Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Els refugiats van ser abandonats a la fam, la pluja, les epidèmies i els perills de la guerra

La distribució de l'ajuda, una tasca difícil

Les organitzacions humanitàries van tenir un paper important en el conflicte dels Grans Llacs

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Desplaçats, exiliats, refugiats (86)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Personatges Personatges
Deogratias Bizimana (1)
Egide Gatanazi (2)
Kengo wa Dongo (2)
Laurent Kabila (32)
Mobutu Sese Seko (27)
Paul Stromberg (1)
Pierre Buyoya (4)
Raymond Chrétien (1)
Sylvestre Ntibantunganya (1)
Entitats Entitats
Aliança de Forces Democràtiques per l'Alliberament del Congo-Zaire (7)
Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats (18)
Organització de la Unitat Africana (20)
Organització de les Nacions Unides (606)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Congo (República Democràtica, antic Zaire) (53)
50 lectures d'aquest article
76 impressions d'aquest article
Una guerra contra els refugiats
Zaire
L' any 1996, la guerra va tornar a envair la regió africana dels Grans Llacs. El 1994 la guerra ètnica entre hutus i tutsis a Ruanda havia acabat amb la victòria tutsi, i els hutus supervivents havien buscat refugi a Burundi i al Zaire. Milers i milers de refugiats hutus van anar engrossint durant tot l'any 1995 els camps d'acolliment habilitats al Zaire i a Tanzània, fins a tal punt que també en aquests països van rebrotar els odis ètnics i el conflicte es va generalitzar, i hi va haver seriosos enfrontaments dins el Zaire entre els tutsis banyamulengue i l'exèrcit regular del país, que es van estendre després fins a Tanzània i les fronteres d'Uganda.

En tot aquest procés, més d'un milió de persones van anar errant per l'interior del Zaire, fugint dels combats, sense cap mena d'ajut internacional, amenaçats per la fam, les epidèmies, el pillatge dels soldats, i la por a la venjança i la pluja, mentre uns altres 800.000 refugiats hutus patien una situació similar a Tanzània.

Les diferències entre Ruanda i Burundi van esclatar de cop. L'exèrcit burundès, de majoria tutsi, i els rebels hutus van combatre a la província de Bururi fins que, el 25 de juliol, un cop d'Estat va restituir al poder l'expresident tutsi, el major Kerre Buyoya. El president hutu deposat, Sylvestre Ntibantunganya es va erefugiar a l´ambaixada nord-americana, mentre Buyoya suspenia el Parlament i els partits polítics i decretava el tancament de les fronteres aèries i terrestres del país.

L'absència del president del Zaire, Mobutu Sese Seko, que era en una clínica suïssa on el van operar de pròstata, va contribuir a complicar la situació. El que havia començat sent un enfrontament entre ètnies, localitzat bàsicament a Ruanda, s'havia convertit en una guerra entre Estats que enfrontava hutus i tutsis, ruandesos i burundesos, rebels i exèrcits.

La generalització del conflicte amb l'ofensiva menada al Zaire pels rebels tutsis, va obligar l'ONU i els principals països occidentals a plantejar-se una possible intervenció per garantir la supervivència dels prop de 2 milions de refugiats. França, com ja havia fet el 1994 amb el genocidi de Ruanda, va vetar els intents del Consell de Seguretat de l'ONU per enviar una força internacional. L'únic acord va ser nomenar Raymond Chrétien, ambaixador del Canadà a Washington, com a responsable d'estudiar les possibilitats d'intervenció. Chrétien va informar de la gravetat de la situació a la regió zairesa de Goma, on es concentrava el gruix dels refugiats i des d'on els tutsis banyamulengue dirigien una forta ofensiva sobre l'exèrcit de Mobutu. En un procés considerat a tots els efectes com una declaració d'independència.

Al mateix temps, el govern del Zaire va decidir expulsar els tutsis empleats a l'exèrcit, l'Administració i les empreses públiques. A més, se'ls negava el reconeixement de la propietat de la terra i la nacionalitat. La reacció va ser radical. Liderats per Laurent Kabila i amb el suport de les tropes de Ruanda, els tutsis zairesos van conquerir la ciutat de Bukavu al mes d'octubre, i hi van constituir l'anomenada Aliança Democràtica de Forces per a l'Alliberament del Congo-Zaire.

La constitució d'aquest poder paral·lel va crear pànic entre els refugiats hutus, que van preferir abandonar els camps de refugiats i tornar a Ruanda abans que patir les conseqüències d'una represàlia indiscriminada per part dels tutsis que dominaven completament la regió de Goma i de la rodalia de Bukavu. Llavors va començar una dura negociació entre els rebels, l'exèrcit del Zaire i els organismes humanitaris de l'ONU que volien repartir els primers ajuts i plantejaven la creació d'un corredor entre el Zaire i Ruanda per permetre el retorn dels hutus amb certes garanties. Tant el govern del Zaire com els rebels tutsis es van negar a tolerar la presència de tropes estrangeres al país, si bé van acceptar el repartiment dels primers ajuts a primers de novembre.

