Article

Societat
Els incendis van tenyir de vermell el cel de les comarques centrals de Catalunya

L'endemà del foc les zones afectades pels incendis presentaven un aspecte desolador

La factura del foc

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Incendis i foc (239)
Personatges Personatges
Francesc Xavier Marimon (18)
Fructuós Prado (1)
Joan Josep Garcia (1)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Fernández (1)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Puig (1)
Julia García-Valdecasas (33)
Ramon Valls (1)
Xavier Pomés (48)
Entitats Entitats
Centre de la Propietat Forestal de Catalunya (1)
Consorci Forestal de Catalunya (5)
Fecsa (14)
Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (6)
Generalitat de Catalunya (1919)
Institut Agrícola Català de Sant Isidre (3)
Ministeri de Medi Ambient (29)
Parlament de Catalunya (723)
Unió de Pagesos (93)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bages (19)
Solsonès (7)
1104 lectures d'aquest article
432 impressions d'aquest article
Torna a cremar el cor de Catalunya
Incendis
El 1998, els incendis forestals van fer un altre cop acte de presència a Catalunya, i van cremar més de 40.000 hectàrees al llarg de l’any, si bé els focs de més intensitat es van declarar el mes de juliol a les comarques del Bages i el Solsonès, on van desaparèixer gairebé 27.000 hectàrees de bosc i matolls, van morir dos bombers i va perillar la vida i les propietats dels habitants d’algunes poblacions del Bages i el Solsonès, on van desaparèixer gairebé 27.000 hectàrees de bosc i matolls, van morir dos bombers i va perillar la vida i les propietats dels habitants d’algunes poblacions del Bages, el Solsonès, l’Anoia i la Segarra. Entre el 18 i el 21 de juliol, el foc va acabar cremant gairebé 20 milions d’arbres (pins comuns, pins blancs, roures, alzines i carrasqueres), un 1,14% de la superfície forestal de Catalunya.

Des del 1980, a Catalunya havien cremat prop de 200.000 hectàrees en diferents focs. Calia recordar les 5.000 hectàrees perdudes a Castellar-Rajadell el 1980; les 3.000 a La Pobla de Lillet el 1981; les 2.000 a La Guàrdia de Sagàs, Borredà, Cardona, Castellbell i El Vilar el 1982; les 3.000 a Montmajor, Navès, Callús, Castellnou i Puig-reig el 1983; les 5.000 a Rocafort el 1985, o les 10.000 a Veciana, Rubió, Castellgalí, Sallent i Montserrat el 1986.

Les pitjors devastacions, però, havien tingut lloc entre el mesos de juliol i agost del 1994, quan es van declarar més de 200 incendis en tota l’àrea catalana i valenciana, en un seguit de focs que van anar des l’Alt Empordà fins la Vall d’Albaida, i van fer desaparèixer més de 100.000 hectàrees, van provocar la mort de 17 persones i van generar unes pèrdues econòmiques superiors als 75.000 milions de pessetes, segons el paràmetre fixat per la Unió Europea, que estimava entre 160.000 i 800.000 pessetes el cost que generava cada hectàrea de bosc calcinat, tenint en compte les pèrdues produïdes, les tasques d’extinció implicades i la posterior reforestació.

La Generalitat de Catalunya va destinar llavors un total de 6.000 milions de pessetes als pagesos afectats en ajuts a fons perdut i crèdits subvencionats. D’aquell any, hi havia pendent una resolució judicial contra Fecsa interposada per 150 afectats del Bergadà, que acusaven l’elèctrica de la presumpta responsabilitat de l’incendi declarat a Gargallà, en què van cremar 26.000 hectàrees. Precisament, el 19 de novembre de 1998, quan la titular del Jutjat d’instrucció número 1 de Berga, Teresa Rosell, va decretar el sobreseïment de la causa al no quedar acreditat el delicte.

Totes aquestes xifres contrastaven amb el creixement registrat pels boscos catalans en els darrers 30 anys, que, segons dades de l’Inventari Nacional Forestal del Ministeri de Medi Ambient, havien passat d’ocupar 1.164.200 hectàrees el 1970 a les 2.017.906 del 1998, malgrat que els boscos eren molt més vulnerables, a l’anar acompanyat l’augment de massa forestal del progressiu abandó dels cultius de muntanya.

