els problemes de fam, pobresa i analfabetisme que se’n derivaven.

En el cas xinès, la resposta en aquest repte la va donar el règim en impulsar a partir de l’1 de novembre l’elaboració d’un nou cens, el cinquè en la història de la República Popular (1953, 587 milions d’habitants; 1964, 704 milions d’habitants; 1982, amb 1.000 milions d’habitants i 1990, amb 1.130 milions d’habitants), les dades del qual aportarien dades reals sobre la població no contemplada oficialment i serien computades informàticament per primer cop i donades a conèixer el juny del 2001, coincidint amb els 80 anys d’existència del Partit Comunista Xinès i un any abans de la celebració del seu 16è Congrés, durant el qual el president Jiang Zemin anunciaria la seva retirada del poder i el seu relleu pel vicepresident Hu Jintao.

Entre les dades socioeconòmiques ja conegudes, a la Xina del 2000, destacava el PIB d’una mica més de 900.000 milions de dòlars, el setè lloc que ocupava en l’economia mundial i una quota del 3% de representació en el mercat mundial; també els 20 milions d’usuaris d’Internet identificats, els 70 milions de telèfons mòbils existents, els 110 milions de línies telefòniques, els 2.002 diaris i 8.135 revistes publicades i els 13 milions de cotxes, 500 milions de bicicletes i 400 milions de televisors registrats. Oficialment, la població per sota del llindar de la pobresa rondava el 10%, mentre que la població rural continuava sent majoritària al país (870 milions de persones), que patia un dèficit de 850.000 escoles i 68.000 hospitals.

En tot cas, les xifres demogràfiques i socioeconòmiques demostraven que la Xina s’allunyava poc a poc dels problemes típics del Tercer Món per entrar decididament en l’àmbit del desenvolupament, si bé encara li quedaven per resoldre un munt de problemes, entre els que destacava el reconeixement a la llibertat d’expressió i als Drets Humans. Aquestes rèmores van quedar patents l’1 d’octubre durant la celebració del Dia Nacional de la República Popular de la Xina, a la plaça de Tiananmen, a Pequín, que va resultar “enterbolida” per la presència d’un miler d’adeptes de la secta budista prohibida Falun Gong, que van protagonitzar, amb els seus exercicis de meditació, l’acte de protesta contra el règim més gran hagut des de la revolta estudiantil del 1989, tot i la detenció de més de 500 adeptes per la policia. La secta Falun Gong, fundada el 1992 per l’exmilitar resident als Estats Units, Li Hongzhi, havia estat prohibida el 22 de juliol del 1999 i des llavors ja havien estat executats o desapareguts gairebé 70 dels seus membres, 10.000 més estaven confinats en camps de treball i 450 estaven empresonats.

Externament, la canonització per part del Vaticà de 120 “màrtirs de la Xina” -87 de xinesos i 33 d’occidentals-, en un acte celebrat a la plaça de Sant Pere del Vaticà davant unes 70.000 persones, el mateix dia de la celebració xinesa, va fer declarar al govern de Pequín estar “extremament indignat” per la canonització “d’aquests criminals”. Onze dies més tard, tampoc va ser ben rebuda la concessió per part de l’Acadèmia sueca del premi Nobel de Literatura a l’escriptor xinès nacionalitzat francès Gao Xingjian, a qui Pequín considerava un dissident des la seva fugida del país el 1987.

Aquestes reaccions del règim, treien mèrit al procés de canvis impulsats a la Xina i li restaven predicament a la comunitat internacional, que tampoc veia amb bons ulls el manteniment de la pena de mort, on cada any eren condemnats oficialment a la pena capital centenars de persones, entre delinqüents, dissidents i “corruptes”, segons els qualificaven les autoritats. Entre aquests últims, va destacar durant l’any l’execució de l’exvicegovernador de la província de Jiangxi, Hu Chang-ging, ajusticiat el 8 de març, acusat d’haver posat en perill el lideratge del PCCh en haver rebut suborns de sectes religioses i que era el funcionari de més alt rang dels 16 ajusticiats des del 1998. El 14 de setembre va ser mort un altre de més alt rang, Cheng Ke-jie, exvicepresident de l’Assemblea Nacional de Xina, condemnat, en un judici celebrat el mes d’agost, en el que hi estaven implicats 200 funcionaris més, per acceptar suborns per un import superior als 5 milions de dòlars. Finalment, el 8 de novembre un total de 14 alts càrrecs van ser condemnats a mort per un escàndol de contraban valorat en més de 5.000 milions de dòlars, que implicava més de 100 funcionaris, entre els que hi havia l’exviceministre de Seguretat pública, Li Jozhu, i l’excap dels serveis d’intel·ligència militar, Ji Sehn-gde.

A més de la política d’execucions, el conjunt de líders occidentals tampoc veien amb bons ulls el tradicional apropament de Pequín a la Federació Russa que l’agost del 1999 ja havia signat un acord amb Rússia, Kazakhstan, Tadjikistan i Kirguizistan per la lluita contra l’extremisme religiós, el tràfic d’armes i de drogues, l’emigració il·legal i el control comú de fronteres. En una direcció encara més ambiciosa, el 18 de juliol del 2000, el president xinès Jiang Zemin i el rus Vladímir Putin, van fer una declaració conjunta contra la guerra de les galàxies que volia impulsar l’administració nord-americana, advertint dels riscos d’una nova guerra freda si el projecte tirava endavant. L’anomenada Declaració de Pequin aclaria, a més, la voluntat de Xina i Rússia de mantenir una estreta col·laboració militar per l’auto-defensa i en prevenció de l’acord per la reconciliació de les Corees que havien signat els presidents del Sud i el Nord de la península el mes de juny.

Però més enllà de les declaracions i els apropaments de principis a Rússia, a la Xina del 2000 no res feia pensar en el retorn a la guerra freda o en una involució cap als orígens comunistes. Almenys en el terreny econòmic i més després de la imminent pertinença a l’OMC, el cert era que la Xina estava ja abocada en uns paràmetres de desenvolupament de signe inequívocament capitalista. Amb un creixement consolidat del 8%, un punt per sobre del registrat l’any anterior, i una inflació del 0,6 %, en el 2000, el problema més importat que va patir la seva economia va ser la baixa del consum i la consolidació d’un índex del 7% d’atur, que en els cas de les zones urbanes arribava en algun cas al 20% (àrea de Shangai). Aquesta situació era conseqüència del progressiu desballestament de l’economia planificada anterior i de les fortes inversions de l’estat en infrastructures (més de 5.000 obres al 2000), que van elevar el deute del sector públic per sobre dels 20.000 milions de dòlars. Tot i així, la renda per càpita del país se situava en els 4.700 dòlars i la balança comercial era positiva de 33.700 milions de dòlars, amb unes exportacions consolidades de 231.700 milions de dòlars cap als Estats Units (26,2%), Hong Kong (23,4%), Japó (17,5%) i Alemanya (4,6%) i unes importacions de 198.000 milions de dòlars, bàsicament provinents del Japó (19,0%), Hong Kong (13,0%), Estats Units (11,1%) i Corea del Sud (10,3%).