Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Jiang Zemin, que el 2002 va acabar el seu mandat al davant del PCX

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Partits polítics i entitats (1853)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Hu Jintao (20)
Jiang Zemin (47)
Li Ruihuan (1)
Li Peng (12)
Tzering Gyantsó (14)
Zhu Rongji (8)
Entitats Entitats
Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (13)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Govern de la Xina (25)
Organització Mundial del Comerç (56)
Partit Comunista Xinès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Xina (104)
60 lectures d'aquest article
XVI congrés del PCX
Xina
El 2002 la Xina va viure un important canvi generacional en el seu equip dirigent. El 16è congrés del Partit Comunista Xinès, la formació política que havia dirigit el país de forma exclusiva des de l’any 1949, va marcar el relleu del secretari general Jiang Zemin per Hu Jintao, un home format en la pràctica del socialisme de mercat instaurat durant el llarg mandat del ja desaparegut Deng Xiaoping, considerat com el successor directe del gran conductor Mao Zedong.

Si Jiang Zemin va acabar el 2002 el seu mandat, iniciat 13 anys enrere, amb el balanç favorable d’haver culminat amb l’ingrés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç del 2001 la fase de desenvolupament econòmic capitalista elemental inaugurat amb Deng, obrint la Xina econòmicament al món, Hu Jintao tenia davant seu la tasca d’obrir el partit a la societat i engegar una liberalització política del país, considerada, a tots els efectes, imprescindible per garantir la conversió de la Xina en la veritable potència mundial que ja s’entreveia que podia ser. Amb una població de 1.300 milions de persones, un PIB d’1,5 bilions de dòlars, una renda per càpita de 1.200 dòlars i un creixement anual del 8%, el 2002, la Xina havia captat, amb gairebé 60.000 milions de dòlars, el flux d’inversions estrangeres més gran i s’havia convertit en el primer productor mundial de joguines i el cinquè de vehicles. La seva participació en l’acord signat el mes de novembre entre els països de l’ASEAN (Acord Marc de Cooperació Econòmica Completa) li oferia unes perspectives immillorables de creixement per a l’any vinent, en un mercat proper que funcionaria sense barreres comercials a partir del juny del 2003.

Políticament, el 2002, la Xina va tenir un paper cabdal en la diplomàcia internacional: va aprofitar la seva condició de membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU i va fer servir la seva reputació per temperar el conflicte sorgit entre Corea del Nord i els Estats Units, en les males relacions entre el Pakistan i l’Índia per raó del Caixmir i en la potenciació de relacions comercials i de transferència tecnològica iniciades entre l’Iran i l’Índia. La Xina, a més, va afluixar durant l’any en el tradicional tracte vexatori del Tibet, acceptant de mantenir contactes amb els representants del Dalai Lama, i va ajornar les seves pretensions de sobirania sobre Taiwan, país amb el qual mantenia un litigi d’anys, per haver estat el lloc de refugi dels nacionalistes prooccidentals que van fugir del maoisme triomfant el 1949.

El 16è congrés del Partit Comunista Xinès (PCX) va finalitzar el 14 de novembre del 2002 amb la renovació de càrrecs més important de les darreres dècades, i després de sis dies de reunions i trobades els 2.120 delegats del partit van elegir Hu Jintao, un dels set membres que llavors formaven el Comitè Central, com a màxim responsable de l’única formació política del país. En el seu discurs de comiat, Jiang Zemin va assegurar que el congrés havia estat un veritable èxit, en haver realitzat una renovació de la cúpula del PCX ordenada i segura. Amb aquesta expressió, Jiang va al·ludir al fet que encara conservaria part del seu poder a l’ombra des del càrrec de president de la comissió militar central, com ja ho havia fet el seu predecessor Deng Xiaoping. Entre les exclusions més destacables del nou comitè, hi va haver la del primer ministre, Zhu Rongji, la del president del legislatiu, Li Peng, i la dels fins llavors considerat número quatre del partit, Li Ruihuan. En termes estratègics, el canvi més significatiu en els estatuts del partit va ser la formulació de l’anomenada teoria de la triple representativitat de Jiang, que suposava l’admissió a les files del partit dels empresaris, que fins llavors havien estat considerats explotadors.