Conscient d’aquesta problemàtica i per evitar la repetició del desastre del 1994, l’Administració catalana s’havia compromès a millorar els mitjans tècnics de les Agrupacions de Defensa Forestal, Bombers i Protecció Civil en la lluita contra el foc. El pla Infocat, aprovat pel Parlament de Catalunya el mateix 1994, va permetre bastir 84 punts de guaita, crear 342 places d’agent rural, habilitar 33 unitats de lluita directa contra el foc, organitzar cossos de voluntaris arreu, coordinar 70 parcs de bombers professionals, 80 de voluntaris i 34 parcs d’estiu, amb una dotació total de més de 4.000 homes i comptar amb 20 unitats d’extinció aèria, entre helicòpters, hidroavions i avions de vigilància i atac, amb una capacitat operativa de 37.050 litres.

Els anys 1995, 1996 i 1997 va semblar que tota aquesta planificació funcionava i els efectius organitzats van demostrar també la seva eficàcia en el control dels focs generats en els primers mesos del 1998, si bé entre gener i febrer es van perdre deu cops més hectàrees que en el mateix període de l’any anterior i es van produir el doble de focs. El març hi va haver un total de 55 incendis només en l’àmbit gironí i el mes de juny es van perdre 375 hectàrees de pi blanc i matolls a la serra de Cardó, al Baix Ebre.

L’Infocat, però, es va veure del tot sobrepassat pels focs del mes de juliol al Solsonès, el Bages, l’Anoia i la Segarra, sobretot perquè les condicions climatològiques de vent i calor van dificultar moltíssim les tasques d’extinció tant per terra com per aire. El foc va començar el 18 de juliol als municipis d’Aguilar de Segarra, Fonollosa, Sant Mateu de Bages i Cardona, al Bages; i també a Sant Pau de Seguries, al Ripollès, on en un sol dia es van perdre 2.800 hectàrees de massa forestal i van morir dos bombers de Girona, Fructuós Prado i Joan Josep García, a l’estavellar-se l’helicòpter que els transportava.

A l’incendi iniciat prop d’Aguilar de Segarra, s’hi va afegir en qüestió d’hores el de la zona del Mujal, al municipi de Cardona, que va generar, a causa del fort vent que feia, una àrea de foc de prop de 25 quilòmetres quadrats, amb una perillositat tan gran que va motivar la intervenció directa del conseller de Governació, Xavier Pomés, que va assumir la direcció de les tasques d’extinció i va sol·licitar reforços a Madrid, Manises i París. Tot i així, el foc no es va estabilitzar fins passats dos dies, gràcies a la feina desenvolupada per 1.800 persones, el descens de les temperatures i l’augment de la humitat. El foc havia arrasat 27.000 hectàrees, vint milions de pins i alzines, havia mort més d’un miler d’animals de granja i unes 250 explotacions agrícoles havien quedat obsoletes.

Les investigacions iniciades per la Policia per determinar l’origen dels incendis van fer responsables de la producció dels incendis a dos joves de Puig-reig, al Berguedà: José María Fernández, de 23 anys, i Josep Maria Puig, de 24, a qui la Guàrdia Civil va detenir el 30 de juliol. Segons van confessar ells mateixos, haurien iniciat més de tretze focs, el primer a Aguilar de Segarra, sempre de nit, seguint el procediment de calar foc amb draps xops de benzina. L’objectiu de la seva acció hauria estat emmascarar la cremació de l’entorn de l’Hostal Les Fonts, a Castellar de n’Hug, d’on Fernández i Puig havien estat expulsats a finals del mes d’abril pel propietari de l’establiment, Josep Orriols, que el 2 de juliol havia posat una denúncia contra ells per destrosses en el mobiliari de l’hostal i per haver moltestat una de les cambreres del local.

Durant aquells dies, la delegada del Govern a Catalunya, Júlia García Valdecasas, va aclarir davant la premsa que l’incendi forestal estava castigat amb penes d’entre 1 i 5 anys de privació de llibertat i d’entre 10 i 20, quan es posava en perill la vida de les persones. Al finalitzar l’any, la causa oberta per determinar les responsabilitats dels focs estava en fase d’instrucció sumarial i, tot i que Fernández i Puig apareixien com els principals inculpats, no es descartaven d’altres hipòtesis com que alguns dels incendis s’haguessin pogut originar a causa del mal estat d’algunes línies elèctriques.

La magnitud del sinistre va provocar fortes crítiques per part de l’oposició al Govern de la Generalitat. El president del Partit Popular de Catalunya, Alberto Fernández Díaz, va dir que les detencions no eximien el Govern de responsabilitats, mentre que els representants del Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya demanaven la dimissió dels consellers de Governació i Agricultura. El 4 d’agost, i per primera vegada en la seva història, el Parlament de Catalunya va celebrar un debat monogràfic sobre els incendis forestals, durant el qual el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Francesc Xavier Marimon, i el de Governació, Xavier Pomés, van fer balanç de les seves polítiques de protecció i extinció contra el foc, van reconèixer la necessitat de millorar els mitjans i van anunciar la introducció de canvis en els serveis de prevenció i extinció d’incendis, en el context d’un nou pla, Foc Verd II, que hauria de ser enllestit en un termini màxim de sis mesos.