Els refugiats, però, van reaccionar autònomament, sense esperar cap suport de la comunitat internacional. A finals d'octubre van començar els primers èxodes massius de refugiats en direcció a Ruanda. Més de 400.000 refugiats van abandonar els camps de Kivu i Goma per dirigir-se cap a Mugunga primer i cap a Ruanda més tard. Al cap d'uns dies, més d'un milió de refugiats es van trobar abandonats a la fam, a les epidèmies i a la pluja a la zona est del Zaire, mentre que els ajuts no hi podien arribar, perquè estaven tallats tots els aeroports i les vies de comunicació terrestres. El portaveu de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Paul Stromberg, va advertir que la població que deambulava per la regió fugint dels combats estava amenaçada de mort. Les massacres van ser freqüents, de refugiats però també de missioners, monges i tota mena de cooperadors internacionals. Però l'ONU va veure en el retorn dels refugiats una solució "espontània" a una situació que mai no havia sabut com afrontar. Va aprofitar per abandonar els plans d'intervenció i traspassar la responsabilitat a les autoritats dels països de la zona.

Les autoritats zaireses van tancar la porta a una solució negociada. L'1 de novembre, el primer ministre zaires, Kengo wa Dongo, va afirmar que no hi hauria cap possibilitat de diàleg mentre una part del seu "territori nacional estigui ocupat per forces estrangeres". A més, el Zaire va acusar Ruanda i Burundi de ser al darrere de l'alçament militar dels banyamulengue i d'atacar el seu país. Els ruandesos van desplegar 15.000 soldats a la frontera comuna i, uns dies després, el Zaire trencava les relacions diplomàtiques amb Uganda, país al qual també acusava de donar suport als rebels tutsis.

Després del fracàs de la cimera del 5 de novembre a Nairobi, a la qual van assistir representants dels governs de Kenya, Tanzània, Uganda, Zàmbia, Ruanda, Etiòpia i el Camerun, l'Organització per a la Unitat Africana va demanar un alto el foc, esperant que l'ONU posés fi al conflicte. Aquesta crida va permetre que Kabila autoritzés l'arribada de les ONG i de les agències de l'ONU a Goma i Bukavu i que el govern del Zaire es comprometés a fer circular els ajuts a la zona que controlava. Però, a partir de l'11 de novembre, els rebels tutsis no van deixar passar cap comboi internacional més.

El 15 de novembre la majoria dels 700.000 hutus que quedaven a Kivu del Nord van iniciar el retorn a Ruanda. El 20 de novembre va començar un segon èxode de 100.000 persones des de Bukavu. L'endemà, es van reprendre els combats entre els tutsis i les milícies hutus a la carretera entre Goma i Bukavu, per on els refugiats tornaven a Ruanda. Uns 800.000 refugiats van quedar atrapats a Kivu del Sud.

El flux de refugiats cap a Ruanda creixia cada dia, i els problemes es van desplaçar cap a la frontera d'aquest país, que, malgrat la cooperació de les autoritats, tenia veritables problemes per engolir els 15.000 o 20.000 refugiats que diàriament travessaven els controls fronterers. Un cop a Ruanda, el problema dels refugiats era que la majoria no gosaven tornar als seus llocs d'origen per por de les represàlies que podien prendre les antigues víctimes tutsis si els reconeixien, i per tant decidien quedar-se a camp obert, a l'espera de l'arribada d'algú que els fes saber què era el més convenient.

A principis de desembre, la situació semblava relativament estabilitzada. Els rebels tutsis controlaven l'est del país; l'exèrcit del Zaire, el centre i les fronteres amb Tanzània i Uganda, i el gruix dels refugiats havien aconseguit encaminar els seus passos cap a Ruanda, on el govern controlava la situació i no havia pres cap represàlia contra els hutus que havien tornat al país.

En aquesta situació, Mobutu, que després de la convalescència suïssa s'havia refugiat a Niça, va tornar al Zaire el 17 de desembre. La seva tornada va ser viscuda per part de la població com una possibilitat de posar un cert ordre a l'Estat zaires, que es trobava en una situació de pràctica desintegració. El dia del seu retorn, vuit presidents africans van demanar a totes les parts implicades que es respectés la integritat territorial del Zaire, i van recomanar a Mobutu que negociés amb els rebels tutsis i li van oferir la seva col·laboració com a mediadors.

El 27 de desembre, van començar a Kigali, Ruanda, els judicis contra els responsables del genocidi del 1994. Van seure al banc els primers dos acusats d'un total de 84.000 hutus que eren a les presons ruandeses acusats de crims contra la humanitat. La sentència per a l'infermer Deogratias Bizimana i el funcionari Egide Gatanazi va ser de mort.