Malgrat tots aquests anuncis, l’oposició va insistir en la dimissió dels consellers, cosa que va motivar la intervenció en defensa dels consellers del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que va dir: “Han fet la seva feina i l’han feta bé, han donat tota mena de detalls i han reconegut les mancances que ha pogut haver-hi i els aspectes que es poden millorar”. El debat va finalitzar l’endemà, amb l’aprovació d’un conjunt de resolucions que preveien unes inversions per reforçar la política forestal i intensificar les accions de prevenció i extinció dels focs d’entre 15.000 i 30.000 milions de pessetes al llarg de cinc anys. Les resolucions van ser aprovades només amb els vots de Convergència i Unió i del Partit Popular.

Seguint la pauta de les resolucions aprovades, el 6 d’agost es van reunir al Palau de la Generalitat el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i el conseller d’Agricultura Francesc Xavier Marimon, amb els representants d’Unió de Pagesos (UP), del Consorci Forestal de Catalunya, de l’Institut Català de Sant Isidre (IACSI-ASAJA), de la Federació de Cooperatives Agràries i de Joves Agricultors i Ramaders (JARC), per tal d’estudiar quines mesures s’haiven d’emprendre per impulsar la reforestació i evitar la caiguda dels preus de la fusta cremada.

A la reunió, la Generalitat va rebutjar la proposta d’Unió de Pagesos (UP) de concedir avals als propietaris forestals afectats pels incendis del mes de juliol perquè els mateixos pagesos poguessin talar els arbres, emmagatzemar la fusta i treure-la al mercat de manera esglaonada. UP assegurava que d’aquesta manera es mantindria el preu i l’Administració s’estalviaria les subvencions que pagava als compradors de fusta per garantir-ne l’emmagatzemament.

Finalment, en una reunió celebrada el 18 d’agost a Manresa, els representants d’Unió de Pagesos i els industrials de les serradores van arribar a un acord de preus mínims per a la fusta cremada, que es van fixar en 6.500 pessetes per tona de troncs amb un diàmetre mínim de 15 cm i en 4.400 pessetes per a la resta. Per la seva banda, la Generalitat es va comprometre a subvencionar al 100% dels interessos dels crèdits que els industrials haguessin de demanar per emmagatzemar la fusta, mentre el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Francesc Xavier Marimon, va prometre que impulsaria l’autonomia financera del Centre de la Propietat Forestal de Catalunya, l’organisme encarregat de la gestió dels boscos catalans (80% de titularitat privada, 17% de comunal i 3% de pública), cosa que agilitzaria molt les tasques d’explotació i reforestació a les zones afectades i contribuiria a evitar noves catàstrofes.

L’acord, considerat pels pagesos com una solució de compromís que no solucionava els problemes dels afectats, no va evitar la protesta d’alguns responsables polítics comarcals, que feien responsable l’Administració de la situació creada. En aquest sentit, cal destacar la dimissió, el 19 d’agost, del president d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) del Solsonès, Ramon Valls, i 34 altres militants d’UDC de la comarca en protesta per l’actuació de la Generalitat durant els incendis del mes de juliol. La dimissió va anar acompanyada d’un dur comunicat en què, a més de criticar els consellers de Governació i Agricultura i el president de la Generalitat, s’acusava d’abandonisme la plana major d’UDC i, específicament, el president del comitè de govern, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui se li retreia que ni tan sols s’hagués deixat veure a la comarca. Entre els dimissionaris hi havia 11 càrrecs electes: 3 consellers comarcals, 2 regidors de l’Ajuntament de Solsona, l’alcalde de Llobera, dos regidors d’Odèns i 3 d’Olius.

El president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va escoltar el testimoni dels afectats en la visita que va fer a les localitats de Solsona, Freixenet del Solsonès, Su, Pinós, Vallmanya, Prades, La Molsosa, Cellers i Torà per comprovar personalment la magnitud dels danys provocats pel foc. Durant la visita, Pujol va aparaular l’agilització de tots els ajuts previstos, com també la reactivació del decret de subvencions a la neteja de boscos cremats (100.000 pessetes per hectàrea), que permetria l’avançament per part de l’Institut de Crèdit Agrícola del 50% dels imports sense cobrar interessos. Pujol també va prometre de negociar amb el Govern espanyol l’exempció fiscal dels rendiments econòmics generats per la venda obligatòria de fusta cremada i l’habilitació, a partir del 4 de setembre, de les signatures dels crèdits a baix interès tramitats per a la reconstrucció de masies, porxos, corrals i pallers.